Divendres 22 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Solidaritat veïnal en temps de barricades

    Un fred em batega al cor. D’on ve? On sóc? Intento obrir els ulls però el cansament em pot i em torno a tapar amb la manta. De cop, una vibració desconeguda desperta l’ambient. De qui és aquesta alarma? Provo d’obrir de nou els ulls però desisteixo, intento despertar l’oïda i un so familiar habita la foscor. Un ronroneig llunyà que ve i va, fins que s’apropa tan a prop que em forada el cervell. I és allà, ho percebo entre el cel contaminat de Barcelona, com una constel·lació enmig de la nit. Petites llums blaves i vermelles conformen el seu cos i al centre, com l’ull del Gran Germà, una llum verda determina el teu destí. Planeja frenètica d’un costat a l’altre, apuntant amb el seu radar, però com Ícar en sentit invertit, descendeix tant que enlaira la fúria concentrada a Marina amb Gran Via. I malgrat que preferiria que tot fos un somni, això només acaba de començar.

    Dimecres 16 d’octubre, tercer dia després de la sentència sobre el Procés, després de dues hores de concentració, presencio a les 20h la reencarnació del Monstre Volador d’Espagueti, déu del pastafarisme, en forma de bola gegant de paper de vàter, que volava d’una banda a l’altra. Segueixo la mirada i m’estranya veure l’èxit de la venda ambulant de cerveses, com si fos Festa Major. De cop, se’m trenca el cor quan observo la reacció emotiva de la gent jove al veure una dona de 75 anys fent-se pas al centre de la manifestació. Hores després, a Diagonal, la muralla de foc que ocupa tot Passeig de Gràcia em crema la cara, mentre intueixo l’arribada dels furgons. Però ho vull aclarir, això no és cap escena de Game Of Thrones ni tampoc és cap escena de Porno Riot, com ho mostren els canals convencionals, sinó que és fruit d’un context, d’uns motius i per tant, d’aquestes conseqüències. Això i moltes coses més que tothom coneix per les xarxes socials i que el fotògraf Jordi Borràs sintetitza molt bé en un article.

    Però quan sembla que ja no pot ser més surrealista, a les 23h de la nit, durant la nostra última volta “de reconeixement”, la meva amiga Pez i jo ens vam veure fugint de nou d’unes càrregues a la intersecció de Mallorca amb Roger de Llúria. Com a molta gent li ha passat, tenim la sort de refugiar-nos a un portal. Però aquest fet puntual s’allarga i de sobte, ens trobem set joves desconegudxs aguantant la respiració a l’interior de l’edifici. Al cap de mitja hora els veïns tornen i un d’ells exclama: “No es poden quedar allà”. Només pensar que hem de marxar, se’m paren els sentits. Per un moment, no sento res, les cames no responen, se’m congelen les mans però veig com el meu voltant es mou. Però seguidament, sentim que el mateix senyor explica a la seva dona que els policies es passegen pels portals. Sentim una veu que ens crida: “On esteu? Quants sou?”. Nosaltres xiuxiuegem: “Estem a les escales. Som set”.

    De cop, apareix una noia que ens diu que la seguim. Tres pisos més amunt, ens obren la porta de casa i inconscientment, em surt un riure nerviós, suposo que és degut a la tensió acumulada. Tot és tan insòlit, que no sé ni que dir. Primer necessito ubicar-me, observar el meu voltant i entendre el què està passant. M’és familiar el lloc, suposo que per l’arquitectura típica dels edificis de l’Eixample Dreta. Com és d’esperar, passem pel llarg passadís que dóna a un gran saló amb acabats ornamentals de l’època modernista i frisos que combinen amb els quadres. Ens seiem on podem al voltant de la taula a mig sopar i la dona ens ofereix menjar, beure i negant amb el cap contestem: “No. Gràcies. Gràcies per les molèsties”. Estem tan eternament agraïdxs que no volem molestar.

    Segueixo absorta en el nou espai perquè, tot i no conèixer-les, una part de mi sent una confiança i una comoditat confusa. Semblem convidadxs però quan alço la mirada, som set joves desconegudxs que per atzar ens estem refugiant al mateix lloc. L’altra part de mi, lxs observa encuriosida pel seu relat: d’on venen?, qui són?, què han vist? Trossos d’història que s’han alineat al mateix punt i a la mateixa hora. Lxs miro, una a una, els ulls cansats, el front suat, els dits nerviosos intentant teclejar el mòbil, algunxs truquen a les amistats dispersades per comprovar com estan, però mai hi ha resposta. Coincidència fortuïta la nostra, que reafirma una reflexió que em persegueix des de fa temps. Quantes experiències compartides vivim a l’atzar, entre extranyxs que, per un instant, entren a la teva vida? Cadascú ho explicarà a la seva manera, però tu, unx completx desconegudx hi formaràs part per sempre. El que em porta a reforçar que el mite individualista del postmodernisme potser només és un conte més a favor d’un consum capitalista. Perquè el sentiment d’empatia, de sentir-me acompanyada, és més, recolzada, en dies on la rivalitat sembla la gran protagonista, encén en mi una espurna d’esperança.

    Però ja són passades les dotze i seguim allà. Compartim les peripècies, informem del panorama que descriuen els grups de Telegram, comentem el que veiem al canal Betevé però he de confessar que no m’ho puc creure. És curiós com una simple pantalla allunya tant la realitat viscuda i aconsegueix desresponsabilitzar-te dels fets. Però una seqüència canvia el meu xip. Apareix el Bingo del barri per on passo cada dia per anar a la feina, per on he caminat des de petita. No es tracte d’un plató sinó del barri on visc. Se’m posa la pell de gallina. Carrers que són casa, on he crescut i m’han vist créixer, s’han convertit en un camp de ràbia per part d’una policia que carrega indiscriminadament. Entre el fum de la Gran Via es veu clarament que només queden tres o quatre persones. Allò ja no té justificació. I tot desapareix, ja no sento indignació i consternació, sinó impotència i preocupació, pel barri, per les amistats, per la família. Em trobo en una contradicció: vull marxar però alhora no a causa de la incertesa d’on anar. Però ja són les dotze i mitja, fa una hora que estem i hem de descansar i deixar descansar a la família que ens acull.

    Ara és un nou dia però entre la negror, el so de l’helicòpter em persegueix i temo que la seva presència es normalitzi, que formi part de la vida quotidiana i que entrem en una nova vigilància repressiva. Però he après que allà on vagis, pots convertir-ho en casa. Gràcies a la sororitat veïnal, he pogut convertir en casa el pis d’una família desconeguda. Gràcies a la companyonia, la meva amiga em va deixar dormir a casa seva i l’he sentit com meva. Gràcies a les mobilitzacions he tornat a creure que un teixit humà empàtic i cooperatiu és possible. Per això hem de seguir defensant-nos perquè els carrers també es converteixin en casa, segurs i comunitaris i no en refugis.

    5,791FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,572SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca