Divendres 22 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Nil Moliner: “Els meus concerts són una celebració de la vida”

    Nil Moliner (Sant Feliu de Llobregat, 1992) és una de les joves revelacions de la música pop en l’àmbit estatal. Soldadito de Hierro o Que nos sigan las luces són cançons d’èxit. L’entrevistem al seu estudi ancorat a una vella fàbrica del Llobregat. La seva bonhomia és símptoma d’un caràcter alegre. Engego la gravadora.

    Fotografia de Diana Colominas

    La teva carrera musical va començar amb quinze anys com una afició, per què et vas decantar per la música?

    La passió per la música em va venir als quatre anys. Va ser el moment en qual el meu pare em va ensenyar el típics acords de guitarra. En aquell moment vaig pensar que volia transmetre a la gent el que a mi m’havien transmès aquells acords de guitarra. La creació d’emocions era el que volia fer extensible als altres.

    Les emocions les pots oferir a través d’altres canals. 

    Escoltes música a totes hores, quan estàs content, quan estàs trist, al cotxe, comprant. Sempre hi ha música. És un canal artístic i de comunicació on pots expressar les teves cabòries i sentiments. A més em fascinen totes les seves etapes. Si em sento malament, ho plasmo en un paper, ho gravo i llavors a la ràdio, arriba a la persona i es torna a reprendre l’emoció. Totes aquestes etapes són allò que m’agrada de la música.

    Això no ho pensaves quan tenies quatre anys?

    No, tan de bo. Jo crec que amb quatre anys tenia la reacció més animal de totes amb la música. Pensava; Què acaba de passar amb això que diuen que és una guitarra, que resulta que fa música, i m’ha causat alguna cosa dins meu? Feia cançons a totes hores, als meus amics, al Floquet de Neu. Era una via.

    Fotografia de Diana Colominas

    Vas començar amb la guitarra?

    Sí, tot i que a les festes del poble tocava el timbal, etc. Vaig fer classes de bateria, i sobretot em considero un bateria.

    A casa eren músics?

    Per res, el meu pare era un home de cau. Sabia els acords de guitarra de campaments de nits de vetllada. La meva mare és arrítmica. La meva germana era la que cantava i jo feia la percussió.

    Jo cantava per mi, fins que un dia unes amigues em van dir que cantés una cançó i els hi va encantar. Per dins meu vaig pensar que clar, jo que no tenia res del que es pressuposa a un adolescent, ni era bo jugant al fútbol, ni guapo. Havia de sobreviure. Per això vaig començar a cantar.

    Fotografia de Diana Colominas

    He llegit què el que més valores de la música és el fet de compartir. Compartir és oferir a l’altre. Tu què ofereixes?

    Dono als altres una via d’escampament als problemes de la vida. Jo, personalment, amb la música he superat moltes coses, he recordat moments. Em fa al·lucinar que jo pugui fer una cançó, que de la mateixa manera que m’ajuda a mi, serveix a molta més gent.

    Creus que la música és terapèutica?

    La música m’ha ajudat molt amb els meus problemes d’ansietat, ja que té molt poder. A tot arreu hi ha música per causar-te emocions. A tall d’exemple, una pel·lícula sense música no té cap gràcia.

    Un fet que has recalcat molt és que als teus concerts la gent riu i plora. 

    Els meus concerts són una celebració de la vida. Per mi el concert és un ritual. Et trobes amb els amics, beus unes cerveses, vas a l’entrada, et trobes amb molta gent. Hi ha una certa emoció, pressió. S’apaguen els llums, comença l’espectacle. A mi em flipa. I res no em fa més feliç que poder-ho oferir jo. Per això en cuido cada detall. Per aquest motiu els meus concerts tenen diferents fases una més de festa, una més sentimental, una altre més de ballar. També m’agrada molt de parlar amb la gent. Però això un concert és una celebració.

    Una celebració o un ritual?

    Depèn del moment.

    Soldadito de Hierro l’han escoltat vint milions de persones. El què seria interessant de saber és com et sents amb aquesta informació. 

    És estrany, però no ho assumeixo. Et diuen els números, et diuen que ets el disc d’or, que has tingut no se quantes visites. Però són números que no pots veure en físic. En no poder-ho veure-ho, no li dono importància. Per mi allò important és tenir una massa corejant les teves toandes en un concert. Quan em passa em miro i em sembla heavy de veritat.

    El números em fan feliç, però quan estic al concert és quan m’impacta de veritat tot plegat.

    Com ho descriuries? Com et sents davant la massa?

    Dalt de l’escenari sóc invencible, és com si fos a casa meva, és la meva zona de confort.

    I com no pot ser d’altra manera tot això et canvia la vida. Fa dos anys estava treballant de monitor de menjador i alhora que sonava la meva cançó a OT. Llavors, al concert de la Mercè d’enguany,  entre la massa hi havia les meves nenes del menjador. Però no les reconeixia, estaven cantant emocionades com mai! I jo pensant: Noies! Què sóc el mateix, què sóc el Nil, el que feia les burrades. La fama que tinc ara et priva de moltes coses.

    Per exemple, mai he estat d’anar a discoteques, ni d’anar a locals de l’estil. Jo he estat sempre de feta major i aire lliure. Però ara vaig a concerts o terrasses i la gent em para. No sap greu, ja que és el que toca i mai diré que no a una fotografia. Però clar, estàs amb els teus amics a un terrassa i t’has d’aixecar 50 vegades. Ara, jo encantat!

    Fotografia de Diana Colominas

    En el si del pop-rock hi ha moltes figures que en els últims dos anys han triomfat. Què et fa diferent dels altres que també han triomfat en el sí de la música pop? 

    Si ho sàpigues ho estaria aplicant. Al·lucino quan els meus amics musics em diuen; he fet una cançó i sona molt Nil Moliner. I jo, què? L’única concordança que té la música que faig amb ella mateixa és un cert estil pop-rock. En aquest sentit, un disc és més llatí, l’altre funky. Per mi cada lletra té la seva banda sonora. No sé que em diferencia exactament. Potser el directe, que el cuido molt. Però ho faig ja que tinc uns musics boníssims i fem un espectacle, no un concert. Passen moltes coses. En definitiva, faig les coses amb amor, com els altres.

    També penso que creo des de la perspectiva de ser consumidor de música. Cuido cada detall per fer-lo especial. Vull que la gent que paga l’entrada surtin pensant que han estat testimonis d’una cosa especial.

    En aquest sentit, vas actuar amb C. Tangana, després tens cançons amb la Pegatina. El panorama del pop espanyol ha canviat molt els últms anys. Com ho valores? 

    Això en part és gràcies a les noves plataformes que tenim a l’abast. Abans per escoltar una cançó t’havies de comprar el disc. On som ara en el si del mercat de la música ens permet descobrir música. Ara la gent té llistes de reproducció amb cançons d’Extremoduro, Justin Bieber i en acabat l’Sting. Abans havies de tenir tots els seus discs. Crec que per això es fan els popurris. Ara tota la música és popular, ja que ho tenim tot a un clic de distància.

    Ara pensava en Rosalía o els èxits de C. Tangana són de coses que fa un any eren marginals. 

    Totalment, ja que no tenien el seu lloc mediàtic. Ara cap música és minoritària. De fet millor. Així tot té el seu racó.

    I pel que fa a Operación Triunfo. 

    Clar, fa 15 anys de l’eclosió del programa. Era una altre època. La televisió, el seu consum, no hi havia Twitter. Votaves pel mòbil i et compraves els cromos. Sempre ha estat un programa d’entreteniment. Ara mateix, també hi hem d’afegir que hi ha molta qualitat, l’Amaia és una capo del piano, l’Alfred del trombó. Amb tot el que està passant, que surti gent jove i que es generi conflicte, és increïble, ja que dona espai a coses que normalment no se’n parlen.

    Per últim, hi ha la qüestió de Rosalía. 

    Per mi és genial. Com més siguem més riurem. Això vol dir més experiències i com a consumidor és genial. Sempre hi ha estat aquesta mena de booms, però amb les xarxes s’han fet més ràpid.

    Soldadito de Hierro és un dels temes pels quals t’han donat un disc de plata. A tu t’agrada el tema?

    Soldadito de Hierro? Sí clar, és un regal a una novia meva de fa anys. El vídeo en un principi tenia una introducció en la qual dedicava el tema a la meva parella. A Youtube la vaig penjar, evidentment, sense la dedicatòria. Portava potser cinc anys penjada i en començar amb el projecte vaig pensar que estaria molt bé que fos la cançó de guitarra dels disc. Llavors el vaig treure a la llum pública i es va anar fent gran. La cançó va agafar vida per ella mateixa.

    Si una cançó no m’agrada no la faig pública. Si la cantés cada dia al mateix lloc per la mateixa gent, potser sí que l’avorriria, però no és el cas. A cada lloc on la toco agafa una vida diferent. Això és com un quadre, significa això; i tu respons mira, per que ho has dit, que jo hauria pensat que és el revés. Doncs també és vàlid. Però Soldadito de Hierro és una cançó d’amor.

    Rebo missatge de gent que hem dit que han posat la cançó en un funeral o un casament. I llavors penses què  una cançó soni als dos llocs és molt fort. Això vol dir que la cançó realment té vida pròpia.

    El primer disc d’or és té una història més complicada. 

    A mi em truquen per anar a OT a fer la cançó. Entro a l’Acadèmia, presento la cançó amb l’Alfred i llavors hi va haver una connexió. Els dos som de pobles que estan l’un al costat de l’altre. Amb ell ens vam enxampar al primer moment. Ens vam fer molt des del primer dia. Vam anar construint la cançó entre els dos. Hi ha haver molta polèmica, ja que ell la va voler canviar, però jo ja li havia dit que si ell volia, que canviés la cançó. Hi havia molta expectativa i polèmica, però era amistosa.

    Fa poc vam tocar junts i l’endemà de cantar-la doncs ens vam enviar missatges emocionats, de com ens havia agradat estar junts a l’escenari.

    Fotografia de Diana Colominas

    Ets sents bé amb la fama dels últims dos anys?

    Sí, i és gràcies als meus amics i la meva família. Sense ells segur que se m’anés anat la castanya. És un món on tothom t’eleva, tothom et felicita. Jo crec que si no tens un entorn sa… Per exemple entre els meus amics, no és parla més de mi que dels altres. Quan ens reunim a fer una cervesa, no és parla més dels meus concerts que dels plats del meu amic. O de les vendes que ha fet l’altre. Quin sentit té parlar més de mi? A mi això em dona vida. Si ells n’hi donessin més importància, se m’aniria el cap. Així com la família. I ser de poble. Aquí la gent et té respecte. Sóc d’una colla de diables i no ho vull deixar de ser-ho. Aquestes coses et fan establir un equilibri. Això és com les xarxes, de debò algú pensa que què et facin likes et fa millor? No, home.

    Ara en que estàs treballant?

    Doncs ara vull acabar la gira, ens queden cinc dates. Al febrer traiem nou disc i vull fer un gran espectacle.

    Amb diables?

    Sí, estaria molt bé. Ara estic obsessionat amb la temporada que ve.

    Però què vols fer?

    El què estic fent i el què voldria fer són la mateixa cosa. El que sempre penso és que si estem tots contents, amb l’equip va bé. És igual com surtin les coses. Hi ha un ordre i una directriu, però hi ha d’haver harmonia, llavors el que vull fer i faig és el mateix.

    Com et veus d’aquí a un any?

    Tinc moltes ganes de veure com la família creix. És molt romàntic veure com tot creix a poc a poc. Com temporada rere temporada ve més gent als teus concerts, i tot es fa gran.

     

    5,796FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,572SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca