Aquest novembre ha sigut un mes marcat per l’auge de la intolerància i dels moviments reaccionaris, tant a Amèrica Llatina com a Espanya. També perquè Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han tornat a fer el seu pacte —esperem que aquesta vegada siga la definitiva—, conegut a latituds tuiteres com #Peblo (de la unió de Pablo i Pedro). A més a més, altre dels debats que s’ha colat a les tendències entre tanta política és el del Satisfyer Pro 2, el nou succionador de clítoris que promet, segons el web de la marca, “orgasmes un 30% més intensos…en menys de 2 minuts!”. L’aparell —que té 11 nivells d’intensitat— ha aconseguit formar part de les converses d’uns temps molt convulsos. El motiu no és cosa meua; supose que la gent necessita certeses a temps líquids com els que vivim, i si damunt aquestes arriben en menys de dos minuts, millor que millor.
Reflexionava aquesta vesprada mentre bevia uns mates que tant de bo tenírem satisfyers a altres àmbits de la nostra vida, que ens garantiren certeses i ens feren la vida un poc més fàcil. I on necessitem, sí o sí, un satisfyer és al món de la comunicació. A un planeta —boig— ple de notícies falses, de colps d’Estat —altra vegada!—, de pàgines creades per fer germinar les llavors de l’odi, de discursos xenòfobs i masclistes en horari de màxima audiència…com garantir que el que ens diuen no està condicionat pels interessos del propietari de la impremta? Com garantir que la informació que ens arriba no està contaminada? I…allò més important: com garantir que els mitjans de comunicació siguen creïbles per a la ciutadania?
I, és que, els gurús que veiem per la tele ens diran que sí existeixen mecanismes, com les agències de verificació. El company Roy William Cobby publicava a aquesta mateixa casa una peça explicant per què no creia en aquestos mètodes. En primer lloc, com ell exposa, la nova segmentació dels missatges amb el suport de les xarxes fa que “si les víctimes de Hitler o Mussolini podien escoltar les arengues supremacistes que feien als seus seguidors, els qui resisteixen front els nous feixismes no poden escoltar les amenaces perquè no es troben dins l’audiència escollida pels caudillos del segle XXI”.
Finançar les agències de verificació com Newtral o Maldita Hemeroteca pot parèixer a priori una sol·lució meravellosa. No obstant això, són una poma amb verí, i en moltes vegades actuen per interessos de clickbait i són sensacionalistes. Exemple: a la peça del nostre company es parla d’unes declaracions de Santiago Abascal a una revista —amb poc recorregut— sobre caça on va defensar el dret dels espanyols a portar armes. El que va fer l’agència Newtral és que la delcaració d’Abascal arribara a molta més gent i, a més a més, acceptar la mesura com a vàlida si “existira una alarma social que poguera justificar-la en un futur”; és a dir, legitima la mesura com una proposta normal, i la tracta com a qualsevol altra mesura de la democràcia, sense desmuntar-la. Com la mateixa peça afegeix: les ideologies nazis i feixistes no eren “mentides”; eren en sí mateix una agressió als drets humans més bàsics.
Amb la mateixa cara de fava que, supose, us haureu quedat vosaltres ara mateix em vaig quedar un dia del 2016. Quan estàvem a la universitat, un catedràtic de Teories de la Comunicació de nom Enric Saperas, va deixar posat aquest vídeo al començament de la classe. Nosaltres, atònits i innocents no enteníem res. Resulta que el vídeo correspon als últims moments de vida de la Unió Soviètica. Més enllà d’altres qüestions i debats, sens dubte, interessants, és un dels moments més importants de la història dels mitjans de comunicació. Si bé el model de mitjans de comunicació-empresa dels Estats Units i, fins i tot els formats dels programes van ser copiats a, pràcticament, totes les potencies europees i mundials dins dels països capitalistes, aquell moment marcava un punt d’inflexió.
Rússia tenia l’oportunitat de construir un sistema de mitjans de comunicació de vertader servici públic, que donara veu als qui no la tenien i que donara un sentit més crític i transformador al periodisme. No obstant això, aquella Rússia va quedar en mans d’uns pocs, que van portar-la cap a un règim capitalista qualsevol. Els Estats Units triomfaren als 90 i consolidaren la seua hegemonia mundial: tothom tenia un sistema de mitjans ben paregut al seu, basat en el benefici i amb enormes oligopolis empresarials. El món bipolar es transformava, poc a poc, en un món unipolar.
Així, després que durant els anys 90 l’Imperi s’assegurara el control de les seues grans productores i companyies per Amèrica Llatina a partir de contractes signats “a la luz del lingote y del rosario” —com diria el gran Javier Krahe— (es pot veure molt bé analitzant les polítiques comunicacionals del govern de Ménem a l’Argentina), no va haver opció possible de democratització dels mitjans de comunicació ni d’alternativa a aquell sistema que ja existia. A l’argumentari progressista sols quedà com horitzó de canvi la creació de mitjans públics per garantir un “servici públic”, sempre parlant del “model BBC” per a que es note que som molt europeus i no mirem més enllà del nostre melic.
Mentre nosaltres ens conformàvem amb les molles, l’Amèrica Llatina va aconseguir obrir un debat veritablement de fons amb respecte dels mitjans de comunicació. Tot va començar quan, amb el suport del poble als carrers, i a partir dels 12 Punts d’acord als que van arribar nombroses entitats socials, cíviques i de la comunicació a l’Argentina. Un 8 de març del 2009 Cristina Fernández de Kirchner presentava el projecte de la Llei de Serveis de Comunicació Audiovisual davant un expectant Teatre Argentí de la Plata. Si bé després els resultats no van ser els esperats (i Macri va acabar-la de destrossar), aquesta nova llei va ser el precedent que va obrir el meló. Als mesos, Bolívia, Ecuador, Uruguai i Veneçuela —entre d’altres— ja havien incorporat el debat a la seua opinió pública. Després arribarien les lleis.
Les noves lleis de mitjans que van anar sorgint a Amèrica Llatina plantejaven com a principal front de batalla la desconcentració del poder mediàtic a través de la prohibició de la formació de monopolis i oligopolis mediàtics. A més a més, proposen donar veu als qui no la tenen, afavorint la consecució de llicències dels actors marginats pel sistema —com és el cas dels pobles originaris d’Amèrica Llatina o la creació de nous espais comunitaris als barris, que ofereixen alternatives d’oci sa a la joventut i la permeten empoderar-se—, i també una major transparència en la propietat dels mitjans de comunicació. El model pel que es lluitava i encara es lluita és un model mixt amb un 33% de propietat per als canals públics, un 33% per als canals privats i un 33% per als mitjans comunitaris, eixos gran oblidats que sempre han tingut i tenen un poder enorme.
Opciones en la necesaria reforma mediática:
-Modelo de los tres tercios (1/3 para medios públicos, 1/3 privados, 1/3 comunitarios)
-Consejo Audiovisual como en UE
-Licencias a actores sin presencia
-Limitar la propiedad de bancos y la concentración capitalista en los medios
— Accountable (@Accountable2019) November 17, 2019
Altrament, quan parlem dels mitjans públics i després de les reiterades errades que estem veient en la consolidació d’À Punt Mèdia, existeixen algunes qüestions de fons com la creació de consells audiovisuals que vertaderament funcionen i garantisquen la pluralitat de veus i la donen a qui no la té, exactament com ocorre al Regne Unit amb la BBC, i que fan del canal britànic una referència mundial a nivell de qualitat informativa i de confiabilitat per part dels ciutadans de tot el món.
El nou Govern a l’Estat espanyol obre una oportunitat històrica per implantar a Espanya un necessari debat sobre una reforma del sistema de mitjans de comunicació, que aspire a extendre’s a la resta d’Estats europeus. Frenar a l’extrema dreta té a veure també amb deixar les regles ben clares i apropar la política a la gent. La consolidació de dos grans grups mediàtics ha constituit a Espanya un oligopoli afavorit per la creació de la TDT, i amb Atresmedia i Mediaset com a principals agents. És hora de lluitar per un país seriós on els mitjans de comunicació estiguen a l’altura de la ciutadania. És hora que els mitjans que assumeixen un rol polític, com diu Rafael Correa, “sàpiguen respectar respostes polítiques”. És hora de que l’opinió es base en fets i no en mentides. És hora del nostre satisfyer de la comunicació, que ens premie amb l’orgasme de la veritat quan necessitem una certesa. Ens encenem?
Esto de @MashiRafael A FUEGO 🔥. Libertad de prensa ❌ libertad del dueño de la imprenta. pic.twitter.com/njBcsAsSiF
— Jordi S. i Carbonell #FinançamentJust 💰 (@SrCarbonell) November 18, 2019