El teatre ens fa ser éssers humans

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Si heu sentit a parlar de Projecte Ingenu, sabreu de què va això del slowtheatre (o no), però si mai heu tingut la sort de veure aquesta companyia en acció, no entendreu de què va fins que no ho veieu amb els vostres propis ulls. 

Projecte Ingenu és una companyia de teatre que va néixer l’any 2013 com un taller d’experimentació, tal com ho auto defineixen, “grup d’entrenament i investigació actoral regular que havia detectat la necessitat d’impedir que només el “mercat” governés les nostres carreres artístiques.” Seguint aquesta filosofia han creat un entorn que connecta amb tot el que és humà; no sembla una idea gens eixelebrada tenint en compte el món amb què convivim i l’absorció en què ens submergeix. Ser en una representació de Projecte Ingenu fa exactament això, que tots els desassossecs més viscerals de la nostra inquietud humana es remoguin i surtin a la llum entre un núvol de calma i comprensió. Els vincles de la humanitat que de vegades deixem oblidada ressorgeixen en els seus guions (sovint basats en textos centrals de la nostra tradició, com Shakespeare, Palau i Fabre o García Lorca) i és fàcil retrobar-ne l’essència mentre els actors i actrius ens deixen concentrar només en la seva corporalitat, en un espai nu (però ple de simbolismes) i una atmosfera d’aforament limitat però dimensions eternes quan es tracta d’encapsular totes les respiracions que, entre la companyia i el públic, surten reposades o agitades. 

Això fa que no hi hagi fronteres i que anar al teatre sigui com tenir una d’aquelles converses memorables amb una colla d’amistats al terrat de casa una nit d’estiu calorós. Agradable, si més no. I impactant, decisiu i transcendent. Mai se surt del teatre sense cap idea nova o cap sensació a flor de pell; mai cap representació sense una llàgrima o un somriure espontani. No és d’agrair, que un grup de persones desconegudes provoquin això en una mateixa, enmig d’una societat que no fa que ens commoguem ni amb les notícies més tràgiques?

Aquests dies podeu trobar-los a Teatre Akadèmia: han re pensat tres Shakespeares (Hamlet, Romeu i Julieta i La tempesta) aprofitant els seus cinc anys i no se m’acut millor manera de re connectar amb allò humà que veient  Shakespeare. Sí, heu llegit bé, tres monstres de la literatura en un mes. Com s’ho fan? Què comporta treballar respectant tempos i procediments mentre porten a escena un gran volum de feina? Després de veure’ls en acció volia saber què passava darrere les cortines mentre jo plorava la mort de Julieta, així que vaig anar a parlar amb Romeu. Vull dir, amb en Martí Salvat. 

“Slow theatre és una paraula que vam posar nosaltres per intentar definir-nos i que ens serveix per entendre’ns. Hem anat intentant dedicar més temps en els assajos que el temps que s’acostuma a dedicar en les produccions clàssiques. Romeu i Julieta, per exemple, la teníem per la mà i ens ha calgut reprendre-la; amb el pròsper (La tempesta) hem treballat un any sencer: fèiem blocs de treball cada mes i mig. Ens anava bé per pair-ho i fer laboratori. N’estem preparant una per abril i ara comencem a treballar: és la manera d’anar-nos-hi apropant a poc a poc.”

- Publicitat -

Sortir del teatre i seguir llagrimejant per la mort dels amants o per aquell monòleg exasperant de Mercutio és un dels meus moments preferits, però no podria viure si cada dia les meves hores de feina acabessin així. Com a espectadora tinc la necessitat d’entrar a poc a poc en l’obra i sortir-ne igual de lentament, amb la calma de qui acaba de llevar-se d’un somni profund. En Martí m’explica que això no és cosa només del públic; ell entrarà al teatre una hora i mitja abans de la funció per preparar-se pel que ha de passar. “Com a companyia creiem en la part ritual del teatre”, em diu, i això fa que busquin sempre connectar amb el públic per tal de generar un espai comú, un espai compartit que ha de ser tant d’entrada com de sortida, tot i que m’assegura: “encara que no podem ser immunes [a les emocions] perquè som humans, és la nostra feina i acabem tenint estratègies de gestió emocional”. Em queda clar que la seva intenció va dedicada al fet que sigui el públic qui surt reformat, tot i que, evidentment “hi ha dies màgics també per nosaltres”. 

Amb aquesta conversa experimento que Projecte Ingenu ha buscat els límits de la teatralitat a través de diferents maneres de viure i ha combinat experimentació amb espectacle fins al punt de crear una nova manera de viure la representació. Així el procés creatiu pren rellevància i el teatre es compren millor i tot plegat fa que el públic es posi dempeus després de cada funció. Encara teniu fins al 24 de novembre si ho voleu comprovar amb els vostres propis ulls.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca