Sessió contínua i expectació: Deleste 19′

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El dia es presenta gelat. A una part de València de verds i vents, baix les escales, rodejat d’arbres i ocells matiners, apareix el Deleste. La dècima edició d’aquest festival es celebra per primera vegada a l’aire lliure, concretament al llit del Túria, una localització que permet gaudir de les actuacions en directe a un dels llocs més coneguts de València. Encara són pocs els qui s’aproximen a primera hora, però al llarg del dia tres mil assistents envairan com formigues el lloc, amb l’esperança de vibrar amb els grups. Hui estem a un festival indie.

Entre el públic, de tot. Moltes parelles de mitjana edat, prou barbes hipster i algun que altre pare perseguint el fill. Un jove enmig l’escenari abraça la guitarra acústica per fer sonar unes notes delicades, a penes perceptibles, i canta amb tendresa cap als interessats. Mentrestant, es pot escollir entre beure suc de taronja ―servit amb botelles de vidre, per descomptat― o les cerveses i ginebres oferides a l’altra banda del recinte. Ferran Palau, nascut al Baix Llobregat, presenta Kevin, el seu projecte en solitari, un àlbum tranquil i coherent amb melodies molt pausades. Ni fred ni calor, perquè encara no sabem qui és Kevin quan el sol s’atreveix a eixir a mig matí.

The New Raemon, Deleste 2019 | Carlos Cuesta

Mentre la gent passeja apareixen els pròxims artistes. Artistes perquè ambdòs utilitzen l’escenari per fer una representació de talent i en pocs minuts van posar-li més color al Deleste: Ramón Rodríguez, vocal de The New Raemon, només va necessitar una gorra obscura i la guitarra per captar l’atenció dels espectadors. La seua veu profunda es va encarregar d’interpretar un indie més pop, d’aquests que amenitzarien el viatge de tornada. Davant l’expectació de la gent es va desplegar una taula plena de material. La pintora Paula Bonet mirava concentrada el llenç que tenia davant i, amb uns pinzells banyats per l’aigua, completava les melodies del concert amb dibuixos acrílics.

“És difícil descobrir que aquell sóc jo. Fa ja tant de temps, quasi cent anys…” canta Rodríguez, versionant Agosto del 94 de McEnroeh i potser recordant aquell hivern de 1998 en què acabava d’introduir-se en la música. Paula Bonet pinta un retrat. I un ocell. I un cor. No els deixa viure massa temps, perquè agafa un pinzell gran i els esborra de la vista, o llança mig pot damunt el dibuix sense compassió, per fer-nos sofrir i que oblidem el que acaba de pintar. Un concert emotiu i molt pensat perquè el públic quede delectat amb la combinació d’habilitats.

Il·lusió. Ganes. Joventut. Atreviment. Folk basc. Tot açò és el que ens va oferir l’actuació de Nogen al Deleste, que passada la una van conquerir l’escenari sense cap complex. Qui estava planejant anar a dinar s’ho va pensar millor, perquè la banda vinguda de Donostia li va posar empeny al concert, gaudint cada segon i fent gaudir el públic. No feia falta entendre la lletra per sentir la eufòria que desprenia. La cantant principal ―Eider Saez― va apel·lar en diverses ocasions a la participació del públic, que a poc a poc anava agafant el ritme i apropant-se a l’escenari. Aquest escenari és el que quasi al final de l’actuació van abandonar els cinc integrants per baixar amb el públic i cantar únicament acompanyats d’una guitarra. Uns minuts que es convertiren en els més íntims i propers de tot el matí, on Nogen va aprofitar per a mostrar el seu talent rodejat de tots els espectadors, que feien vídeos i fotografies per tal de capturar el moment.

Nogen, Deleste 2019 | Carlos Cuesta

La gent a la vesprada s’arrimava amb més ganes a la barra, compartia confidències i ballava més solta. L’ambient en general s’animava de cara a la nit. I com qui es trasllada a altre temps, apareix Alavedra. El públic, la majoria de mitjana edat, no tardaria molt en detectar que aquest nou grup beu de les influències de la movida ―Los toreros muertos, Siniestro total o Los inhumanos― amb un estil despreocupat, jove, irònic i sense por a què diran. Alavedra va posar a la seua disposició les noves melodies per a rescatar una sorna potser perduda als nous temps. No s’ha de viure massa seriosament.

