Matí de diumenge, el sol de primera hora entra per la finestra i t’acarona mentre et remous entre els llençols. Un es lleva força feliç, la nit anterior s’ha pogut gaudir del tancament del Festival LEM 2019 amb el violí i la guitarra espectaculars i tel·lúrics de les noies de Mésange, gràcies al canvi d’hora s’ha dormit una horeta més, obro Spotify i salta Atomic de Blondie, li dic qualsevol tonteria a la crush… El matí pinta molt bé… fins que la realitat arriba a través de la pantalla del Samsung. Obro els reculls de premsa i apareix el ministre cinc cops condemnat a Europa per no haver investigat les tortures que s’haurien produït en els casos que havia jutjat, el ministre Grande-Marlaska, el ministre d’Interior del Presidente Vacío, de Pedro Sánchez. Grande-Marlaska omple la portada de La Razón amb el següent titular: «En Cataluña la violencia ha sido de mayor impacto que la del País Vasco». Sembla un vòmit, fa olor de vòmit, però no ens deixem enganyar per les aparences: en el fons és un vòmit. Però fins i tot d’aquestes coses n’hem de prendre nota, tal com deia María Zambrano. Hem de ser notaris de la realitat, encara que aquesta sigui molt fastigosa. «Hay que constatar lo absurdo y registralo».
Anem per parts. Què és la violència? Aquest és un debat molt interessant en el qual hi ha molt a dir. Com a polític he descobert que el millor que es pot fer en aquesta vida és fer cas dels experts, en aquest na Sònia Andolz, que a més és poc sospitosa de donar cobertura a l’independentisme. En aquest article Andolz ens diu: «Quedi clar que violència no és, tècnicament, cremar contenidors. Tampoc ho és defensar-se o crear barreres d’algun tipus per impedir el pas de la policia cap als manifestants. En canvi, llençar segons què, colpejar algú a terra o atacar amb un objecte contundent sí que ho és (sigui un manifestant o un policia)». Tinc molt poc a afegir a aquestes frases, que són totalment encertades. I el que vulgui entendre que entengui. Ara bé? Per Grande-Marlaska què és la violència?
Crec sincerament que per ell el que està passant a Catalunya és molt violent. No crec que sigui un cínic que diu aquests titulars per guanyar vots, que també, però hi ha alguna cosa més: el terror a Catalunya. Per Espanya fa temps que circula una idea sobre el problema que tenen amb les nacions perifèriques que no s’han deixat colonitzar del tot per la idea castellana d’Espanya, una idea que Felipe González va sintetitzar en un discurs a Toledo en ple any 1984, en els anys de plom del terrorisme d’ETA: «El terrorismo en el País Vasco es un problema de orden público, però el verdarero peligro es el hecho diferencial catalán». I és que el que de veritat posa en perill la supervivència d’Espanya com a projecte fallit de nació però amb un estat fort és el problema català. El poder econòmic, cultural i moral d’aquesta i que pugui sortir del conjunt de l’Estat, tot sent un cas imitable per altres nacions o realitats nacionals que encara queden dins de l’Estat espanyol. I això per Espanya és violència, encara que tot es faci pacíficament, sense ni un paper al terra.
La unitat d’Espanya és el principal bé a preservar per Espanya. I ja ho va dir el ministre Margallo fa un parell d’anys: «Los muertos son superables, que España se rompa no». Tinc a Margallo per un home intel·ligent. Ell mateix fa uns quants dies va dir que «lo que se está dilucidando estos días en Cataluña es el futuro de España como nación». A més d’intel·ligent és un optimista, ja que la nació espanyola en sí mai va arribar a néixer, quedant només un Estat fort però espiritualment buit, tal com vans saber veure els intel·lectuals espanyols de la generació del 98. Però aquesta confusió que tenen no impedeix que l’únic fil vermell que corre a través dels anys sigui la supervivència de la unitat d’aquest estat com a única realitat imperial que els hi queda. Tenim a Negrín dient que abans deixaria passar a Franco que deixar que els separatistes guanyessin, o el mateix Franco agonitzant dient al seu successor Joan Carles I de Borbó que l’únic que li pregava era que preservés la unitat d’Espanya. La unitat com a neura nacional.
No sé com ens en sortirem, sé que ho farem, perquè sí, estem al cantó encertat de la història, però no sé veure el camí. Encara. I no sóc dels que venen solucions màgiques ni es recrea en «bé, això és el que hi ha i anem tirant». El que sé és que tot el que fem ha d’estar dirigit a reduir el poder d’Espanya a Catalunya, al creixement d’aquesta i a desconnectar emocionalment i culturalment de la metròpoli tot cercant nous però també vells horitzons europeus, mediterranis i transoceànics. Però per tal de fer això cal tenir també una acurada visió de la realitat actual, i sense entendre que per Espanya el primer i únic sagrat títol de la constitució és el que consagra la unitat d’ella doncs no anirem enlloc. Continuem atacant aquest precepte, a aquesta línia de flotació, no deixem que ens converteixin en un problema d’ordre públic, tal com ha anat repetint Grande-Marlaska aquests dies.
Espanya només és un Estat, fort, però només un Estat. Un Estat és força, i quan ets un martell pel qual no ha passat la il·lustració acabes creient que tot problema és un clau. Necessiten que Catalunya sigui un problema d’ordre públic i no un problema polític, ja que si fos un problema d’aquest primer tipus ho podrien arreglar fent caure el martell. No tinc clara cap línia d’actuació, per tant no criticaré durament a cap iniciativa, això sí, tot fa festa, cadascú actua dins de les seves possibilitats i circumstàncies, però cadascú, amb el seu gra de sorra ha de fer inevitable els signes dels temps, el relat. El relat ha de ser nostre, no ajudem a construir el de l’enemic. Ells són un martell, però nosaltres som la mar i les onades d’aquesta. Que intentin aturar un tsunami amb un cop de porra o de martell, molta sort.
