Dissabte 07 Desembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    #SpainIsAFascistState

    Ho reconec. No m’agrada el títol que acabo de posar, que potser té un punt de crida d’atenció que fa que a molts els despertarà la curiositat de llegir-lo, que fins i tot pugui contenir elements de demagògia en un moment en què sembla que tots els límits s’estan ultrapassant. Em podria justificar que escric hores després que es coneguin els resultats de les eleccions del 10 de novembre, i que venim de la campanya electoral més desagradable que he viscut (i mireu que recordo la de 1977). Que la meva condició d’historiador em fa prou sensible a la fascinació que una part important de la societat espanyola experimenta per un partit com Vox i les seves idees i propostes. Que la degradació imparable de les institucions espanyoles, amb els seus tribunals, la seva policia, els seus alts funcionaris, la seva monarquia o els seus mitjans de comunicació em té més que preocupat. Tanmateix, sovint és l’estadística, els fets purs i durs, els cold facts dels què parlava el cantautor maleït Sixto Rodríguez, els que reforcen un hashtag que, malgrat la clara intenció propagandística, no deixa de tenir un punt de realitat.

    A veure, si fem el simple exercici que Catalunya és independent, i per tant, els 48 escons de les generals s’esfumen, la suma de PSOE, UP i l’estrany invent d’Errejón fan 142 enfront els 144 del trifachito. Si, a sobre fem que Euskadi desaparegui, això s’esdevé un 138 respecte als mateixos 144. Si fem una ullada als mapes veurem que la suma de la dreta postfranquista més l’extrema dreta, més la dreta extrema, trobem un mapa electoral molt negre a tot l’estat, amb l’excepció d’unes perifèries que mantenen, des de fa ja força temps, un comportament electoral prou diferent. Catalunya és antifeixista, malgrat que és obvi que al voltant del 18% del seu cens aposta clarament pels valors feixistes de restricció de llibertats, repressió contra la dissidència i eliminació de la identitat catalana. A manca d’una recerca sociològica més potent, no cal tenir gran imaginació per comprendre que la immensa majoria d’aquest 18 % són espanyols residents a Catalunya, si fem servir el civilitzat criteri del Ius Solis. I que, no sé si són colons, encara que sembla que la seva sociabilitat recorda molt a les colònies de transplantats que fan tot l’impossible per no barrejar-se amb la població autòctona, no vagi a ser que es pugui encomanar els valors democràtics i d’aires de llibertat.

    Quan parlem de feixisme, ens hem de remetre a la seva referència purament espanyola: el franquisme que avui compta entre diversos milions de nostàlgics crescuts entre l’absència d’una política de memòria prou digna perquè els espanyols siguin conscients dels crims contra la humanitat que es van perpetrar durant, i sobretot, després de la guerra civil. Entendre que el feixisme espanyol formava part dels diversos feixismes europeus -els més coneguts l’italià i l’alemany, encara que també molt potents arreu del continent europeu entre 1920 i 1945-. Que un dels punts que el singularitza fou la impressionant capacitat de supervivència en base a què aquest no fou derrotat a la fi de la segona guerra mundial.

    Per descomptat, hi ha altres elements importants, com una longevitat que va comportar una certa capacitat d’evolució i adaptació als nous temps, així com la seva infiltració profunda en espais amplis de la societat espanyola i les seves institucions, fet que li garanteix, no només la seva supervivència, sinó la capacitat de l’opinió pública espanyola de fer com els països normals que han tendit, durant dècades, a instal·lar cordons sanitaris que evitessin la seva propagació. Ans al contrari, el seu discurs s’ha normalitzat i les seves propostes, malgrat la seva evident toxicitat, són presentades avui com a innòcues receptes de truita de patates.

    El franquisme, que reprimí major percentatge de població pròpia que el mateix nazisme alemany i feixisme italià plegats, en realitat esdevenia un cúmul-aliança de diverses famílies polítiques i ideològiques que es disputaven entre sí l’hegemonia. Paul Preston, com tants altres historiadors, reconeixia la virtut de Franco d’actuar com a àrbitre entre aquest conjunt de tendències per mantenir cert equilibri cohesionador. Hi havia els conservadors de tota la vida, que fins i tot podien presumir d’un liberalisme de paper couché inspirat en les concepcions classistes carques dels tories britànics (Manuel Fraga n’era exemple). N’hi havia els partidaris del nacional-catolicisme que més aviat abjuraven del liberalisme (recordem l’opuscle El liberalismo es pecado de Sardà i Salvany de 1884) i preconitzaven l’hegemonia d’un catolicisme conservador i preconciliar com a tret identitari més destacat de l’espanyolisme. Hi havia, per descomptat, el falangisme -una mena de franquícia del feixisme italià passat per la tradició castellanista de Primo de Rivera i altres nens de casa bien, que potser era el més connotat d’acord amb els corrents totalitaris europeus de la primera meitat del segle XX. Hi havia, també, els tecnòcrates que estaven disposats a permetre un vernís democràtic al corcat moble d’un estat fonamentat en el reaccionarisme més profund que mantenia les regnes d’un estat sempre renuent a la modernitat

    En tot aquest cúmul polític i social, es mantenien, tanmateix, un element comú: un nacionalisme espanyol entès, no pas d’acord amb la mentalitat republicana francesa de “plebiscit quotidià” de què parlava Renan, sinó on la identitat s’entenia com a una religió. La concepció de la unitat de l’estat, no era res que pogués qüestionar-se, sinó que formava part d’una veritat revelada: una mena de destí en l’universal, un mandat diví. És per això que a l’Espanya de 2019 la qüestió de la idea d’Espanya no es pugui debatre amb normalitat. És com si al comitè d’aiatollàs o als guàrdies de la revolució islàmica iraniana, o als prínceps saudites se’ls demanés debatre sobre l’existència de Déu o sobre si el cristianisme, el budisme o l’hinduisme són religions més autèntiques o convenients. L’integrisme espanyol fa tractar com a heretges, no només qui discrepi de les seves creences, sinó qui estigui diposat a fer servir arguments racionals enfront una cosmovisió integrista.

    És en aquest context que hem d’entendre la reacció dels últims anys a l’altra banda del Cinca. De la mateixa manera que ETA era el dimoni, i les seves víctimes, a la pràctica, rebien el mateix tracte de caídos por Dios y por España, l’independentisme té una categoria d’heretgia imperdonable. És aquí que es poden establir els paral·lelismes respecte a l’antisemitisme tradicional, en què les poblacions jueves europees se saltaven el sistema de creences que els nacionalismes d’estat instaurats durant la modernitat exercien aquest paper de dissidència religiosa que els feia sospitosos als ulls de qui pretenien imposar una visió uniforme de la nació.

    Amb aquesta visió religiosa de la identitat, els catalans no són els únics heretges. Amb una concepció nacional fonamentada en la uniformitat -recordem que Espanya expulsa a jueus (segle XV) i als musulmans (segle XVII) i que envia a la foguera a qualsevol indici de protestantisme (la inquisició fou activa fins al XIX), qualsevol element que pugi desviar-se d’un suposat ordre natural representa una amenaça. Un dels factors extra catalans que influeixen en el votant de Vox és el feminisme. La idea que les dones puguin tenir veu, vida i habitació pròpia genera també les mateixes reaccions “aiatollàries”. “Les feministes són lletges”, és una mena de crit de guerra emès per alguns dels dirigents de Vox. Que els de Podemos siguin titllats de comunistes, a banda de cert analfabetisme polític, també fa reviure l’esperit de croada contra els “infidels”, el “oro de Moscú” i la mateixa idea de la “Conspiración Judeomasónica, marxista y separatista” que explicava les contrarietats respecte a la visió tancada de la identitat. Precisament aquesta idea de “conspiració”, una de les constants del franquisme, també apareix a diari en els discursos polítics i mediàtics a l’hora d’explicar-se qualsevol dissidència, de la mateixa manera que el menyspreu a la població indígena de Borrell, o l’obsessió malaltissa amb Veneçuela, o el “Muera Europa” cada cop que reben un revés internacional, impliquen una visió tancada, reaccionària, en el fons poruga de la identitat espanyola respecte un futur incert.

    No m’agrada el títol que he posat. Al cap i a la fi, qui això escriu va néixer espanyol, i es va mantenir mentalment moltes dècades així. Tanmateix, els cold facts són el que són, i els resultats electorals, les campanyes, els discursos, les accions, els gestos, les paraules, i sobretot els silencis còmplices, no fan més que reforçar-lo.

    En aquest sentit, l’independentisme català hauria de prendre nota i evitar la contaminació d’aquest nacionalisme tancat i hostil, i per contra, establir un relat alternatiu. Abans parlàvem del 18% de residents catalans que combreguen amb aquest discurs reaccionaris. Una de les declaracions més interessants de la nit electoral va ser la de Mireia Vehí que recordava que, per contra, hi ha un 15% de catalans que no tenen dret a vot. La identitat catalana no té altre camí d’esdevenir un espai de convivència que faci de la pluralitat la seva bandera. Una bandera que es pugui estendre a una perifèria ibèrica que, corresponent també a les àrees culturalment més diverses i econòmicament més dinàmiques, entengui que més val pensar en el futur que aferrar-se a un passat, infeliç. Perquè, no oblidem això, amb aquest mapa electoral, Espanya està perduda, disgregada, angoixada davant el món. Malgrat estiguin fascinats per la força, només exhibeixen fragilitat.

     

    6,120FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,587SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca