Fa dies que, quan entre al Twitter sols m’apetix plorar. Fa dies que els meus matins són tristos i que no tinc ganes de fer res. I això és el que passa quan unim extrema dreta, dues eleccions en un any, kamikazes que fan temes judicials de temes polítics i irresponsables que agiten l’odi a uns i a altres.

Fa poc des que Ofelia Fernández, una jove argentina de 19 anys, es convertia en la diputada amb menor edat de tota Amèrica Llatina. Al poc d’eixir escollida, els mitjans de comunicació van començar a atacar-la sistemàticament implicant (sense proves) sa mare a un suposat cas de corrupció. Us parle d’ella perquè em va impactar molt un tuit seu, on defensava que sabia que la política era dura i assumeix les conseqüències, però mai podia haver imaginat com podia ser tan violenta per convertir sa mare en el principal blanc dels atacs dels grans grups oligopòlics de la comunicació argentina.

Me metí en esto sabiendo que era jodido pero no tan violento. No les alcanzo con decirme parasito y mentir, ahora juegan su carta más básica para aniquilar procesos transformadores del continente: la corrupcion. Como una piba de 19 años muy chorra no parece la meten a mi vieja.

— Ofelia Fernández (@OfeFernandez_) November 6, 2019

Eixe tuit, per desgràcia, em va recordar a nosaltres. A nosaltres, els valencians, és clar, però també a tots aquells veïns d’altres indrets de l’Estat espanyol. Em va recordar a milers de persones que defensem el progrés, la diversitat, els serveis públics, la riquesa de les llengües, la solució dels problemes parlant i un Estat que no deixe ningú al darrere. Em va recordar aquesta campanya en què han aconseguit que ens allunyem i ens odiem.

Em va fer recordar amb tristesa l’ambient solidari i fratern que va existir al 15-M, les mobilitzacions de milers de catalans per poder organitzar un referèndum i decidir el seu futur, a les nostres dones lluitant per la radical idea de tenir els mateixos drets que tenim els homes i al nostre Govern sent far del món acollint els refugiats de l’Aquarius.

Aquesta campanya, paraules com la de “traïdors”, “violents”, “il·legal”, “persecució” o “rebuig” van ser algunes de les que més he llegit i escoltat. Veure Pedro Sánchez rebutjant parlar amb Quim Torra, als indesitjables i els seus amics de la dreta més reaccionària —sí, els mateixos que censuraven Botifarra i Xavi Castillo, portaven els majors de les residències a votar i blanquejaven assassinats de l’extrema dreta a València— plantejar la il·legalització de “formacions independentistes” a l’Assemblea de Madrid anant en contra de la llei electoral o veient l’oligopoli Atresmedia-Mediaset donant altaveus constanement a l’extrema dreta i permetent que es difonguen mentides per obtindre rèdit mediàtic sols he pogut sentir vergonya i tristesa. Però també l’he sentida veient com ens insultàvem entre germans pels colors d’una bandera.

Mentre, sense adonar-nos, generàvem l’ambient per a la tempesta perfecta de VOX i els regalàvem una campanya on lideraven el discurs i imposaven la seua agenda. Regalàvem la idea que les forces progressistes mai poden estar unides ni serveixen per governar; que no poden plantejar una alternativa seriosa que no deixe ningú fora. A qui intentava posar ordre i teixir complicitats com Rufián, Alexis Marí, Joan Baldoví, Mónica Oltra, Irene Montero, Aitor Esteban o l’Oskar Matute eran silenciats, perquè no interessava que ens poguèrem entendre.

Mentre, Mariló Montero, Ana Rosa, Ferreras i els seus amics convertien cada minut de televisió en un drama a l’altura de qualsevol telenovel·la: legitimant la violència, concedint espai a l’odi, sense qüestionar els discursos reaccionaris i normalitzant la seua presència. Com sempre ocorre amb les nostres elits reaccionàries, ens converteixen en europeus (de segona) per a les coses roïns: tragar amb la Troika, perdre sobirania econòmica i…normalitzar la presència d’enemics de la democràcia i d’Espanya a les nostres institucions.

I és que, no ens adonem, però ahir la repressió va caure sobre els xiquets d’Altsasu que, sense evidència, acabaren a la presó, i hui cau sobre ciutadans catalans que es manifesten davant un Gobierno que es nega a escoltar al màxim representant electe del seu poble. Alhora, els valencians seguim demanant una reforma del sistema de finançament que, el PSOE, com sempre, sempre ens promet i mai compleix.

Más País ha eixit malament, crec que això és una obvietat. La seua ànima populista i la seua ànima carmenista-magdalenista s’han enfrontat enmig de la campanya electoral, mostrant la immaduresa del projecte i la falta de meditació de com fer les coses. Un conflicte que ha dut a una campanya mediocre en un context de polarització, amb el sorgiment de la Sentència de l’Odi i la criminalització dels immigrants marcant l’agenda.

Potser l’Executiva del BLOC s’equivocara. Potser hauria estat més legítim preguntar a les bases d’altra manera, haver anat amb Podem com plantejava Oltra o haver intentat (com vaig plantejar jo) un Front Ample valencià, valencianista i progressista. No obstant això, eixa va ser la forma escollida democràticaent i, si som realistes a hores d’ara la formació podria obtindre dos (o, potser, tres) escons, per l’únic que tenia i que va tornar a deixar Joan Baldoví sol al Congrés dels Diputats com al 2011. A més a més, Compromís manté el seu programa i la seua autonomia per triar les llistes (incorporant un perfil més ecologista com el de Maria Josep Picó.

No obstant totes les errades de les forces progressistes que enumere en aquesta peça i del viatge a la dreta del Partit Socialista, crec en el futur; un futur difícil, però que hem de construir juntes. Un futur de fraternitat, que passe per “assaltar els cels, però fent de cada núvol un escaló i, de cada escaló, un trosset de cel”, com deia el meu amic Miguel Sanz.

El centredreta valencianista de Demòcrates Valencians fent un esforç per donar suport a Compromís, la campanya neta i la tornada als orígens de Podemos,  els autonomistes canaris posant per davant de les sigles la seua terra, el PNB negant-se a donar la mà als intolerants que la volen il·legalitzar o consellers com Marzà que cada dia lluiten discursivament per crear una alternativa front a l’odi són sols alguns exemples. El futur de totes està en joc; que el nostre símbol comú siga la complicitat i la tendresa dels pobles. El criminal no és qui es manifesta, sinó qui ven els nostres serveis públics.

Me gustan cosas que dice Podemos. Me gustan cosas que dice el PNV. Compro algunas cosas que dicen las CUP y Bildu. Me alegraré cuando vuelva el Bloque Nacionalista Galego al Congreso. Y votaré a #MésCompromís. Si no podéis ver más allá, tenéis un problema SERIO.

— Jordi S. i Carbonell #FinançamentJust (@SrCarbonell) November 3, 2019