Sostenia Julio Cortázar que “el dia en què veritablement sabem preguntar, hi haurà diàleg.” L’optimisme de l’escriptor argentí no sembla compatible amb l’enrevessada situació catalana. I de fet Cortázar, un escriptor més que va viure fascinat per la Barcelona antifranquista, podria inspirar-se en la situació actual per escriure alguns dels seus relats en què l’absurd d’ensenyoria de desordenades trames. I, probablement, també veuria que, en el fons, la Barcelona que va conèixer a la dècada de 1970 no diferia de l’actual, en què bona part de la ciutadania és al carrer combatent l’Espanya franquista, amb els seus policies, els seus jutges, els seus polítics, els seus ultres, els seus mitjans tòxics, i els seus col·laboracionistes més per omissió que per acció.
De fet, vivim en un moment en què fins i tot la paraula “diàleg” podria equiparar-se a terrorisme. El búnquer reemergit de les cavernes només debat la qüestió catalana respecte a la modulació de la repressió. I amb un partit socialista clarament cooptat per una monarquia que no amaga la seva connivència amb el feixisme, hem tornat als anys setanta en una dinàmica de confrontació entre democràcia i dictadura; entre l’estranya aliança de l’estelada, la bandera negra llibertària o l’absència de símbols nacionals, respecte a una rojigualda que, disfressada de constitucionalisme, defensa el mateix ordre de 1939, en una guerra propagandística en què el Vichy Català (geologalitzat a La Vanguardia i El Periódico) ha decidit exercir de “poli Bueno” respecte a la premsa de Madrid, i sobretot, les televisions generalistes que assimilen Catalunya a l’apocalipsi caníbal.
En aquestes circumstàncies, reprodueixo un episodi recent. Una retrobada amb una persona pròxima amb qui feia temps que no ens vèiem. Som conscients de les nostres diferències d’opinió, i en aquestes circumstàncies, coneixent les dificultats que hi hagi persones que canviïn de parer, tinc per norma evitar parlar de “el tema.” Em fa mandra. La meva experiència m’indica que és millor buscar temes de conversa neutrals, com el barri, amics comuns, viatges o el futur dels vehicles elèctrics. Tanmateix, em rep amb un:
-Què malament està Barcelona! Quina vergonya tot, amb tants talls de carrers, i tant de mal rotllo.
(Sé perfectament que és un parany, de manera que opto per un to neutral)
-A veure, jo baixo a la ciutat una mitjana de dos cops per setmana, i fins ara no he trobat cap problema!
-Ho dius perquè a Girona no teniu aquestes històries. Barcelona està fatal, amb tanta gent muntant merder. Aquí cada nit estan tallant Fabra i Puig amb Meridiana (lloc on hi vaig viure fins als dinou anys i que conec bé)
-A veure. Quan he vingut amb el tren, no he trobat cap història. He vingut bé. Quan passo per Barcelona, agafo la moto (ho confesso, sóc un usuari habitual de Yego i E-Cooltra) i travesso la ciutat sense dificultat, de Fabra i Puig a Passeig de Gràcia, o de Sants a Plaça Universitat. I, respecte als talls de Fabra i Puig, tothom sap que pots buscar una ruta alternativa que comporten entre 5 i 10 minuts de retard. Pel que fa a Girona, t’equivoques. En els darrers deu dies, pel cap baix, hi ha hagut set manifestacions i cassolades. Algunes manifestacions, com la de la vaga general, s’hi va aplegar unes 60.000 persones (sobre una població de 100.000). Hi ha hagut també desenes de ferits i detinguts, alguns dels quals eren gent que anava de festa i que no tenia res a veure amb les manis. Allà els Nacionals viuen aïllats i solen fer pesca d’arrossegament contra tot allò que es mou. Potser hi ha menys cassolades perquè a l’hora que es fan, hi ha molta més gent al carrer manifestant-se.
(No desisteix, continua in crescendo, la seva diatriba)
-És que tu no tens ni idea de com estan degradant la ciutat. No es pot anar enlloc, amb tanta manifestació a cada moment, ocupant la Via Laietana, i ara els estudiants, la Gran Via.
-A veure. Tu vius a cinc quilòmetres de Via Laietana, i dubto que t’afecti. Pel que fa a la Gran Via, l’any passat, els taxistes van estar una setmana tallant-la, juntament amb la Diagonal i no recordo que et queixessis. Per cert, els taxistes no cremaven contenidors, simplement destrossaven amb bats de beisbol els cotxes d’Uber mentre hi havia famílies, amb criatures petites, a dins. I no recordo que em diguessis res, ni que la policia tragués cap ull a cap taxista fent servir armes il·legals com les pilotes de goma. Ah! I el 2011, quan va haver-hi el 15-M, s’hi van estar pràcticament un mes a Plaça Catalunya, i si mal no recordo, t’ho vas mirar amb simpatia.
