Deien que era impossible que l’independentisme aguantés una mobilització permanent, i aquí ho tenim, vuit dies de mobilitzacions que han despullat les vergonyes dels qui pregonaven els discursos més derrotistes, pusil·lànimes i paternalistes sobre la voluntat d’un moviment, d’allò que ara el Tsunami Democràtic reivindica: la força de la gent.
Vuit dies de concentracions, però, sobretot, quatre on les barricades han regalat les postals d’un país indignat per la sentència. Imatges d’una humiliació que lluny de treure minuts de televisió a la causa central, la repressió judicial, ha aconseguit il·lustrar per a tots els mitjans del món la manca de sentit democràtic d’un Estat que no tem en fer ús de la força per a silenciar la dissidència política; sigui a Catalunya o sigui a Madrid, on 25.000 antifeixistes es varen concentrar per mostrar el seu rebuig a la sentència i varen ser durament reprimits per les forces de l’ordre.
En els darrers dies s’ha analitzat i opinat amb, sobretot, molta facilitat, sobre el perfil de la gent que participava en aquestes concentracions. Els tòpics sobre les característiques i la ceguera d’acceptar una realitat que és més còmode del que sembla, justificaven les barricades enceses amb el rin-tin-tin dels “infiltrats” i “anarquistes que han vingut d’Itàlia i Grècia”.
Mirall ha cobert, en primera línia, ja sigui amb el Joan Vila i jo mateix, les mobilitzacions que han acabat amb aldarulls al carrer. I, certament, no és estrany sentir alguna -alguna(!)- veu italiana,i fins i tot francesa, però la majoria, com ja comencen a admetre els mitjans generalistes i els polítics de mirada curta, són joves catalans que se senten humiliats, indignats, frustrats i enfadats per un present que no ofereix cap futur.
Dissabte, a la tertúlia que vàrem fer a Catalunya Ràdio, una de les veus assegurava amb molta contundència que allò que estaven fent els i les joves catalans era violència, i s’exclamava afirmant que alguns tenien estudis: “n’hi ha que tenen màsters!”.
La facilitat i gratuïtat amb la qual es parla de violència em genera un fort estupor, ja que és, precisament, la violència estructural i cultural del sistema la que ha provocat aquesta situació. No és violència que, precisament, aquests nois que tenen màsters només puguin optar a feines precàries? I és igual que sigui un màster, un grau o una FP, la precarietat transversal i la manca d’expectatives a una millora laboral i social és un argument més per sortir al carrer.
Al final, el que acaba provocant aquest sistema sense empatia i marcadament agressiu és que l’individu se senti sol. Un sentiment que durant aquests dies a les barricades entre els concentrats s’ha evaporat. L’autoorganització rere les flames per protegir-se de les bales de foam, de goma i el gas lacrimogen està constituint una germanor entre els manifestants que serveix d’estímul per empènyer, un dia més, contra la repressió policial.
Uns intenten protegir els companys i companyes amb els senyals de trànsit, altres s’encarreguen de l’aigua, un grup busca elements per nodrir la barrera mentre un quart pica per trobar elements que faci retirar la primera línia policial. Hi ha un clima, una germanor, que es concreta en moments com quan algú rep un cop i és automàticament assistit i traslladat a un espai segur on els Sanitaris per la República puguin fer la seva feina.
Amb les barricades, on, per cert, la presència de les dones no és gens menor, estem assistint a la formació d’una generació que veu en l’autoorganització i la camaraderia una via per fer-se forts contra la repressió. Són germans de barricada, un espai on tots són importants. Un sentiment de protagonisme que el sistema, i l’Estat, els nega. Com deia la pintada: Els disturbis destrueixen la solitud.