Aquestes eleccions que s’han celebrat al congrés dels diputats, han servit per confirmar una vegada més l’abisme que separa Catalunya d’Espanya.
S’ha vist una vegada més que, mentre les forces polítiques de l’extrema dreta de l’Estat espanyol creixien en vots, sobretot en la seva vessant més radical, a Catalunya la penetració d’aquestes ha estat mínima.

Torna a quedar evident que el problema català no s’acaba amb la solució màgica de començar a potinejar els poders de l’Estat i utilitzar fiscals i tribunals per perseguir un moviment democràtic com és l’independentisme i republicanisme català.

Se’ns va tornar a citar a les urnes i vam tornar a parlar. Vam tornar a manifestar que no estem d’acord amb les mesures que ens imposa el Regne d’Espanya, i hem vist com la societat catalana cada cop està més madura políticament, ja que el vot dual que sempre havia marcat les eleccions espanyoles, s’està esvaint dia rere dia.

Sembla que queden lluny els anys en el que el PSOE havia tret 25 dels 48 diputats de Catalunya. No ha tornat a funcionar el missatge de “Si tu no hi vas, ells tornen” que van utilitzar en la campanya de Zapatero. Els catalans independentistes ens hem adonat que no hi ha cap diferència entre el PSOE que qualsevol dels partits d’extrema dreta de l’arc parlamentari espanyol. Les seves receptes cap al nostre país són les mateixes: repressió i com els agrada, “A por ellos”.

Vam veure com cada debat, com cada entrevista, com cada míting, es convertia en una competició per veure qui s’oferia a reprimir el principat amb més força. Com qui era capaç de defensar una major vulneració dels drets fonamentals dels catalans i de les nostres institucions. I això, va tenir una resposta a les urnes.
De la mateixa manera, també vam poder veure que no hi havia cap voluntat de diàleg per part de l’executiu central. Una vegada més, el president en funcions espanyol no va respondre la trucada del president electe de la Generalitat, el MHP Quim Torra i Pla. Una vegada més va quedar demostrat que no hi havia voluntat de diàleg, i es va veure com el poble català era capaç de sortir al carrer durant tres dies seguits i bloquejar les infraestructures claus, com diversos punts de l’AP7.

El poble català va demostrar que no es pot governar Catalunya d’esquenes a la seva gent i a la seva voluntat. I ho seguirà demostrant.

Com la força d’un Tsunami de gent que lluita pels seus drets, per les seves llibertats. Un poble que lluita per esdevenir, en positiu. Que vol viure, i que ho vol fer millor.

Davant, un altre poble. Un poble que aplaudeix la repressió, i que en demana més. Un que aplaudeix i reclama empitjorar la vida, els drets i les llibertats d’aquells que ens diuen que som del seu poble. Un poble carregat d’odi contra una altra part de la societat.

I aquesta setmana a més, hem assistit com una vegada més, aquella fiscalia que va reclamar el sr. Sanchez que estava al servei de l’Estat, juntament amb una acusació exercida per la ultradreta i un tribunal amb un jutge que no accepta escoltar determinades paraules, jutjaven el nostre president electe per ser lleial a la coherència i mantenir una pancarta que reclama la llibertat dels presos polítics i exiliats.

El Regne d’Espanya s’enganya a si mateix quan nega l’existència de presos polítics i exiliats. Ho fa, perquè no accepta que hi hagi aquesta opinió. Nega qualsevol símbol de solidaritat amb unes persones empresonades pel que pensen i pel que opinen. I segons ells, això ho converteix en un símbol partidista.

El sr. Barrientos ho va demostrar marxant d’un acte en el que es va utilitzar la terminologia per tenir empresonats líders polítics i socials.

I llavors ens reclamaran que tinguem fe en una justícia que mostra tan obertament els seus pensaments i la seva opinió sobre el moment polític que viu Catalunya.

Demanaran que confiem en una separació de poders inexistent, denunciada per diversos organismes després d’haver assistit a un judici polític amb nombroses irregularitats i vulneracions de drets, presidit pel sr. Marchena.

Seguirà, perquè el Regne d’Espanya només hi entén de repressió i d’imposició. Perquè Castella mai va ser un poble comerciant, un poble negociador. Ho va demostrar amb la massacre que va produir a Amèrica, amb les nombroses guerres que va mantenir amb els seus veïns, amb la repressió duta a terme pels Borbons cap a la corona d’Aragó, el principat de Catalunya, el regne de València, de Mallorca…

Ho demostra cada cop que reclama el retorn de la sobirania de Gibraltar però no ho fa amb aquells pobles que parlen una llengua diferent al castellà, com els nostres germans de la Catalunya nord.

Espanya, els seus tribunals, els seus fiscals, els seus polítics i segons sembla, la majoria del seu poble que dona suport als partits que així ho volen, tenen un enemic que és Catalunya, o tot el que no sigui castellà.

Davant això, nosaltres seguim lluitant en positiu i defensant el millor per al nostre país i per garantir els drets de la nostra gent: la república catalana.
I se’m fa molt difícil d’entendre aquells polítics “independentistes” que parlen del Regne d’Espanya com una democràcia, mentre llueixen a la seva solapa llaços grocs que denuncien l’existència de presos polítics i exiliats. Les democràcies de debò, no en tenen.

Queda evident que som dos països amb dos conceptes. Dues maneres de fer que han fet que l’existència d’Espanya com a unitat mai hagi estat real, més enllà de la voluntat de Castella d’assimilar la resta de pobles i imposar la seva supremacia sobre els altres.