No, aquest no és un article sobre com la ràbia que va generar la sentència contra els presos polítics processats pel 20 de setembre i el primer d’octubre va deteriorar la imatge de Barcelona a ulls d’inversors, turistes i potencials immigrants de classe mitjana-alta. Són quatre reflexions urbanístiques sobre com veiem i mirem Barcelona i com fer determinades coses del 14 al 20 d’octubre de 2019 potser ens les va fer canviar una mica.
L’any 1960, l’urbanista americà David Lynch (1918-1984), va escriure un llibre tant curt com genial anomenat «The Image of the City» (La Imatge de la Ciutat) on recollia el procés de demanar a ciutadans de Boston, San Francisco i Jersey City que dibuixessin de memòria mapes de les seves ciutats. L’objectiu era mesurar la ‘legibilitat’ de les ciutats, és a dir, com es fan comprensibles als seus habitants i a tothom que hi transita. D’aquí va concloure que els ciutadans imaginen les ciutats a partir de cinc elements: camins (carrers, carreteres, canals, vies de tren…), vores i límits (parets, voreres, fronteres imaginàries entre un espai i un altre de la ciutat, edificis…), districtes (àrees urbanes diferenciades de les altres, no en el sentit administratiu), nodes (àrees grans que actuen com a focus d’una ciutat, districte, barri… i que donen múltiples perspectives dels altres elements), i punts de referència (estàtues, muntanyes, botigues, edificis emblemàtics…). Així, cadascú identifica objectes, els relaciona entre sí i hi dóna un significat concret.
El dilluns 14 d’octubre vaig intentar seguir la convocatòria de protesta, però el transport públic no em va dur més lluny de Plaça d’Espanya, així que vaig decidir, juntament amb uns quants centenars d’estudiants, fer la caminada de 15 kilòmetres fins a l’Aeroport del Prat. El divendres 18 al migdia em vaig desplaçar en bici des de casa meva a Lesseps fins a les oficines del RACC, quasi al final de la Diagonal per a rebre els participants de les Marxes per la Llibertat. En ambdós casos vaig tornar a casa pensant, entre altres coses, en el llibret de Lynch: havia vist alguns trossos de l’àrea metropolitana com no els havia vist fins aleshores. Com de lluny és l’aeroport més enllà dels vint minuts amb cotxe o l’hora curta amb transport públic, com d’ampla és l’autovia de Castelldefels, la pujada que fa la Diagonal en els últims metres, acabada la universitat són coses que molts barcelonins no ens hem plantejat mai perquè des del cotxe o l’autobús, no es perceben. Anar caminant a l’aeroport ens fa veure com moltes barreres del mapa mental de la nostra ciutat i àrea metropolitana són en realitat autoimposades. No hi ha cap obstacle insalvable per un parell de cames mínimament en bon estat. El trajecte de Plaça Espanya a l’Aeroport en bicicleta deu durar poc menys d’una hora (depenent de la bona voluntat dels semàfors): amb un pàrquing ben vigilat i un carril bici que hi arribés, per què no fer-la servir en una escapada de cap de setmana? Arribar a Schiphol des del centre d’Amsterdam amb bicicleta és perfectament possible. D’altra banda, la Via Laietana (i diversos carrers de l’Eixample) s’ha tallat constantment a diverses hores del dia, i el caos no ha aparegut per enlloc. Qui sap si no cal tant d’espai pels cotxes com ens creiem.
No em malinterpreteu: les protestes d’aquests dies no tenen res a veure amb l’urbanisme o el dret a la ciutat: eren contra l’empresonament injust dels Jordis i els membres del govern Puigdemont-Junqueras que es van quedar aquí, i posteriorment contra la repressió policial amb la qual ens hem trobat. Tot i això, no fa mal pensar una estona en el fet que estem vivint la ciutat de manera diferent a com ho fem cada dia i això és de les coses més transformadores que podem fer.