Qui decideix què llegiràs hui? Ens vigilen o ens creen les necessitats? Establir qui tria les tendències al món literari és possiblement entrar de cap a una odissea sense eixida. Esbrinar-ho tampoc impedirà que acaben arrossegant-nos com una onada que cada cert temps no deixa res al passar. Editorials, autors i consumidors semblen posar-se d’acord per escollir quin tipus de llibre serà el protagonista a la tauleta de nit que, entre insomnis i pluges, llegirem amb ànsia.

Les distopies ―obres que ens aboquen a un futur que no voldríem viure― no són únicament una tendència actual: Orwell (1984), Huxley (Un món feliç) i Bradbury (Fahrenheit 451) ja fa un temps que no estan per ací, però podrien donar-se una volta per comprovar les seues prediccions. Només hauríem d’explicar-los que les ordres no provenen d’un Germà Major, sinó d’un mercat omnipotent que decideix, justament, les tendències. El caràcter atemporal de les distopies, al posar el focus en problemàtiques irresolubles, permet llegir-les en qualsevol moment, però és entre 2008 i 2015 quan han envaït el mercat dels llibres juvenils.

Les llibreries anglosaxones van posar l’oïda i el repertori de publicacions i traduccions d’aquesta temàtica es van multiplicar, encara que les lletres castellanes tardarien una mica més en adonar-se. Al País Valencià ja teníem importants referents dins el gènere, ―com Mecanoscrit del segon origen, una angoixant reflexió sobre el nostre paper al món― però són pocs els qui han continuat fent camí.

Mariló Àlvarez Sanchís s’atreveix a submergir-se dins un món que s’està acabant després de la destrucció causada per la Gran Guerra, i escriu sobre una reconstrucció, tant anímica com estructural, lluny del nostre nucli vital. Al llibre La primera onada trobarem a Alice Dixie ―nom que ja demostra la influència nord-americana― que abandona la seua família per aventurar-se a una missió espacial, amb l’objectiu de formar una colònia lunar. En tan sols 176 pàgines l’autora ens presenta als joves que formaran part de la missió i confecciona una realitat fora del nostre planeta potser no tan surrealista.

La clau d’aquestes històries resideix en el públic objectiu a què es dirigeixen, perquè s’encarreguen de conjugar amb narracions àgils i protagonistes carismàtics totes les pors que resideixen en els adolescents. La primera onada reprén l’apocalíptica hipòtesi de haver d’escapar del nostre entorn, i d’observar-lo únicament com un hàbitat més. Els joves s’han configurat com a protagonistes de la preocupació pel futur de la Terra, i ja no és estrany que aquestos siguen els promotors de la lluita si atenem al paper de ‘Fridays for future’ i la nova figura mediàtica Greta Thunberg. La inquietud mediambiental és un element que sembla secundari, però que sustenta gran part de les històries de ficció actuals, intentant que l’art imite la vida o, altrament, que la vida acabe imitant aquestes obres. Mai es sap amb les distopies.

Així, com qui comença a assumir la mort d’un ésser volgut, els joves d’ara es plantegen seriosament, i amb certa resignació, la possibilitat de veure morir la Terra. Les distopies juvenils poden ser de vegades supèrflues ―tant en forma com en contingut― però amaguen dins d’elles tot un reflex d’una joventut que no s’interessa per les utopies d’antany, perquè comparteixen una visió més pessimista del futur.

A 1968 Philip K. Dick ja contemplava un planeta inhabitable per culpa de la pols radioactiva (Els androides somien xais elèctrics?), un context que segueix replicant-se en obres com la de Àlvarez molts anys després. L’autora juga amb tot açò i, a més a més, afegeix la preocupació pels conflictes globals i una escalada d’armament que podria fer-nos desaparéixer. Sense ser molt subtil amb el nom, Àlvarez es refereix a la Primera Guerra Mundial per posar el focus en nosaltres mateixos. L’ésser humà com a destructor i culpable de tots els mals que ens assolaran.

Tot això, que es podria desenvolupar d’una forma crítica i rotunda, existeix al llibre com un context del més arbitrari, segurament perquè la publicació d’aquest va ser al 2018, i el lector ja assumeix sense més preguntes que està davant d’una distopia. Crec important emmarcar el llibre dins un imaginari literari que ja ha contemplat totes les opcions que apareixen a l’obra. La primera onada és un producte sorgit com a resultat d’unes normes fixades amb anterioritat, i no es configura al mateix temps que la tendència anglosaxona, sinó de forma posterior.

És per això que no trobem dissidències pel que fa a l’estil, però sí una clara assimilació de conceptes ja establerts. Els viatges espacials ―Desperta, Beth Revis―, la distinció de la gent per colors ―Ments poderoses, Alexandra Bracken―, la protagonista forta però melancòlica ―Delirium, Lauren Oliver―, la prova d’una falsa realitat mitjançant químics ―Divergent, Veronica Roth― o la lluita per l’assignació d’habilitats ―Els jocs de la fam, Suzanne Collins― són alguns dels trets que apareixen al llibre.

El plantejament més interessant d’Àlvarez ha estat criticar el classisme com a característica inherent de l’espècie humana, primer perquè els arribats de la terra portaven uns colors o altres segons les tendències i, seguidament, perquè els divideixen per seccions segons la qualificació als tests. La història no sorprén, i al ser tan curta els personatges no han tingut marge de desenvolupament, però es converteix en una història breu, ben estructurada i agradable, feta per amenitzar la vesprada. Amb una ploma senzilla i directa, la jove escriptora i periodista ha començat a passejar dins la narració obrint la porta a noves històries del gènere a l’àmbit valencià, perquè encara queden amplis i misteriosos camins per explorar sobre la projecció del futur.