El primer cop que et vaig veure esperaves nerviosa darrere del taulell de la fleca dels teus pares en un dels primers dies que et deixaven despatxar. Venia solament a demanar un rodó de quart, però quan m’oferires els panellets amb aquella mirada encisadora no m’hi vaig poder negar. En vaig comprar més d’una dotzena de coco i massapà. Torradets per fora, tendres per dins, tenien una consistència perfecte i la dolçor justa que sols els llavis del primer petó saben gaudir. Des d’aquell dia sols n’he provat els teus… La dolçor ens va unir.

Després d’uns anys vàrem anar a viure plegats. Recordo amb enyorança els rodons de vedella que preparaves en els dies senyalats: salsa un punt espessa i gustosa, la carn tendra i melosa regada amb conyac, prunes i pinyons dansant dins la plata, i vi negre per a acompanyar. Els teus plats feien negar els sentits.

I de mica en mica férem camí. Sense criatures que alegressin a casa, els dies de festa ràpids passaven i tornàvem a la rutina quotidiana, com abelles enfilàvem cap a la fàbrica i la màquina de cosir. La monotonia ens feia repetir menú cada setmana, seient a banda i banda de la taula superant els problemes que anaven sorgint. Arròs a la cubana, amb un xic d’oli i ou ferrat al cim. Jugàvem a veure qui era el darrer que l’esclatava, excavant per sota fins que es precipitava com lava en regalims.

Però el metge ens cridà l’atenció i passàrem a menjar-ho tot bullit: verdura i peix blanc, amb poca sal, sense salses ni sofregits. Insípids pits de gall d’indi a la planxa, un punt estellosos que sols podien fer-se baixar amb aigua, medecina i cap a dormir.

Si hagués sabut l’amargor que m’esperava, hauria procurat allargar els moments de les sobretaules amb algun acudit… Ara la buidor de la cadira ben posada a la taula em castiga dia rere dia. Perdo el gust de la vida, haig de sortir del pis.

Assegut vora la plaça veig uns nens que disfressats corren divertits. Porten una bossa de plàstic i de dret venen cap a mi…

-“Truco o trato!”- Demanen llaminadures, però jo no en tinc. Al meu costat una senyora treu un paquet de la bossa, agafa dos panellets i els hi posa dins. Em mira amb una mirada encisadora i em diu: -“Per a vostè també en tinc”.