“Una vegada vaig anar a una mani que va acabar al llit del meu veí de baix”. I així, tantes històries que comencen en fixar-se en un cartell amb una frase revolucionària i acaben en hores i hores de xerrera. Es veu que ser a la trinxera no només desenvolupa l’agilitat i capacitat de camuflatge sinó que també afavoreix les relacions personals: al cap i a la fi, entre suor i tensió, tot converteix la tardor calenta en l’exercici de Team Building perfecte. Les sensacions de fugir d’un gas lacrimogen són equiparables a l’adrenalina de la corredissa per fugir dels pares després d’una malifeta. Ja no cal fer cap room escape amb la colla d’amistats per posar-nos a prova, ni fer exercicis de teràpia de parella per aprendre a conviure; anar a una mani cada tarda convalida qualsevol mena de pràctica necessària per comprendre els nostres companys i companyes: el mal humor quan tenen gana després d’hores de ser al carrer, l’alè que tenen de fumar tabac de liar, la boca pastosa de no haver begut aigua en cinc hores. Una estona de picar de mans, una altra d’inflar globus i una mica de treure pedres de la vorera són la combinació perfecta no només per reforçar els nostres llaços afectius sinó per crear-ne d’altres de nous: l’outfit ideal? Una dessuadora negra i un buff de quan anàvem d’excursió amb els pares els caps de setmana, la solució infal·lible per no haver de comprar desodorant i poder destapar tot un món de sensacions a qualsevol persona que tinguem a la vora en les pròximes vint hores, amb la flaire de foc, cau de suor i ronya d’asfalt, tot plegat irresistible perquè la nit al ras acabi en una matinada de veure les estrelles lluny de via laietana amb algú amb qui comparteixes ideals i lluita.
No sou les úniques persones que han trobat a Telegram al seu amor de l’estiu de l’any 2009, o al company de taula de la feina. Jo no paro de rebre notificacions: “Anna s’ha unit a Telegram”. I ja sé del cert que no sóc l’única de l’oficina que té una doble vida a les nits. Més d’una persona m’ha explicat que un “què fas a Telegram?” ha acabat en una conversa fluida i picant, això sí, segura i encriptada. Què pot ser més excitant que saber que amb qui estàs parlant ha estat al carrer vora teu aquesta tarda? Ha de ser estimulant només conèixer els ulls de qui et crida a la vora i et va posant els pèls de gallina des de les orelles fins als dits passant pel clatell tot i dur-lo coberta amb la bufanda. I després imaginar que aquests ulls en què t’has fixat són els d’aquella vella amiga que acabes de retrobar a Telegram… un món d’infinites possibilitats!
Mentre les relacions no vagin més enllà del cordó policial, res pot anar malament: les manis són com una gran discoteca, sempre hi coneixes algú, o tens un col·lega que porta els amics de classe i la noia que va conèixer l’altre dia en aquella optativa avorrida. I així és com un grup de cinc persones es converteix en un grup de tretze i entre tanta massa en moviment algú es trepitja, ensopega i ai, ara ja estem massa a prop per a separar-nos. I si no és aquesta la nostra sort, el recorregut de la manifestació ens durà a trobar-nos amb persones preocupades pels seus companys i companyes, amb frases d’ànim o actes de suport davant les nits llargues.
L’Arnau (nom fictici del testimoni) m’explica “jo sempre vaig sol a les manis. Les persones que hi ha, quan em veuen sol, tenen la percepció que puc ser un secreta, fins que veuen que estic actiu i parlem tot i que mai sabem qui som perquè sempre anem tapats”. Em comenta que, cada dia, troba gent i hi fa amistat: amb l’últim grup es van donar els números de telèfon i tot, i amb algun altre noi que, com ell, sempre hi va sol, han arribat a quedar per trobar-se a la següent manifestació. “Hi ha germanor perquè tenim el mateix objectiu i sabem que serem allà per estar amb l’altre”, em diu quan li pregunto quin tipus de relacions es desenvolupen a l’hora de fer barricades; “així i tot, quan fem els focs la majoria som nois”.
“L’altre dia a via laietana es notava la cooperació de la gent: algunes persones donaven aigua, d’altres es dedicaven a preparar les pedres o fer les altres accions. Quan hi ha corredisses multitudinàries hi ha gent que cau i de vegades no s’hi pot fer res, però jo sempre que tinc algú al costat que ensopega provo de donar-li un cop de mà”.
Mentre xerrem m’explica alguna altra anècdota, com el dia que el van tocar amb una pilota de foam i el vespre que, de l’esgotament, pensava que no podria córrer més si els furgons s’aturaven al seu costat. Tot plegat, experiències de la trinxera i esforços de superació personal que demostren que, com bé diu, més gent hauria d’animar-se a anar en solitari a les concentracions perquè no cal tenir por en un espai de lluita compartida.
No sabem si aquest tipus de relacions també poden derivar en amistats verdaderes o amor etern, però sí que ens podem deixar alliçonar per tota aquesta colla de persones que, davant la ràbia i la frustració, troben els instants de germanor i respecte, moments per parlar amb les persones de la vora i ganes d’allargar la reivindicació amb un parell de cerveses i alguna moixaina.