-És que són violents. No hi ha dret tot el que està passant. No es pot viure amb això.
-No m’estaràs equiparant contenidors cremant o furgones de la policia tacades amb pintura, o bosses d’escombraria davant la delegació del govern amb gent a la qual han tret un ull, o ferides de manera brutal, desenes de detinguts que han comès el delicte de no córrer prou, i més que probables maltractes i tortures a nois i noies de quinze i setze anys. Tothom sap que a Via Laietana es tortura. Que és com a una mena d’Abu Grahib ibèric. I això sí que és violència, extremadament greu quan és l’estat qui la practca.
-I aquests estudiants que no estudien, que estan en vaga! Quina vergonya! No deixen ni estudiar als que ho volen fer! No aprendran res. El seu títol no els servirà de res.
-A veure, et recordo que el 1987 vaig estar tres setmanes de vaga, i vaig estar entre els qui havien ocupat el rectorat de la UAB. En aquell moment et va semblar bé. Qui se’n recorda, d’això? Bé. Jo sí. I els qui hi van ser, també. Més de trenta anys després d’aquelles setmanes, aquella gent són avui mestres, metges, infermeres, arquitectes, periodistes, bons professionals que fa que la Catalunya d’avui funcioni millor que la de llavors. I tinc la impressió que aquella experiència de poc menys que un mes ens va resultar més útil que un curs acadèmic. Per a mi, i per a d’altres, va ser un moment intens on vam aprendre moltes coses, que va afectar positivament en el sentit que ens va ajudar a madurar com a persones. El mateix puc dir de la gent que fa deu anys van tancar-se a la UB contra el Pla Bolonya. Ara treballo amb molts d’aquests joves, i t’asseguro que són encara millors que nosaltres. Cada generació d’estudiants necessita alguna mena d’experiència cívica d’aquesta mena. Això passava al segle XIX, ens va passar al segle XX, i torna a passar ara. És bo que els estudiants prenguin consciència dels problemes que els envolta. És essencial per ala seva formació. I a més, és com a una mena de llei històrica que es va repetint.
-És que no m’estàs escoltant. Els estudiants s’han de dedicar a estudiar, no pas a fer política.
-Estàs reproduint el mateix que ens deien els franquistes i els que van fer de la Transició una mena de “cortijo” particular per evitar crear una societat més igualitària i justa. Et recordo que fèiem vaga per protestar contra les taxes i per disposar de majors oportunitats laborals en un país on s’estava instal·lant la precarietat com a norma. Potser no ens va servir de gran cosa, encara que va ser un interessant bateig polític. I en situació d’injustícia, el conformisme sol ser letal per a tota una generació.
-És que amb totes aquestes protestes acabaran arruïnant l’economia d’aquest país.
-A veure, per deformació professional, malgrat que sóc de lletres, m’agrada mirar les estadístiques. I si et mires els informes de l’Instuto Nacional de Estadística (poc sospitós de ser “indepe”) el que diuen als mitjans contrasta amb la realitat. L’economia catalana creix i es diversifica. Sí, és cert que les relacions comercials entre Espanya i Catalunya són cada vegada més febles, la qual cosa queda més que compensada amb la creixent expansió internacional de l’economia catalana, amb més inversions exteriors, més intercanvi comercial, més empreses productives. Catalunya ja fa alguns anys que ven més a fora del que ho fa a Espanya. Si el que veus, que hi ha algunes empreses, la majoria de les quals depenen de les relacions privilegiades amb Madrid, han canviat la seu per pressions, el que trobes són societats pantalla que obren una oficina buida i sense activitat a altres llocs. A més, no sé si ets conscient que les empreses que se’n van anar a les espanyes, especialment a la mena de paradís fiscal que s’esdevé la capital del Reino, estan perdent mercat aquí i està donant oportunitats a altres empreses que es creen. No has vist els anuncis que estan fent alguns per intentar recuperar (sense gaire èxit) mercat? O com algunes altres s’han canviat de nom per despistar? Sí que és cert que està afectant a l’economia espanyola en el sentit que la seva histèria nacionalista i la seva tolerància amb el feixisme la deixa en una situació de vulnerabilitat extrema. Ara mateix, cada vegada que un país vol obtenir un acord favorable per a ells, i desfavorable per a Espanya, no té més que fer un pronunciament públic favorable a Catalunya. Ja ha passat amb Rússia i Veneçuela. I això ha fet emprenyar molt Alemanya i els Estats Units.
-I no et fa pena la gent que va perdre els vols quan van ocupar l’aeroport?
-A veure. Si m’hagués passat a mi, m’hauria emprenyat, esclar. Ara bé, pots comparar algú que perd l’avió, a una desena de persones que han condemnat a més de deu anys per convocar un referèndum? Pots comparar una cancel·lació amb gent a qui han ferit o mutilat amb munició il·legal? Per cert, que el col·lapse a El Prat va ser provocat per la policia quan van decidir tallar la circulació del metro i del tren. Per intentar evitar una protesta o una ocupació pacífica de l’aeroport, van perjudicar a tothom.
-És que has vist com tota aquesta gent està deteriorant la imatge d’aquest país? Ja no voldrà venir cap turista a la ciutat!
-A veure si som una mica coherents! No et queixaves, abans de l’estiu, la gran quantitat de turistes, pisos turístics, guiris borratxos pixant-se a les parets Born? O del fet que tant de turisme encaria el preu dels pisos? Ara bé, la imatge no la degraden els manifestants, sinó el tribunal de la inquisició, fent un Akelarre jurídic, condemnant a presó a polítics honestos que compleixen una promesa electoral. Degrada la imatge d’Espanya un govern que exalta un assassí en sèrie com Franco, o que permet que la ultradreta agredeixi manifestants impunement, o sovint, en connivència. O un govern que reprimeix la dissidència, o que tanca planes web sense fonament jurídic, o que condemna grups de dones que critiquen el poder de l’església catòlica, o activistes solidaris que eviten desnonaments. Hauries de deixar de mirar tanta tele espanyola, controlada per l’Ibex 35. Ara potser et semblaré d’una pedanteria que fa feredat. Jo ja sé que aquí cap mitjà no és neutral, tampoc els indepes. De manera que sovint em miro el Washington Post, The Economist, Bloomberg, The New York Times, Le Monde, Le Figaro, Le Soir, The Guardian,… Tu també ho pots fer encara que no parlis anglès o francès, perquè alguns navegadors tradueixen planes web, potser no massa bé, encara que pots captar el sentit del que diuen. I el que diuen és que els mitjans que s’ho miren des de la distància, estan escandalitzats pel comportament del govern espanyol. No simpatitzen precisament amb l’independentisme. Ara bé, entene com Espanya no vol gestionar el problema de l’única manera que resolen problemes les democràcies: amb diàleg i negociació. Hauries de deixar de mirar les teles espanyoles, que no és que menteixin, és que fabriquen la realitat i s’inventen directament els fets.
-És que la situació és insuportable
-És evident que sí. Hi ha una dictadura. Amb el pretext de Catalunya, qualsevol protesta pot acabar amb la gent a la presó, o coses encara pitjors. El franquisme ha pres el control de l’estat. Hi ha hagut un cop d’estat en què l’irracional comportament del govern espanyol només s’explica per no quedar en evidència que ni la policia els fa cas, ni els jutges compleixen la llei. I la gent, embolicada en la bandera, o amb un enemic interior al qual carregar les culpes pròpies, no n’és conscient. I sí, l’anticatalanisme és el que fa que gent com tu, teòricament d’esquerres, s’empassi tota la propaganda.
-(…)
Podríem seguir. La conversa devia durar prop de dues hores. El diàleg esdevenia impossible. I no pas perquè, com recordava Cortázar, no sabem preguntar, sinó perquè hi ha persones que no estan disposades a respondre. O, si més no, a respondre a les preguntes formulades. A més, determinat tertulianisme hispànic ha imposat l’estil d’interrompre cada cinc segons per evitar que algú pugui intentar elaborar mínimament un argument. Des del punt de vista unionista (amb algunes excepcions) la qüestió nacional no es pot abordar en termes racionals, sinó emocionals. La identitat no és una elecció personal, sinó que adquireix una dimensió reptiliana, com la família, la religió o el racisme. És cert que entre l’independentisme també hi ha un percentatge significatiu que es deixa arrossegar per les emocions. Tanmateix, la principal diferència és que la ruptura amb la monarquia és contemplada com a una possibilitat de viure en un entorn de tolerància, respecte, i sobretot democràcia. No volen diàleg perquè, precisament, qualsevol discussió argumentada deixa clarament en entredit la continuïtat del franquisme embolcallat en un nacionalisme identitari, intolerant i turc. Hi ha, per descomptat, la por entre uns unionistes que temen ésser tractats com ells havien tractat els independentistes. La paradoxa és que, qui pretén una relació d’igual a igual; és a dir, atorgar la mateixa validesa a l’entitat Catalunya, respecte a l’entitat Espanya, és titllat de supremacisme. Supremacisme igualitari? Quin tros d’oxímoron! Hi ha, també, un rebuig automàtic a qualsevol alternativa al pensament únic hispànic, que té en la Constitució unes Sagrades Escriptures, que, com en el cas dels fanàtics religiosos, ni es molesten a llegir. En aquestes circumstàncies, la unitateralitat no és que sigui una opció, sinó una mena de conseqüència lògica.
