Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què

Carla Cascales, artista i dissenyadora barcelonina cerca la bellesa de l’imperfecció en les profunditats existencials dels materials terrestres, convertint escenaris autèntics degut a l’aura poètica minimalista.

Aquesta sensibilitat, més que evident a la seves xarxes: instagram i facebook,  és la que es vol indagar a continuació:

Quina consideres que és la teva primera obra?

Recordo que un cop caminant pel carrer vaig veure en un container de restes d’unes obres d’un edifici antic de l’eixample uns trossos de marbre blanc brillaven a la llum del sol, sobre la pila de brossa semblaven pedres precioses, em va fer molta pena veure-les allà tirades, tan belles. Les vaig recollir i vaig construir una escultura amb els trossos, un horitzó irregular. Em va fer sentir tan bé recuperar-les i donar volum que considero que va representar l’inici del salt del paper a la matèria volumètrica.

La teva cita preferida? De qui és?

Sempre m’ha agradat una de Frida Kahlo que diu “Donde no puedas amar, no te demores”.

De quin color i en quin to visualitzes els records?

Tendeixo a esborrar els records negatius i quedar-me amb les coses bones, potser és un mecanisme del cervell, quan miro enrere els records són una melancolia dolça de moments passats, sé que hi ha hagut moments durs però sempre ho veig en positiu, cosa que en el present em costa més de fer. Et diria tons càlids: sorra, camel, siena, terracotes…

Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?

La primera que em ve ara al cap es de la pel·lícula Kynódontas (Canino) de Yorgos Lanthimos. El pare els promet que podran sortir de la casa, on els te empresonats, quan els hi caigui l’ullal, dent que només surt però mai cau. L’escena que dic és quan una de les germanes al lavabo comença a donar-se cops a la boca contra el mirall per tal d’arrancar-se la dent. M’agrada tot i ser una escena agressiva el fet de mostrar com el dolor psicològic, el dolor del cor, és molt més gran que el dolor físic que puguem patir.

Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?

No estic segura que sàpiga respondre a aquesta pregunta, també penso que els objectius van canviant amb el temps. Crec que part de l’objectiu de la vida és l’autoconeixement. Ser autèntics, fidels a nosaltres mateixos, cosa que només podem fer si ens coneixem de veritat, per tal de poder explotar tot el nostre potencial com a persones i donar el millor que podem oferir tant en el camp personal com en el professional. A vegades també sento que el que dóna cert sentit a la vida és una cosa tan senzilla com poder gaudir-la, que estem ficats en un bucle de productivitat que quasi ens oblidem de viure, també crec que la nostra visa adquireix sentit quan fem alguna cosa pels altres, per la comunitat, per les persones que estimem.

En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?

Em fascina la visió d’Olafur Eliasson, sobre l’art, l’arquitectura i la preservació del medi natural.

Tria una característica que admiris de la humanitat

La resiliència, la capacitat dels éssers humans per adaptar-se positivament a situacions adverses. El Kintsugi japonès, pràctica que realitzo en les meves escultures, té molt a veure amb aquesta característica, és per això que m’agrada tant i la trobo tan profunda.

Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?

Qualsevol de Buenavista Social Club.

Ens comparteixes una mania curiosa?

No sé si és una mania però sempre que tinc alguna cosa molt urgent a fer decideixo començar per totes aquelles que no requereixen cap mena d’urgència, com si el meu cos es resistís a entrar al bucle de la pressa, aprecio molt poder fer les coses amb certa calma i quan sento aquesta forta pressió el meu cos es rebota i no hi ha manera de posar-m’hi.

Què penses del nudisme?

Em sorprèn que el fet de mostar un cos nu encara generi tanta polèmica. Penso que una cosa tan natural com el nostre cos li hem donat una sobreimportancia a l’aspecte que aquest te i als canons que ha de seguir, especialment en el cas de la dona i hem obviat tots els beneficis que ens proporciona, menyspreant-los, o negant-nos a acceptar els canvis que aquest pateix amb el temps. Em fa feliç veure com cada cop hi ha una tendència més positiva a acceptar el cos com és i cuidar-lo per tal de mantenir-lo sa i no tan focalitzats únicament en l’aspecte que aquest té. Potser li hem donat massa importància al cos com a objecte en si mateix, en comptes de com a vehicle que ens permet viure. Per mi el nudisme hauria de ser una possibilitat que qui vulgui practicar o pogués fer amb tranquil·litat.