Arraulit darrere l’atri s’amaga avergonyit davant la reacció dels assistents. Mai li havia passat, sempre havia tingut molt bon olfacte per a saber què volia i necessitava la gent. Sabia convèncer, copsar l’atenció, sonsacar informació i, quan parlava en públic, gestionar el tempo exacte del discurs ajustat a les expectatives generades entre els seus votants. Percebia les olors de les coses abans que haguessin passat: olors de roses quan se sabia estimat, de llimona verda quan calia desqualificar a un rival, de xocolata pura per a persuadir al pobre treballador, o de perfum de gessamí quan havia de seduir les dames benestants. Un olfacte precís i minuciós que sempre li ha funcionat. Fins avui.

Sols començar el seu discurs nota de seguida una ferum de cafè florit, concentrat en el cul d’una tassa de ceràmica oblidada durant tres setmanes a la taula d’un pis tancat, barrejat amb olor de tomàquet passat, àcid penetrant que li omple la pituïtària i el deixa desconcertat; unes olors noves que li arriben provinents de la gent enutjada que té al davant, que l’escridassa i li tira objectes mentre és fortament increpat.

En posar-se les mans a la cara per ofegar el fàstic que li fan s’adona esparverat com el nas se li ha estirat, tres pams li mesura ara, convertit en un tei de fusta massissa i brillant.

No pot creure que això li passi ara, en el moment més important de la campanya electoral, quan té les eleccions gairebé guanyades i sols necessita complaure el públic amb un simple acte de sinceritat.

Sempre havia cregut que la màgia que obrava en la seva família a ell no l’afectava, que podia dir les mentides més inversemblants que tothom se l’acabaria escoltant. Per això entrà en política, traient rèdit del seu bon nas. Tanmateix no contava en què les tornes es capgirarien si començava a parlar amb sinceritat: El problema de ser el germà d’en Pinotxo era que ell mai podria dir la veritat.

Dibuix: Tarpaile