Un divendres insatisfet entre barricades

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Cloc… cloc.. Cloc pluuuufff. Sempre havia pensat que el gas tenia un gust, dolç amargant o àcid. Un gust que anunciï el foc que provoca. Però el divendres a les 20.35 al carrer Fontanella vaig descobrir que no tenia gust. Simplement va crear una pel·lícula de foc als meus ulls, em va estovar les extremitats i em va fer regurgir tots els mocs que tenia acumulats des de pàrvuls. D’alguna manera em vaig quedar insatisfet.

Per sort, vaig poder trucar a un amic que no era gaire lluny i que havia marxat en veure que el “correfoc” començava. Vam pujar Passeig de Gràcia i a Pau Claris amb Mallorca un bon samarità havia tret el seu equip de so professional per punxar música i deixar sords als Mossos que bonament custodiaven la Delegació del Govern Central. Al carrer, la massa de gent ballava i s’emborratxava. Homes i dones joves glorificaven la seva joventut. Com diu un amic meu; “potser tot això no funcionarà, però haurem descobert que els catalans som molt guapos!” I no li falta raó. Sorprèn en cada convocatòria la preparació estètica dels seus participants, i encara més que una gran part porti manicures barroques per tombar containers.

Amb els ulls entelats vaig voler anar a Gràcia. Vaig fer una mica de volta per ser present al directe del meu company Joan Solé. El correfoc va arribar a mi i tot va deixar de ser guaitxi. La furgoneta a cent per hora enmig de la calçada, trets (de bales de goma) que no saps on van ni d’on venen. Vaig caure dins d’un hotel amb la consegüent esbroncada del grum que em volia fer sortir. Una cosa que tenia claríssima de no fer. En acabat, pujar per la Rambla Catalunya no va ser tan difícil. Dues parades tècniques més gentilesa dels cossos de seguretat pública i ja em vaig poder ficar a la boca del metro. El correfoc encara va durar poc per mi.

La jarana, però, ha estat constant. Una setmana de trobar-nos amb els amics i actuar com una cèl·lula. Lluny del correfoc, fora de les flames, el whats up ple d’eufemismes. El signal amb adreces i paraules exactes. Una certa adrenalida i la frescor d’una estrella a la mà. Insomni a l’arribar a casa, i un abandonament general que recorden als festivals de música o als dies de Festa Major.

Unes jornades en els quals no he pogut deixar de cantar Protagonistes de Pau Vallvé, ja que els seus versos són la descripció exacta del que passava al carrer. O és que realment no som extres dels món dels altres? Qui durant aquests dies no ha estat un general gloriós dissenyant estratègies triomfals, i un soldat a l’hora de la veritat, recelós de l’acció i còmode de la seva llar?

Hem vist els fets del centre de Barcelona com una ficció gràcies a Betevé (extres del món dels demés) i tots en tenim una anècdota (Protagonistes / Cadascú en el seu món) a l’aeroport, trobant una amic enmig d’un disturbi o veient davant nostre escenes brutals. Tots hem sabut que fer i ens hem adaptat a la realitat amb més o menys facilitat. Hem vist imatges que no esperàvem, alhora que reaccions heroiques i patètiques.

Tot el que ha passat com és evident tindrà un eco en el futur. Però per mi ha tingut un gust amarg al final. De la mateixa manera que esperava que el gas tingués gust, m’he trobat amb la persona que habita el meu cos prenent decisions i fent coses que no voldria haver fet, amb nervis que han trencat la meva aparent tranquil·litat. Alhora que m’han fet considerar natural caminar pel mig de la calçada a Rosselló amb Passeig de Gràcia.

Al final, però, en acabar la setmana una certa sensació d’insatisfacció recorre el meu cos. És la insatisfacció de què allò que vull expressar quedi truncat per un Policia Nacional, un polític català o una barricada de joves independentistes. És la insatisfacció de caminar per un país nou, que va canviar per sempre el dilluns al matí al ritme dels titulars que anunciaven la sentència i no poder-lo entendre’l del tot, no poder-lo copsar i saber-lo teu. La insatisfacció de descobrir un nou món i entendre que potser no en formes part, ja que una nova generació ha assaltat l’anterior.