En la mateixa línia aniria Pony Bravo, perquè no sabríem ben bé on encaixar el seu estil. Mi DNI podria ser el tipus de cançó que s’inventa un jove begut a les festes d’Almussafes, i que ningú del poble es pot llevar del cap. Bon rotllo com el que més. Aquest festival aconsegueix donar-li espai a aquells més assentats dins el panorama indie i d’oferir l’oportunitat als que encara no ho estan tant.

- Publicitat -
Alavedra, Deleste 2019 | Carlos Cuesta

I si parlem de desencaixar amb la tònica general, hem de mencionar a Mueveloreina. El duo apareixia amb un trap electrònic que el públic intentava seguir amb inexperts moviments. Karma Cereza anava parlant i donant-se a conéixer mentre es feia de nit. La cantant, vestida de roig, es movia d’un costat a l’altre i els desproporcionats moviments feien impossible seguir-la. Ho donava tot mentre Joako J Fox és mantenia al fons amb les bases. Excentricitat i novetat com a concepte, que mai venen mal. Les llargues trenes giraven al voltant del seu cos, però no serem nosaltres qui critiquem els nous pentinats. Després demana una foto als assistents, aprofitant que tots som un poc posturetes. Mueveloreina és una pausa dins el festival, potser per tornar a la realitat i recordar-nos que seguim compartint època amb Bad Gyal i els apreciats sintetitzadors.

Si algú va posar ritme a la nit va ser Second, un grup que fusiona l’indie i el rock amb tan bon resultat que els assistents no van poder evitar saltar a cada tornada. Nivel inexpertoRodamos o Muérdeme van ser algunes de les afortunades en sonar dins el festival. Els incondicionals, corejant les cançons; els qui no coneixien el grup, entregats. Si alguna cosa podia millorar aquest desplegament de talent va ser l’Orquestra de València, que dirigida per Daniel Abad Casanova plantejava una fusió de dos estils en principi divergents. Els instruments apareixien lentament, incorporant-se a l’actuació de Second, que prompte es va convertir en un focus de virtuosisme i bellesa a parts iguals. El Deleste es va arriscar, i va guanyar.

Per posar fi a la nit va aparéixer sobre l’escenari el “grup català revelació de 2008” presentant el nou disc: Per la bona gent. El públic començava a apretar-se a les primeres files per vore Manel, el recinte estava ple i els quatre integrants es perdien amb el joc de llums i ombres a la plataforma, poc distingibles. Tots els ulls miraven cap a dalt, esperant reconéixer la primera melodia. Amb les dotze cançons la banda reitera l’aposta per la música electrònica, que ja vam veure a Jo competeixo, en un intent per seguir renovant-se i al mateix temps adaptar-se a les noves tendències musicals.

Malgrat que a l’àlbum abunden les veus distorsionades, els collages musicals i el desplegament de modificacions tècniques en un exercici d’originalitat, el concert es va caracteritzar per mantenir un to assosegat. Entre el públic es trobaven aquells interessats en esgotar les últimes hores de festival però, sobretot, els fans. Encara no coregen totes les cançons, però Formigues, Per la bona gentAcí tens el meu braç van fer acte de presència, com s’esperava, encara que amb alguns problemes tècnics que ja havien frustrat altres actuacions al llarg del dia. L’aparició de Teresa Rampell, Jo competeixo o La serotonina van provocar un sospir d’agraïment entre el públic.

L’entusiasme al concert el van posar les cançons antigues, perquè les novetats no acabaven d’agafar força a mesura que passava la nit, constituint una presentació més descoratjadora del que el públic esperava. “Després arriba algú dient que tot plegat ja és decadent” resa un dels versos de la cançó Les estrelles, una de les favorites, però que els Manel no van poder acabar d’interpretar, segons ells, per falta d’assaig. Deixant de costat l’al·legoria, el públic va aplaudir-los en un intent de donar suport i mostrar que, després de tants anys, seguien allí. Amb un grup amb tanta trajectòria sembla estrany assegurar que aquell dia els faltava pràctica, però les llums de l’escenari es van apagar, i sols quedava la sensació que podien fer-ho molt millor.

Manel, Deleste 2019 | Carlos Cuesta
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca