Divendres 22 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La setmana de les epifanies

    Si la setmana posterior a la sentència del Suprem la vaig qualificar com a la de la “fúria”, amb les mobilitzacions més intenses que ha viscut el continent europeu des de la caiguda del Mur de Berlín, la del 20 al 27 d’octubre la podríem considerar com la de les “epifanies.” Per al públic jove, educat normalment en el desconeixement del llenguatge i la litúrgia religiosa, una epifania representa una experiència no necessàriament transcendent, que per raons externes o internes acaba esdevenint un moment de revelació, una mena d’interruptor que permet encendre la llum i veure aquelles coses que havien romàs a l’ombra al llarg de tota una existència.

    I en aquest sentit, en els darrers dies, molts individus i col·lectius han viscut diverses epifanies, diverses revel·lacions que comporten trencar amb una manera determinada de mirar el món que teníem al voltant. La primera, potser la més òbvia, la majoria de la societat catalana que s’havia empassat el discurs que la seva lluita per l’autodeterminació era pacífica, com pacífic era la causa independentista, com si pacífic havia esdevingut des de l’alba dels temps un poble català mil·lenari. No és per manca d’oportunitats ni classes d’història impartides que això no ha estat mai veritat. La de Catalunya no és una història precisament pacífica. La violència apareix reiteradament en les batalles entre pagesos i senyors, disputes entre nobles, violència colonial, violència social, violència política, i podríem continuar. La catalana és una societat europea més, amb les seves grandeses i misèries, amb una història de violència i revolucions (moltes) que, com les societats europees, d’ençà de la Segona Guerra Mundial, i en el context del que ens pensàvem que era una democràcia, tractava de resoldre els seus problemes polítics amb mètodes no violents: com ara, amb la representació política, la mobilització ciutadana, la desobediència civil, la batalla intel·lectual pel relat o qualsevol altra en la qual hi hem participat molts. Tanmateix, de cop moltes persones que s’havien mobilitzat pacíficament en les múltiples diades han tingut una dolorosa revel·lació. Catalunya no és cap poble singular, sinó una nació que lluita per la seva independència contra un estat violent. Que, per tant, ha de variar en el seu repertori de lluita per assegurar-se un futur que serà dolorós, especialment per a una metròpoli que ha perdut els papers. Que Espanya no és una democràcia, i la violència s’ha exercit d’una manera brutal i colonial, per part d’individus armats que posseeixen una visió sèrbia de la identitat nacional. I que primer van agredir les tietes, i ara els nostres joves. Davant dels fets, milions de catalans han començat a pensar que cremar uns contenidors, fer barricades, o llençar ous contra la policia no és violència, sinó una resposta legítima contra individus armats, perillosos i (pels seus actes els coneixereu, Mateu:7) indesitjables. En resum: de l’”Escolta, Espanya”, hem passat a “a la merda!”, i el divorci emocional ja s’ha consumat del tot, especialment entre uns joves que tenen més col·legues arreu del món que entre uns joves espanyols massa avesats al “¿Qué pone en tu DNI?”.

    Una nova epifania. La de Sánchez, algú de qui pensava que era maquiavèl·lic i de qui, a partir de les seves pèssimes decisions, sembla un personatge de les suposades comèdies de Mariano Ozores. Dimecres es va presentar a Barcelona a fer-se les fotos amb policies que estaven teòricament convalescents (més endavant es van revel·la muntatges cinematogràfics, amb embenats exagerats o altes postposasades per a les compareixences periodístiques), alguns dels quals havien quedat ferits per “foc amic”. Probablement els seus assessors podrien esperar alguna manifestació contrària a la seva presència, el que no sospitava ningú va ser l’escridassada entre el personal de l’hospital: metges, infermeres, cel·ladors, administratius, i per acabar-ho d’adobar, del veus respectades del Col·legi de Metges. Acabaven de veure com havien agredit als nostres joves, i com no va gosar visitar els manifestants ferits greus (com sí va fer Fraga amb els de la matança de Vitòria de 1976). Malgrat que a Sánchez, a diferència dels indepes, no li havien disparat cap il·legal pilota de goma, l’escena viscuda com a protagonista li devia fer molt mal. Si es creia que això de l’independentisme era de quatre arreplegats, haver de copsar la irritació i la ràbia de la comunitat sanitària afecta al més cínic. Mentre tornava a Madrid, espero, a més, que algun dels seus assessors li devia passar un recull de premsa internacional en què ningú no podia comprendre com no li agafava el telèfon al president de tots els catalans, el qual, més enllà de la demonització de la premsa espanyola, ha fet allò que li toca fer, tractar de dialogar.

    S’ho podria haver imaginat perquè el dia anterior li havia tocat a Irene Lozano. A aquesta periodista oportunista i sense escrúpols, que va passar per l’ultranacionalista formació fallida de Rosa Díez, que es va passar com a “fitxatge estrella” a un PSOE que ha comprat quilòmetres de “rojigualda” per alleugerir la pressió a la qual li sotmet els mitjans madrilenys, no devia sospitar que la seva trobada amb cònsols a Barcelona acabaria en un ridícul espantós, a més d’evidenciar l’absència del control del territori per part d’Espanya. Un mosaic de talls de trànsit i mobilitzacions de petit format, extraordinàriament dinàmiques, canviants i fonedisses, capaces de generar caos en pocs minuts, li va frustrar el míting. I el pitjor, és que d’aquesta manera, quedava en evidència, no només ella i el seu cap directe, el sempre irritable Borrell, incapaç de respondre preguntes incòmodes sense aixecar-se de les entrevistes, sinó el propi estat, incapaç de celebrar una reunió formal perquè els Barcelonins no li ho permetien.

