El 2007, Naomi Klein va publicar la seva famosa obra La doctrina del xoc. Allà defensava que el neoliberalisme no podia aplicar les seves receptes econòmiques si no era en un estat de gran desorientació entre la població del país on s’aplicaven. Aquest estat de “xoc” venia donat per un esdeveniment o una sèrie de fets (un cop militar, una guerra, una crisi econòmica…) que, per la seva magnitud i contundència, deixaven la societat paralitzada, sense capacitat de resposta i permetien refer-la des de zero.

Catalunya porta des de l’1-O incubant la seva peculiar “doctrina del xoc”. En un estat de profunda desorientació, després de l’aplicació del 155 (i tot allò que l’havia precedit), se’ns va fer votar en unes eleccions que es consideraven “il·legítimes”… però en les quals tots els partits sobiranistes hi participaven de nou, com si fossin unes eleccions autonòmiques més. L’elector català (fos quina fos la seva opinió política) va votar sense tenir temps per pair tot allò que havia anat succeint en les darreres setmanes.

La retòrica èpica que acompanya els discursos dels dirigents independentistes és igual d’efectiva que la de la “revolta dels somriures” a l’hora d’enfrontar-se a l’Estat espanyol. Però a base de discursos i més xocs (i xantatges) emocionals, els partits polítics independentistes majoritaris han acabat tancant per la força dels fets una etapa i han acabat imposant (o ho estan intentant) una nova agenda sense anunciar-ho. Només en base als fets del dia a dia podem intentar desxifrar quines són les intencions de JxCat, ERC o la CUP.

De manera més o menys explícita, totes les organitzacions i partits polítics independentistes han renunciat a la via unilateral i han redirigit els seus esforços cap a la llibertat dels presos polítics i d’una futurible amnistia que Espanya no té cap necessitat d’atorgar. Les mobilitzacions que s’han estat produint durant aquests dos darrers anys han aparcat la independència i han intentat incloure altres actors sobiranistes no necessàriament independentistes, per tal, ens diuen, de “ser més”. (De fet, en les mobilitzacions dels dies o setmanes posteriors a la sentència, ha sigut relativament habitual trobar-se gent independentista i d’altra que no ho era). No critico aquest canvi d’estratègia. És debatible. Però és més qüestionable que es canviïn els programes electorals en base al secretisme, al tacticisme dels partits i als fets consumats sense que la població sàpiga cap a on l’estan duent.

En aquest estat de desorientació, després de la sentència als presos polítics i en un context de repressió constant exercida per l’estat espanyol, la població ha començat a iniciar un nou cicle de protestes, cada vegada més distanciada de les directrius de partits polítics i entitats que fins ara havien abanderat el moviment independentista. Els independentistes van adonant-se paulatinament de l’engany i els joves són la nova avantguarda de la contestació a la repressió de l’estat.

Però tenim un múscul tal que ens permeti revertir la correlació de forces que ara li és abassegadorament favorable a l’estat espanyol? No parlo únicament de la força bruta (Exèrcit, Guàrdia Civil, Policia Nacional… Mossos, etc.), sinó també d’un suport internacional sense fissures.

És possible que l’independentisme-sobiranisme hagi recobrat la força que va tenir durant les jornades de setembre-octubre del 2017, i que la Generalitat torni a admetre entre bambolines que ja no té el control sobre la població (com ja li va passar a l’executiu de Puigdemont); però l’escenari és totalment diferent ara. De la mateixa manera que l’1-O va poder-se realitzar perquè les institucions i el carrer anaven (aparentment) de la mà, aquesta vegada tenim un Govern dividit que no ha dubtat en reprimir aquelles parts del moviment independentista que no controla, si ens basem en l’experiència d’aquests dos darrers anys.

La gran incertesa dels propers dies serà veure si l’independentisme té força suficient per tornar a fer perdre el control del territori a l’estat… o si es vol. Les marxes de tres dies que van donar a conèixer l’ANC i Òmnium no han suposat un perill per l’status quo o per a l’economia, que pot resistir un dejuni de 72 hores i mobilitzacions de desenes de milers de persones. A l’espera de les noves accions que vagi proposant Tsunami Democràtic, no es divisa cap element que faci preveure un desenllaç victoriós, res que forci a una amnistia o un referèndum pactat.

En aquest estat de semiprotesta, que oscil·la entre la normalitat i la bullanga, l’aplicació d’un nou 155 dependrà de múltiples factors, dels quals segurament en destacaran tres: que l’estat vegi que la Generalitat és capaç de garantir l’ordre (el seu) a Catalunya; de l’autonomia de les mobilitzacions, al marge dels partits polítics; i, finalment, del resultat de les eleccions espanyoles del 10-N i dels pactes i condicions que es puguin establir per formar govern. Ja hi ha veus del Partido Popular que proposen un gran pacte de coalició (o alguna altra mena d’entesa) amb el PSOE amb la possible aplicació d’un nou 155. El pretext serà la ‘crisi’ catalana, però segurament tingui més a veure amb els desigs de la Unió Europea de veure un executiu fort i estable per a la propera crisi econòmica i esclafar Podemos.

En qualsevol cas, està clar que la sentència dels presos polítics és l’última gran “finestra d’oportunitat” que li queda a l’independentisme per aconseguir algun dels seus objectius (de totes maneres, algú sap quins són?).

Les últimes eleccions (municipals, autonòmiques i generals), amb la recomposició dels partits dinàstics (PP i PSOE) i la fi conseqüent d’algunes experiències a les “ciutats del canvi”, també van enunciar el tancament d’una altra finestra d’oportunitat. Però també s’albira un nou escenari de canvi. Perquè, mentrestant, el món va girant. I en aquesta Terra amb emergència climàtica, desigualtats socials galopants i enquistades, superbactèries, autoritarisme creixent, distòpies en expansió i franquícies de Fast and Furious… Els experts auguren una nova crisi econòmica mundial, no tan potent com la del 2007-08, però potencialment desastrosa, perquè aquesta vegada el virus atacaria un malalt sense defenses econòmiques.

No són poques les veus que han lamentat la falta d’entesa entre els dos grans moviments de contestació civil que han aconseguit fer tremolar a l’estat en la darrera dècada al Principat: el 15-M i l’independentisme. Davant d’unes institucions polítiques que han fallat a ambdós moviments (cada un per motius diferents), no seria descabdellat que, en un nou context on molta gent ja ha aparcat la DUI, la gent torni als carrers i impulsi un altre gran moviment, reivindicant una sèrie de punts de gran consens dintre del país, que depassarien la voluntat política de les institucions: amnistia per als presos polítics, referèndum d’independència, lloguers assequibles, salaris dignes i fi de la precarietat, mesures per frenar el canvi climàtic, programes per acollir refugiats…

L’acampada dels estudiants dels darrers dies a Plaça Universitat apunta d’alguna manera cap a aquesta direcció. Però com ja va passar amb el 15-M, aquesta nova oportunitat anirà esvaint-se si no hi ha propostes polítiques clares (i una manera de dur-les a la pràctica o forçar la seva aplicació) i si no entomem el conflicte català com allò que veritablement és: un conflicte nacional.

Per tot plegat, és essencial que la societat catalana s’alliberi del jou del xoc a la qual porten dos anys sotmetent-la. Cal que s’assereni per tal que, calmada, pugui tornar a plantejar per on vol avançar. Cal la creació d’un nou artefacte polític a Catalunya. Cal acabar amb la doctrina del xoc catalana.