Dissabte 07 Desembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Setmana “horribilis”

    Quan penso en Alfredo Pérez Rubalcaba em ve al cap el personatge de Javert de “Els Miserables”. Qui va ser considerat un dels “homes d’estat” i pilar del règim del 78, que va morir fa alguns mesos, va afirmar, en començar el procés, que l’”Estat pagaria el preu que fos per desactivar l’independentisme”. Javert, l’obsessiu personatge de Victor Hugo, perseguidor implacable de Jean Valjean, acaba sota les gèlides aigües del Sena, de la mateixa manera que el règim del 78 sembla enfonsar-se a poc a poc en el pantà de les seves misèries. I, tal com està la comptabilitat, comença a ésser dubtós que l’estat pugui pagar el que sigui per mantenir aquesta ficció de democràcia.

    Com en tot procés, hi ha etapes millors i pitjors. I la setmana de l’11 al 18 de novembre podria qualificar-se de calamitosa. Una veritable “setmana horribilis”. Com en les pel·lícules de submarins, anem a fer un informe de danys.

    1. Eleccions

    L’endemà de les eleccions, els espanyols intel·ligents devien sentir-se dessolats. Finalment, i com ens alliçonava el mític anunci de Tenn, Vox no enganya i permet posar Espanya en el mapa d’una Europa cada vegada més fosca, amb un feixisme que surt de l’armari sense cap autocrítica. Els resultats d’una ultradreta que pretén reinstaurar el nacional-catolicisme, representa un problema intern (podria radicalitzar les esquerres i bastir un cordó social, atès que el polític no existeix) i exterior. Ara, després de molts fets objectius, i en part gràcies als esforços de la diplomàcia espanyola, resulta molt difícil fer creure als nostres conciutadans nord enllà, que Espanya és una democràcia modèlica. A tot això s’afegeix la punxada de la bombolla de Ciutadans (els seus votants s’han tret la corbata, i la majoria s’han posat el pollastre que acompanya a la rojigualda), i el PSOE, pilar del sistema, és avui més feble i fràgil que el mes passat.

    Tanmateix, els resultats electorals, amb la seva enrevessada matemàtica, també contenen altres derivades. Més enllà de la “ingovernabilitat” (que en el fons, pot ser una bona notícia) hi ha altres elements que podrien presagiar una mena d’explosió del Maine. Primer de tot, el mapa de Vox deixa ben clarament la “no espanyolitat” del País Basc, de Catalunya, i fins i tot de Galícia, on els comportaments electorals divergents recullen una mena de plebiscit antifranquista. L’independentisme català, es reforça. I la petita gran notícia, d’una transcendència superior a la que li han concedit els mitjans és la victòria de Teruel Existe a la seva demarcació. Fa temps que l’Espanya interior es queixa d’un Madrid que abdueix les seves energies i els seus recursos humans més qualificats. L’obsessió centralista podria acabar catalitzant en un federalisme en espais insospitats.

    2.Tsunami

    Efectivament, els primers dies de la setmana passada, un tsunami de persones autoorganitzades, en plena depressió postelectoral, va fer una exhibició pública de control del territori. Més enllà de teories conspiratòries o certa addicció a l’èpica, aquestes formes massives i flexibles de mobilització, han ridiculitzat a l’estat (i a la pròpia Generalitat) tot remetent-nos a la CNT dels anys 30, es pot dir que han estat unes jornades de “gimnàstica revolucionària”, d’experimentar amb la capacitat de mobilització, control, i hàbils retirades amb ànims d’esgotar mentalment policies, polítics i uns unionistes cada vegada més desemparats per l’estúpida absència de diàleg i negociació. Fins i tot l’habilitat dels organitzadors, capaços de muntar escenaris i concerts entremig de l’autopista representa una victòria moral d’un independentisme que està aprenent a prescindir de les institucions i els partits que, teòricament, haurien de representar, com a mínim, a la meitat del cens electoral. De fet, el principal obstacle de l’independentisme avui és l’absència de desobediència institucional, encarnat en la figura claudicant de Roger Torrent.

    Una altra derivada tan interessant com inquietant per a l’estat, ha estat l’hàbil recurs de la frontera. Aquestes jornades de talls a l’autopista han fet més estrets els creixent llaços personals i institucionals entre catalans del nord i del sud. Per als que vivim a Girona i anem sovint al Rosselló, Cerdanya Nord i Vallespir, era evident que portem uns anys en què els contactes personals a banda i banda de la frontera permetien dibuixar vincles creixents. Molts pobles al vessant nord dels Pirineus eren farcits de llaços grocs. Els seus polítics demostren un valor superior als del sud. Que les urnes de l’1O fossin per aquests pobles esdevenien un indicatiu que les coses estaven canviant. Aquestes setmanes, molts principatins estan descobrint els seus conciutadans del nord. I aquesta és, en termes de Casablanca, l’inici (o la recuperació) d’una llarga amistat, amb horror de Madrid i París (i del Vichy de Barcelona). Que figures com la periodista Júlia Taurinyà i Aleix Renyé o escriptors com Joan Lluís Lluís comencin a ésser conegudes a aquesta banda de la frontera, resulta ben significatiu.

    3. El Pacte Sánchez-Iglesias

    Que dimarts, 12 s’escenifiqués l’abraçada entre el (suposat) líder del PSOE i el d’UP va resultar tan sorpresiu com un gerro d’aigua freda per a l’establishment espanyol. Aquest pacte fet a la manera d’un blitzkrieg, va ser generat amb la voluntat d’evitar el soroll de sabres al carrer Ferraz on els diversos barons planificaven la tercera defenestració de Sánchez. Bea Talegón ja va advertir ràpidament que aquesta era una maniobra de supervivència per a un Sánchez que ja es veia venir l’enésima conspiració per culpabilitzar-lo de mals resultats i permetre el veritable pacte des de la penombra: el González-Aznar.

    És molt possible que el pacte no acabi de prosperar. Em costa de creure que hi hagi una veritable negociació amb l’independentisme, especialment quan s’han dit i fet de grosses durant una campanya bruta. A més, les intencions de l’Audiència Nacional de considerar terrorista a qui sigui incapaç de cantar el Cara al Sol, demostra que l’estat és el primer colpista disposat a enderrocar el seu propi govern, si s’escau. Bolívia resulta un inquietant referent per a molts. Només cal veure la reacció de la reaccionària premsa de Madrid (un dels actors polítics més perillosos i antidemocràtics del món occidental). L’abraçada sobreactuada de Sánchez i Iglesias era descrita com l’enfonsament de l’Armada Invencible o la batalla de Cavite. Un torpede en la línia de flotació de l’espanyolisme més ranci. Un nou element de desgast d’un règim que es feia passar per democràcia.

    4. L’advocat de la UE

    Si l’abraçada estil Teletubbies de dimarts va caure com un gerro d’aigua freda, l’informe de l’advocat general de la Unió Europea, el polonès Maciej Szpunar devia caure com una tassa de cafè bullint a l’entrecuix del règim. Dues horribles impressions el mateix dia. La idea que els tribunals espanyols havien actuat de mala fe, més enllà de la pell dura d’un sistema judicial espanyol provinent del 39, podria implicar, no només l’anul·lació de la farsa judicial que ha condemnat a 100 anys els organitzadors de manifestacions i referèndums, sinó la pròpia fotografia de Junqueras, i sobretot, Puigdemont, a dins del Parlament Europeu, gaudint d’immunitat. Això bàsicament es traduiria en la desautorització dels tribunals espanyols i la seva estratègia de criminalització de la dissidència. I el pitjor de tot, desmuntar el relat alimentat des de les altes esferes obre l’afer català que porta a qualsevol ciutadà espanyol que Barcelona és una mena de perillós Beirut. Caldrà veure com evoluciona la qüestió. Ara, qui això escriu, un escèptic professional sobre la capacitat democràtica de Brussel·les on tampoc existeix una veritable separació de poders, interpreta el gest com a un indicador que el crèdit espanyol s’està exhaurint. Que potser el preu que avisava Rubalcaba, està per sobre del que Madrid pot pagar. Que Espanya està prevaricant per damunt les seves possibilitats.

    Estelada humana a Manresa
    Concentració independentista a Manresa

    5. El CEO

    Efectivament, dijous passat, amb la publicació del CEO, la idea que l’independentisme suposadament està perdent embranzida, podria fer creure en un alleujament per part de l’unionisme radical. Tanmateix, a banda que, com han explicat alguns politòlegs, hi ha dubtes raonables sobre la mostra i les dades, el cert és que aquesta “majoria pel no”, a la pràctica imposa pressió a un unionisme que ara ja no tindria excuses per celebrar un referèndum acordat. Si les enquestes són favorables, per què no votar? No cal respondre a aquesta pregunta retòrica. L’ICPS indicaria que en un referèndum el sí podria situar-se per damunt del 53% (i l’estat ho deu saber), i el principal malson de Madrid és que una votació d’aquestes característiques implicaria allò que no voldrien fer de cap manera: el reconeixement explícit del problema. Tanmateix, soc d’aquells que pensen que en aquesta mena de macroestudis, el més interessant són en les planes centrals, amb qüestions teòricament més perifèriques. I la puntuació sobre la monarquia és demolidora. Catalunya, des d’un punt de vista del Règim del 78, no és Espanya. Ho saben, ho sabem, i això seria tant com la constatació del fracàs d’una Constitució que conté elements benintencionats (que són paper mullat) i una praxis de Javert disposat a preservar l’ordre de 1939.

    Manifestació llibertat Jordis / Assemblea
    Manifestació llibertat Jordis / Assemblea

    6. Epíleg: Amnistia Internacional

    Per si la setmana va ser horrible per als Rubalcaba de torn, dissabte es va filtrar l’esperat informe d’Amnistia Internacional, una entitat que durant el procés va resultar excessivament tèbia (la filial espanyola deu estar aterrida davant la possibilitat que desenes de milers de socis, amarats de catalanofòbia, demanin la seva baixa) considerava l’evident: que dos més dos fan quatre, que el judici als independentistes va ser una farsa, i que exigiria l’alliberament immediat de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El relat de la conspiració judeo-maçònica-marxista-separatista (i russa) es desmunta, que això deixa en una situació delicada a l’estat, que bona part de la gesticulació diplomàtica Borrell-Lozano-Calvo podria ser una preparació psicològica davant una opinió pública irritada que “los elementos y la Pérfida Albión han enfonsat l’Armada Invencible”, i que el panorama canvia.

    Com tot, en unes circumstàncies com les actuals, faríem bé de no menystenir la capacitat de l’estat d’intentar accions desesperades (l’Audiència Nacional, la Guàrdia Civil i la COPE van per lliure) i intentar l’enèsim cop desestabilitzador. Si no fos perquè vivim precisament aquí i Espanya té una història perillosa i depriment, seria per acumular crispetes. Malauradament, i com explicava el poeta Jaime Gil de Biedma, “la història d’Espanya és la més trista de totes perquè acostuma a acabar malament”.

    6,120FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,587SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca