Fa temps un amic em mostrava un vídeo que ell qualificava de “graciós”. En aquest, es podia veure a una dona jove, atractiva, amb un cos perfectament modelat als cànons de bellesa del segle XXI. La dona intentava atreure a homes al carrer per raons d’una enquesta laboral. Es paraven tots. Minuts després…, el mateix carrer, la mateixa enquesta i el mateix perfil d’homes, però una noia diferent, amb un perfil que semblava no encaixar en allò socialment acceptat; ningú es va parar. És això real?

Les persones atractives destaquen, tenen una gràcia que fa que trobin l’èxit fàcilment. Una realitat que afecta tant a homes com a dones en funció d’aspectes com la bellesa, l’atractiu, la vitalitat, l’encant i la competència sexual. És ben sabut que fer exercici, arreglar-se, pentinar-se elegantment o treure’s partit requereix temps i no tothom està disposat a fer-ho. La gran bellesa escasseja i, allò que escasseja, sempre es valora més (i millor). Ja en 1994, Hamermesh i Biddle van publicar un article on s’afirmava que “la gent atractiva aconseguia millors resultats en el mercat laboral”. Va ser a partir d’aquell moment que es va iniciar una investigació sobre la relació entre l’èxit econòmic i la bellesa; investigació a la qual anys després l’escriptora Catherine Hakim batejaria amb el nom de capital eròtic.

És el capital eròtic alliberació sexual? Tenen les persones dotades d’atractiu físic avantatge sobre les que no? I el més important, té el capital sexual privilegis socials que beneficien al gènere femení?

Hakim ho té clar. Per a ella, el capital eròtic és una arma potent de seducció que realça a la dona. L’autora justifica el seu pensament per mitjà d’un altre terme: el dèficit sexual masculí. Manifesta que els homes, per una norma socialment establerta, tenen més ganes de sexe que les dones. En conseqüència, són ells qui donen més valor a aquest capital i són elles les que es beneficien del simple fet de posseir-lo.

Una impossible igualtat real entre dos sexes

El primer cop que vaig llegir el concepte recreat per Hakim vaig tenir clara una idea: qualsevol avantatge aconseguida pel nostre físic és un incentiu més per a seguir formant l’asimetria que impossibilita la igualtat real entre els sexes. Tenir com a prioritat suprema l’atenció al capital sexual és un sotmetiment voluntari, no només a les falses necessitats sexuals masculines, sinó també a un sistema patriarcal que ens vol submises.

Primerament, acceptar el capital eròtic com a incentiu personal és acceptar la creixent exigència per adaptar el teu aspecte als patrons estètics; independentment de si vols tenir una relació en parella, aprovar una entrevista de treball, sortir de festa o ser presidenta del Govern. Sembla que els defensors d’aquest nou capital se’ls ha oblidat la lluita feminista en contra d’aquells cànons que ens oprimeixen i, alhora, potencien trastorns corporals, desequilibris físics i frustracions mentals. En segon lloc, què passa si no compleixes amb els cànons de bellesa preestablerts? Què passa quan el teu cos es desgasta pel pas del temps o el teu sex-appeal desapareix amb els anys? Una societat patriarcal vol precisament això, que et passis tota la teva vida creient que el teu únic potencial és físic, de manera que, quan aquest s’acabi, no et quedi res més amb el que continuar escalant posicions a la vida. Finalment, Hakim s’oblida de pensar en la forma més antiga d’esclavitud existent al nostre món: la prostitució. D’animar a la dona a utilitzar el capital eròtic com a arma de progrés a animar-la a utilitzar-lo com a forma de pagament hi ha tan sols un pas. I és perillós.

El capital eròtic no és un avantatge de gènere, és una condemna social emfatitzada per la por dels homes a pensar que la dona pot assolir l’èxit per raons més potents que el simple fet de ser agradable físicament. El feminisme de segona onada va lluitar durant dècades per tal que obligacions socials, com el matrimoni, deixessin de ser-ho. Convertir la feminitat normativa en un requisit del currículum és retrocedir segles. De la mateixa manera que hem estat capaces d’entendre que la maternitat és una imposició social a la qual cap dona hauria de veure’s atrapada, hauríem també de recordar que el sexe pels homes és una obligació patriarcal. Explicat amb altres paraules, la idea que un home tindria sexe tot el temps si tingués l’oportunitat és un mite fomentat per la masculinitat heteronormativa. Emma Watson ho va dir en el seu moment, i convé tornar-ho a remarcar, quan els homes s’alliberin dels estereotips de la masculinitat tòxica, les dones serem una mica més lliures.

L’explotació conscient del capital sexual com a mode efectiu de donar poder a la dona és l’estratègia perfecta per continuar empresonant-nos en el rol tradicional del qual el feminisme ens ha estat alliberant.

No els serveix qualsevol maquillatge, ni qualsevol vestit, tampoc els serveix qualsevol cos ni qualsevol aspecte físic; el patriarcat té més que clars quins són els codis culturals que hem de seguir perquè, d’aquesta manera, fins i tot el nostre aspecte físic sigui explotat segons el criteri dels homes en benefici dels homes.

Cada cop que et miris al mirall per pintar-te els llavis, escull el color que et surti dels ovaris; i no aquell que tradicionalment t’han dit que has d’escollir.