Les comparacions històriques les carrega el diable i no solen funcionar per aplicar esdeveniments del passat a les circumstàncies del present. I tanmateix sedueixen l’espectador mandrós que es deixa seduir pels mites i l’èpica de determinades dates simbòliques. Servidor de vostès, que és historiador, i que a més ha treballat el món anarquista europeu contemporani, i que fins i tot va assumir l’encàrrec de coordinar un monogràfic d’una revista sobre la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia, experimenta certes recances quan algú compara l’esdevingut en la Setmana de Fúria viscuda els darrers dies amb el que els historiadors conservadors van anomenar la Setmana Tràgica de juliol de 1909. D’aquella fracassada revolució, i de les estampes que deixà, el periodista hispano-uruguaià Antonio Laredo quedava la imatge poètica de la “Rosa de Foc”, publicada al diari argentí “La protesta”.
Tanmateix, els historiadors tenim l’obligació moral de ser crítics amb els mites i símbols i tractar de mirar i llegir els detalls dels fets, les accions i els contextos que van portar aquella situació extrema, indagar en les causes i conseqüències en diversos plànols, i entendre què hi ha de fracàs i què hi ha d’èxit en aquesta mena d’acceleracions de la història que, per comoditat conceptual, els historiadors anomenem processos revolucionaris.
És cert. La Rosa de Foc va ser un mite tan ocultat deliberadament per l’estat i els grups detentadors del poder local, que al final va esdevenir un mite per a unes esquerres que no sempre han atès a classe d’història contemporània ni han pres mai els apunts necessaris per superar els exàmens. La principal lliçó a extreure d’aquest episodi va ser que una revolució espontània, sense objectius definits, sense lideratges ferms, que perd el temps a incendiar edificis religiosos i improvisa sobre la marxa, difícilment pot tenir èxit.
Ara bé, 1909 i 2019, si bé tenen algunes similituds són difícilment comparables. Les circumstàncies són massa diferents: existeix un interclassisme i una heterogeneïtat política entre els independentistes que els seus detractors es neguen a reconèixer, el grau d’incidents és inferior al de qualsevol desordre o aldarull experimentat en els darrers vint anys a Europa occidental, i la informació (i la desinformació) circula amb molta més facilitat que aleshores, cosa que fa incomparables una situació i l’altra.
Malgrat tot, sí que existeix un element comú a la majoria de processos revolucionaris. En primer lloc, la situació s’ha creat a partir d’una crisi sistèmica: L’anomenat règim del 78 (és a dir, la continuació del franquisme per mitjans teòricament democràtics) sembla entrar en una espiral de senilitat accelerada. Com apunta Paul Preston en el seu darrer llibre “Un pueblo traicionado”, fa bona la mítica frase de David Fernández “el sistema no és corrupte; la corrupció és el sistema”. És a dir, l’estat ha estat dirigit al llarg de generacions per un sistema caciquista, en mans d’una minoria predadora que va quedant desplaçada externament i cada vegada és més qüestionada internament. La incapacitat de l’estat per reformar-se provocaria aquesta deriva autodestructiva que implicaria una repressió desfermada contra una dissidència que qüestiona l’statu quo i que fa perillar la subsistència “de España como nación” que afirmava l’exministre Margallo en aquests dies convulsos.
És cert. L’Estat espanyol (i fem servir aquesta expressió com a “conglomerat d’interessos de casta compost per un nucli reduït de privilegiats que veuen com se li escapa el poder de les mans”) està amenaçat. I el desafiament més visible, es diu Catalunya, encara que hi ha altres potser menys obvis encara que no menys significatius (la geopolítica, un republicanisme adormit, els socis i competidors europeus, països -com els llatinoamericans- que hi tenen assumptes pendents, disputes internes entre famílies,…) Això propicia un cert ambient d’inquietud entre qui ha remenat cireres i que veu un nombre creixent de damnificats potencialment perillosos, treballa per descavalcar-los. No està de més recordar les estafes bancàries, la precarietat laboral, la impunitat de la família reial i els seus pròxims, la incompetència d’uns partits polítics massa dirigits pels poders fàctics, la carta blanca i patent de cors dels grups paramilitars ultradretans, la mentalitat d’amo de plantació dels grans magnats o els feixistes de vella i nova fornada que s’oculten sota gegantines rojigualdas.
És per això que el mateix concepte de “Tsunami democràtic” generi certa angoixa, fins i tot terror, entre els grups reduïts de l’oligarquia hispànica. Fins a cert punt són conscients de la seva fragilitat, i per tant, accions com les esdevingudes aquests dies, en què centenars de milers de persones han ocupat l’espai públic han demostrat que són, fins ara, poc capaços, de controlar el territori.
La deriva repressiva d’aquests dies implica diverses conclusions. Que el cop d’estat intern, almenys el declarat tàcitament amb la intervenció monàrquica del 3 d’octubre de 2017, implica que una part de l’estat s’ha alçat contra el seu govern i que actua al marge de les seves pròpies lleis. En altres termes, una dictadura no declarada, encara que efectiva. Ho hem pogut comprovar clarament aquesta darrera setmana, amb una intervenció policial en què el sector més reaccionari de la policia ha actuat violant de manera flagrant tots els seus protocols d’actuació. En què els ultres han actuat com els seus auxiliars i paramilitars impunes (com, de fet, ha passat durant els darrers quaranta anys). En què els tribunals han actuat amb les cartes marcades. En què el Suprem ha suspès, de facto la Constitució, i l’Audiència Nacional ha actuat per compte propi, amb premeditació i nocturnitat, en un desafiament obert als canals institucionals. En què la premsa, dominada per un oligopoli vinculat als interessos de la casta, ha actuat com a la veritable cobertura aèria de la repressió institucionalitzada. No podem parlar de desproporció policial, sinó d’atacs deliberats a la recerca de la intimidació de milions de persones no necessàriament independentistes. Només cal veure la virulència amb què s’ha atacat i detingut a periodistes per fer crònica i testimoniatge del que ha passat aquests dies a Catalunya.
Tanmateix, i també com a historiador i amb certa experiència de lector d’hemeroteques, sé que sovint les notes al marge, els fets que, aparentment semblen secundaris, poden ser de gran transcendència. Les manifestacions a Valladolid, Sant Sebastià, Sevilla, València o Madrid han produït cert estupor entre els poder de debò, i personatges com Marlaska en particular. Especialment significatives són aquestes darreres, València i Madrid, on la ultradreta ha actuat com passava als anys setanta, com a una mena de subcontractes de la repressió policial que busca avortar un contagi revolucionari. València, perquè sempre hi ha hagut un temor fonamentat en la connexió amb Barcelona (no tant per un suposat “pancatalanisme” com per la tradició llibertària i republicana dels valencians, que pot reemergir) i Madrid, perquè, malgrat tot, existeix un republicanisme adormit, que com un volcà apagat podria ressorgir. No hem d’oblidar que el 15-M va ser més ferm i actiu a la capital espanyola que a la catalana, i que la protesta només fou reconduïda mitjançant l’aparició d’un Podemos que es va dedicar a extingir el foc de la revolta. Per acabar-ho d’adobar, hi ha l’episodi del mig miler de republicans que es van manifestar a Oviedo a la “posada de llarg política” de l’hereva de la monarquia, i que van glaçar el somriure a la senyora Letycia Ortiz, en una escena pròpia d’una novel·la d’Stephen King.
La revolució catalana, aquest focus de desestabilització permanent de l’imperi espanyol, preocupa, i molt. I no tant per la seva dimensió independentista. La repressió desfermada no fa distincions entre uns i altres. La condemna kafkiana als presos polítics ha buscat esclafar una societat que no dóna símptomes de defallir, ans al contrari. Malgrat la gran prova a la qual s’hi ha hagut d’enfrontar diverses generacions, especialment les més joves que han perdut definitivament la innocència i la ficció de viure en una democràcia, estan desbordant un estat tan podrit i corcat com l’estaca que cantava Lluís Llach. L’estat fa servir el terrorisme perquè se sap vulnerable, perquè sap que pot perdre. I és per això que ha sacrificat al seu altar la constitució, la democràcia, o la mínima ètica i humanitat. Ara, com una bèstia ferotge i ferida és perillosa. I de fet, les escenes que estem vivint recorden clarament a “Z” aquella gran pel·lícula de Costa Gavras on narra com els coronels grecs, titelles de l’oligarquia, es van carregant a poc a poc la seva democràcia a còpia de crims i violència, a còpia d’anar desmantellant, a poc a poc, tots aquells elements de l’estat de dret als quals avui tant s’apel·la i que, a la pràctica, tant s’ignoren.
Ara bé. La violència ho corromp tot, i també s’ha carregat l’autonomia catalana. El pitjor d’aquesta setmana de fúria ha estat la manera com s’ha amagat la classe política catalana sota les pedres. Més enllà de rumorologia diversa, és difícil saber què està passant en les interioritats del govern i els partits catalans. Res de bo, imagino. I sospito que fins d’aquí unes dècades, quan les memòries i confidències comencin a escolar-se entre les mentides, l’ocultació i la propaganda, no tindrem una radiografia més fiable del que passa. Un president Torra assetjat pels enemics externs i interns es pot considerar com a un presoner a la Casa dels Canonges. El més raonable, la destitució immediata d’un personatge com Miquel Buch, no s’ha produït, de manera que és de sospitar que sigui aquest sinistre funcionari qui realment porta les regnes del Govern. L’absència d’una resposta institucional adequada (i l’única que se m’acut és la desobediència, ni que sigui simbòlica) demostra que, no és que la Generalitat estigui intervinguda, sinó que es troba directament segrestada. I això dificulta molt les coses als centenars de milers de persones que són als carrers, les places, les estacions, les autopistes o els jutjats.
Els independentistes han demostrat tenir força. I l’objectiu també és prou clar. Manca, tanmateix, el més essencial en moments convulsos com aquests: una estratègia mínimament coherent per fer el pas definitiu que porti a la ruptura. No s’entén gaire aquesta obsessió per Via Laietana quan hi ha punts més interessants a la ciutat. Hi ha, bàsicament, dues opcions: o bé la vietnamita (és a dir, fer la vida impossible a l’Estat, tal com hem vist aquesta setmana de fúria), o bé la del Palau d’Hivern. Ambdues tenen riscos i ambdues són difícils. Esclar, que també hi ha la vírica. Catalunya desestabilitzadora sovint té una capacitat d’estendre i exportar el virus de la revolució més del que sospitaríem. Ja ens ho recordava Vicens Vives, som la societat amb més revolucions del continent europeu.