Em provoca molta indignació veure com ha degenerat la situació política a Catalunya. Els grans personatges de pes dins dels partits independentistes destaquen per la seva incoherència i irresponsabilitat. És vergonyós. Em sento enganyada, decebuda i molt, molt insultada. Quan em pensava que hi hauria algú a l’alçada de les circumstàncies (perquè encara espero que s’expliqui la jugada mestra de l’octubre de 2017) resulta que no: no hi ha ningú que tingui intenció de deixar de banda els interessos partidistes i plantar-se d’una vegada per totes. I aquest cop ja no és vàlid allò de “no ens esperàvem el nivell de repressió per part de l’Estat” ni “no estàvem preparats per assumir el que ens venia a sobre”. Han tingut dos anys per preparar-se, per parlar entre ells, per arribar a acords, per trobar estratègies, per entendre’s, i no han estat capaços de fer res.

Bé, sí, una sola cosa: crear el Tsunami Democràtic. No cal ser cap eminència per saber que són ells els qui estan darrere l’organització. De fet, es va veure claríssimament el primer dia: en el moment que van convocar la gent a l’Aeroport d’El Prat (14 d’octubre), en veure que la gent no tenia intenció de moure’s d’allà encara que hi hagués policia disposada a carregar contra els manifestants, TsunamiD va decidir desconvocar. Amb el que he pogut observar fins a dia d’avui crec que els aldarulls que es van ocasionar aquella mateixa nit van ser el factor determinant per a frenar en sec la mobilització. Les persones que van omplir els carrers de tot Catalunya esperaven “una resposta a la sentència amb mobilitzacions permanents” -tal i com havien anunciat repetidament- i, a l’hora de la veritat, res. Tothom esperava impacient per saber què es convocaria l’endemà. I, dues setmanes després, encara esperem.

L’amenaça de perdre el control de les institucions és el que més por els fa. I jo em pregunto: de què ens està servint tenir-ne el “control” si l’única cosa ben feta que fan és reprimir les persones que l’1 d’octubre s’hi va jugar la integritat física?

No tenen vergonya, decència ni dignitat. Estem sense gent competent a primera línia i això fa que la situació sigui realment preocupant. Han tornat a tirar-se d’un precipici. Sembla que es pensen que amb una bona cantarella carregada de paraules boniques -però total i absolutament buides- podran salvar la cadira. Espero que no sigui així i que arribi el dia que hagin de demanar perdó. El que em reconforta és que aquest cop l’independentisme de carrer no els ha seguit.

Em ve a la ment la imatge d’un senyor en una concentració a Barcelona que va respondre a un periodista explicant per què no se n’anava a casa si la manifestació s’havia desconvocat: “ja vam fer cas un cop, vam marxar a casa i ens han condemnat a 100 anys de presó. Qui ha de marxar d’aquí són ells: les forces d’ocupació. Quan ells marxin, jo també marxaré.” I això vindria a ser el resum de tot plegat.

Portem molts dies veient que la gent ha fet cas omís a les peticions del Govern i s’ha seguit mobilitzant, protestant i manifestant-se en contra de les injustícies que aquest país està patint. Finalment ha arribat la tant esperada “tardor calenta”: Barcelona ha cremat literalment. Barricades per aturar la violència policial, caos al centre de diverses ciutats i talls arreu de Catalunya. I el més important de tot: ha nascut la “Generació 14O”. Els joves que han crescut veient la repressió envers el poble català han dit prou. Porten tres setmanes, sense fallar ni un dia, al carrer.

Són el futur. Protesten perquè han pres consciència de la situació real, tenen clar que no volen viure en un país antidemocràtic. El tema va d’independència però també va de drets. Drets que, entre tots, estan destrossant. Però no tenen por, no retrocedeixen, segueixen al peu del canó, i tal com diuen: “no hi ha res més perillós que algú que ha perdut la por”.

Pel que fa als partits, no puc entendre el paper que estan jugant els dirigents dels partits independentistes. Ho he dit anteriorment, però ho repeteixo: mai m’havia sentit tan insultada. Canvien de discurs en funció de cap on bufi el vent. Si les imatges no convenen, criminalitzen les persones que protesten al carrer mentre reben càrregues policials indiscriminadament i de manera desproporcionada; si les imatges convenen, les persones que protesten al carrer són la seva gent. La coherència ha desaparegut i s’ha creat una mena de caos que només s’explica amb el que ja he esmentat: conservar la “pagueta” i intentar preservar les institucions al preu que sigui. No tenen vergonya. No mereixen res. I l’escenari encara es complica més si s’hi suma una precampanya electoral.

La situació de JxCAT és surrealista. El Conseller d’Interior, recolzat públicament pel President de la Generalitat, ha admès públicament que no podien permetre perdre el control del Cos dels Mossos d’Esquadra. Suposo que això ens hauria de tranquil·litzar i entendre que per això disparen, peguen, mutilen i empresonen gent que exerceix el dret a manifestació. Mentre això passa, Roger Español -que es presenta al Senat sota les mateixes sigles- demana pública i repetidament la dimissió de Buch. És un panorama preciós. No hi ha ningú capaç de gestionar la situació dins el partit. Les actuacions policials per part dels antiavalots del CME és imperdonable; no hi ha cap explicació que justifiqui que el Sr. Buch segueixi al capdavant de la Conselleria. I, arribats al punt en què ell no assumeix les seves responsabilitats, el President Torra no hauria de permetre que un membre del seu Govern estigui actuant així. Si no hi ha dimissió, se l’hauria de cessar. En el moment que decideixen tancar files per protegir el partit i no s’ha cessat a Buch del seu càrrec, automàticament haurien de dimitir tots dos. No només no estan a l’alçada que s’esperava sinó que estan contribuint a enfortir el fals relat de violència que ha creat l’Estat Espanyol per tal de poder detenir i empresonar arbitràriament a qualsevol persona.

Mentrestant, ERC tampoc perd oportunitat de fer el ridícul. Tardà es va precipitar a l’hora de jutjar els detinguts del 23S -acusats de terrorisme- titllant-los de “7 locos” i dient amb total tranquil·litat “que los juzguen y los metan en la cárcel”. Bé, segons el sumari de l’Audiència Nacional cap d’ells tenia explosius a casa. Encara esperem disculpes. Serà millor que esperem asseguts.

Gabriel Rufián. El personatge que ha creat és un perill polític. Va començar criminalitzant la gent que sortia al carrer, parlant clara i obertament de violència per part d’independentistes radicals. Va atrevir-se (juntament amb altres càrrecs electes) a convocar gent per a organitzar un cordó entre la policia i els “manifestants radicals”. No va presentar-se al lloc anunciat i va aparèixer a Arc de Triomf. La rebuda que va tenir costa definir-la amb paraules, s’han de veure les imatges per entendre què va sentir en aquell moment: crits i xiulades que el convidaven a marxar. Va haver d’avortar missió i marxar amb la cua entre les cames. M’agradaria pensar que s’ha parat a reflexionar sobre per què la gent el va rebre d’aquella manera, però suposo que està massa enfeinat preparant la campanya electoral i, per això, en comptes de fer autocrítica ha decidit canviar el discurs: els “joves violents de les barricades” que es defensaven de la violència policial ara els considera el seu moviment i dóna la seva aprovació a les acampades que han organitzat, juntament amb d’altres mobilitzacions. Miserable pocavergonya. S’ha de tenir la cara molt dura per intentar jugar d’aquesta manera amb la gent. Espero que els que van ser criminalitzats sense miraments siguin conseqüents a l’hora de decidir a qui confien el seu vot.

D’altra banda, per primera vegada, la CUP es presenta a les eleccions generals. De moment no tinc massa informació per poder analitzar si serà útil o no, però l’única cosa que sé és que han estat els únics que des del primer moment han estat al costat de la gent que ha decidit sortir al carrer. Així doncs, em mantindré aspectant fins que hi hagi fets destacables.

Resumint: la situació és insostenible. Són tots uns irresponsables. Tsunami Democràtic no té intenció de moure fitxa fins el 9 de novembre, el Govern només serveix per reprimir la població i fer costat a l’Estat Espanyol, els polítics no volen perdre la poltrona i estan enfocats cap a les eleccions espanyoles intentant vendre el discurs de sempre: “s’ha d’anar a votar per a què no guanyi la dreta” o “hem de guanyar a les urnes”. Sabeu què? Que se’n vagin a pastar. Haurien de plegar tots. En bloc. Calen lideratges nous urgentment.