    Els espanyols van tenir la seva ració d’epifania en el “reality show” dels nous funerals oficiosos d’estat del criminal de guerra més important de l’Europa Occidental, amb el permís de Hitler. Si el PSOE volia fer un acte electoral que simbolitzés el trencament amb el passat, el que va fer és exhibir clarament davant l’opinió pública les línies de continuïtat entre el règim del 78, i la seva ànima màter, el del 39. El que havia de ser treure’s de sobre un problema d’imatge pública va esdevenir un acte públic d’exaltació d’un assassí en sèrie, un Charles Manson a escala industrial, el responsable de tenir més desapareguts després de Pol Pot. Un personatge repugnant, amoral, anòmic, psicòpata, que, per a bona part dels espanyols, esdevé un mite positiu, perquè entre les seves virtuts havia permès que els mediocres sense escrúpols morals prenguessin el control de l’estat, i encara no l’hagin deixat. Només cal veure la gestió de l’afer català i les actuacions d’alts funcionaris, diplomàtics, empresaris, propietaris de mitjans o jutges amb altes responsabilitats. I això explica el que passa amb Catalunya. Això explica la intimidació d’una esquerra covarda i acomplexada, incapaç de disputar simbòlicament la identitat espanyola. Mai haurien d’haver renunciat a uns símbols propis: la bandera, l’himne, la República. En el fons, el fet de no jutjar el franquisme (i sobretot els franquistes) ha comportat una hipoteca a la qual no han pogut fer front, i finalment, després d’obeir al monarca, a la policia, als jutges, a l’Ibex 35, als poders fàctics franquistes, han estat desnonats del sistema polític espanyol i han perdut tota autoritat o legitimitat moral per proposar una reforma mínimament intel·ligent. D’aquí la perversió d’un PSOE que ha adoptat la concepció franquista de la identitat. Això també explica la repressió desproporcionada contra les diverses manifestacions de solidaritat amb Catalunya arreu de l’estat (el terror al contagi republicà esdevé una prioritat de l’estat profund espanyol) i el manteniment de personatges com el condemnat Marlaska o l’aïllat Borrell. Ara bé, el pitjor de tot aquest espectacle, el del passeig triomfal de Franco i l’evidència del seu suport entre grans i influents segments de la societat espanyola és que fa bo el hashtag del dia de la Sentència: Espanya és feixista. Almenys, no és una democràcia, si tenim en compte com tracta als seus dissidents, i com tracta als feixistes. Uns feixistes, per cert, amb patent de cors per fer d’auxiliars de la policia en les agressions als manifestants en les darreres setmanes, sabent-se impunes-.

    Finalment, l’epifania d’aquest cap de setmana passat. D’una banda la policia actuant amb una violència gratuïta (i demostrant que és la seva presència la que genera violència), fet que resulta extremadament greu, perquè el descrèdit de la policia implica una profunda crisis d’autoritat respecte l’estat, i perquè això empeny precisament a la revolució. I el diumenge, amb una sobrecomptada manifestació de Societat Civil Catalana, que bàsicament consistia a insultar tots els catalans (independentment de la seva opinió sobre la independència) i una exhibició de la catalanofòbia més feixista possible. Ja sé que entre el PSC i molts altres existeix una ceguesa voluntària, tanmateix, fer-se fotografies al costat de policies torturadors, ultradretans de VOX o incitadors de l’odi de C’s no és la millor manera de fer política, és a dir, de tractar de resoldre problemes públics o buscar solucions imaginatives als conflictes. En fi, no n’estic molt segur de les epifanies dels unionistes que no odien els catalans, tanmateix crec que, amb aquestes exhibicions de nacionalisme espanyol, per dir-ho suau, de caràcter escassament democràtic, cada vegada tenen menys capacitat d’enganyar aquells ingenus que no volen la independència, encara que volen menys el feixisme als carrers i les institucions.

    I tot plegat, una epifania col·lectiva. La independència no és un projecte nacionalista. Fins i tot he escrit més d’una vegada (irritant als nacionalistes) que ni tan sols sigui nacional. Es tracta, ras i curt, d’una necessitat peremptòria de trencar radicalment amb un estat feixista. La independència es tracta, simplement, d’una qüestió de seguretat democràtica. La catalana no és cap societat exemplar, ni més pacífica o violenta, ni més mediocre o brillant, ni més culta o enze, ni més progressista o conservadora de la mitjana de les societats occidentals. Tanmateix ha de trencar amb l’anomalia d’un estat que sorgeix d’una versió especialment sagnant del feixisme, que és capaç de reivindicar el seu dictador o d’amenaçar i discriminar a una part dels seus ciutadans sense que pràcticament ningú no gosi aixecar la veu.

    5,791FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,572SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca