Divendres 22 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    QUIET’S? | Daniel Gasol

    Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què

    Daniel Gasol, doctor en Estudis avançats en produccions artístiques i recerca (2014), amb la tesi «Art emergent: creació a Barcelona» combina actualment la feina d’investigador amb la d’artista, que a facebook, twitter i instagram es poden seguir. Des d’una òptica de mediador etnogràfica, produeix diàlegs crítics en vers l’establishment:

    “MITJANÇANT ALTRES GESTOS I EPIFANIES, INTENTo RESISTIR-ME A CREAR IMATGES I NARRATIVES FORMALS PER A CONFORMAR PROJECTES DE DIMENSIÓ PEDAGÒGICA I MEDIATIVA PRESENTATS SENSE UN SABER PREVI A l’ESPECTADOR, DISTINGINT MOTLLES IDEOLÒGICS O ESTÀTICS QUE ACABEN PER DISSOLDRE’S REFERENTS ESTABLERTS”

    Des del seu anàlisi d’antropologia social, es planteja en aquesta entrevista aprofundir en els seus origens culturals i els seus qüestionaments en vers les convencions:

    Quina consideres que és la teva primera obra?

    És una pregunta on primerament, m’agradaria aclarir una posició que considero respecte al terme “obra” i que fa que sovint, em pregunti si el meu treball és obra o no, o perquè hauria de ser-ho o no. ¿És “millor” dir-ne obra que treball per legitimar-ho? ¿què diferencia els termes obra d’art i treball? El fet d’etiquetar com a “obra” el treball “artístic”, ho deixo a institucions i crítics i si hagués de definir-los, ho faria com a “treballs que genera un treballador al servei del pensament artístic”, per dir-ho d’alguna manera.

    Responent la qüestió plantejada, crec que el treball que com a mínim per mi va ser i és important, és Éstas canciones me hacen desarrollar mis interfícies primarias, un vídeo del 2006 en VHS i actualment digitalitzat, on vaig decidir posar-me davant de la primera i única càmera de vídeo dels meus pares per interpretar improvisant, el paper d’un adolescent que des del cinisme i la ràbia, canta i comenta tres cançons d’Alejandro Sanz que apareixen al disc Más. Per aquell temps, feia poc m’havia traslladat a Barcelona per estudiar Belles Arts a la Facultat, i la meva família conservava, i conserva, una càmera de vídeo que va comprar durant l’època de les vaques grasses quan governava el PP. El 2006 aquella càmera va ser una compra familiar que amb molta il·lusió i sense entendre res sobre tecnologia, va ser adquirida en uns grans magatzems, a terminis i de la mà d’un venedor sense miraments, que sabia que el format analògic quedaria obsolet a la guerra dels formats de vídeo. Als 90 a Espanya, comprar una Handycam (popularment càmera de vídeo “casera”), gairebé 20 anys després que es popularitzessin a EUA, significava posicionar la família proletària en una hipotètica classe mitjana per ser un producte car i prescindible. La càmera al poc de la seva adquisició, va quedar obsoleta per l’entrada completa en l’era digital, però per mi representava molt sobre la ficció de la classe proletària a partir d’esperances de viure millor partint del nivell econòmic com a referència. Per aquell temps, també van comprar una minicadena (el meu pare en volia una de fa molts anys) i el primer CD que va comprar va ser aquest, Más que era el més venut. Jo no he estat mai “fan” d’Alejandro Sanz, però aquell disc era el que més s’escoltava a casa perquè era dels pocs CD’s que teníem i a la meva mare, li agradava escoltar-lo. Anys després i ja a la Universitat, va començar a interessar-me l’àrea sobre la construcció social de la identitat del “jo” i “nosaltres” configurat des dels mitjans de comunicació i el mercat com a eina política per construir un escenari determinat i concretament, amb la música com eina per definir comportaments i establir dogmes amb els que relacionar-nos amb la realitat. A més a més, que en aquell temps estava descobrint i assumint la meva homosexualitat, vaig pensar que aquelles lletres tan escoltades per la meva mare mentre feia feines a casa, posaven BSO a la identitat heteronormativa dels vincles afectius amb els quals mai vaig sentir-me representat. Fent servir la càmera tal com es fa actualment i que el 2006 es començava a intuir la tendència narcisista d’exhibir-se i projectar-se, vaig posar-me a ballar, cantar i comentar les cançons.

    El que per mi fa important en aquest treball, és l’equilibri entre l’àrea de la qual parteix conceptualment però que mitjançant l’espontaneïtat i naturalitat experimentant, va servir-me per comprendre el meu passat i per tant, el present d’aleshores. És un treball amb el què tinc una relació especial i que encara reviso si em perdo “conceptualment”.

    Des d’aleshores, el vídeo va ser una de les eines principals de treball i tot i que ja havia experimentat innocentment agafant la càmera, fent proves, llençant-la a l’aire o posant-la dins la nevera o armaris, aquell treball va significar un pas important perquè va ajudar-me a comprendre’m com a subjecte amb relació al món i experimentar que l’art, ha de complir la funció de comprendre’s en singular i plural, entre d’altres.

    La teva cita preferida? De qui és?

    Crec que no tinc cap cita especial, però des de fa molts anys tinc gravada al cap la tornada de la cançó “Small Axe” de B. Marley, que escoltava en un cassette durant l’adolescència: If you are a big treewe are small axeready to cut you down, to cut you down”.

    Crec que si parlem de cites, cal incloure lletres de cançons com a declaracions d’intencions que sovint, amaguen missatges perversos. De fet la música ha estat durant segles una eina de propaganda per influenciar actituds i opinions úniques de versions de fets que presenten un paradigma concret a la ciutadania per ubicar-la en una referència i fer-la sentir temporalment “segura”. Aquest mecanisme emprat amb difusió d’opinions esbiaixades i parcials, es popularitzen des del mercat i els tons, acaben conformant “himnes” amb finalitats manipuladores i comercials que aporten respostes emocionals determinades respecte al context on es llencen.

    Personalment, un dels exemples contemporanis més clars d’aquesta afirmació, és el grup de música pop del 2015, presentant oficialment pel Ministre de les Forces Armades de Corea del Nord i format per 5 noies escollides per Kim Jong-Un, Moranbong Band, que té l’objectiu de projectar una imatge moderna del país i complaure, musicalment, a diversos sectors socials.

    A banda que la forma de vestir de les integrants respongui a una “europeïtzació” estètica de la classe mitjana per universalitzar l’Estat dictatorial, les seves lletres i videoclips, són una clara propaganda política en pro del règim i les seves actuacions, provoquen, o això diu el Govern, que tot el país estigui enganxat davant el televisor i deixi de treballar unes hores quan fan un concert. Una de les seves lletres és la cançó “Te seguiremos hasta el final”del 2016 què diu: “Ell (K. Jong-Un) és el cel en el qual confiar. Ell és qui ens suporta. Sempre trobant-se a si mateix i entre nosaltres donant-nos esperança i forces renovades”: tota una declaració d’intencions convertides en cites melòdiques per recordar fàcilment.

    De quin color i en quin to visualitzes els records?

    Sempre en Technicolor. Posar colors als records, respon a una mediatització que l’espectador ha assumit amb un llenguatge audiovisual format per representacions temporals i històriques concretes. D’aquesta manera, el passat és en blanc y negre i si és melancòlic o entranyable, en sèpia. Mauro Wolff diu que aquest mecanisme que defineix formes de comprensió concretes a partir de color i definició d’imatge, projecta una idea concreta sobre la Modernitat, on la cronologia temporal, és conceptualitzada partir de la lògica sobre blanc i negre amb poca definició com a passat, i molta definició i color com a present, deixant entreveure el triomf del projecte de la Modernitat per un hipotètic avançament i evolució de la societat. Aquesta forma d’abordar el llenguatge audiovisual, l’empro als meus treballs de vídeo i fotografia, des d’on reivindico la poca definició d’imatge com a símbol de la precarietat que es registra i tracta.

    Daniel Gasol: frame de Souvenir, turismo y herencias políticas, Alaró, Palma de Mallorca, 2016.

    De fet, tinc dues càmeres per treballar: una JVC Handycam analògica, igual que la que conserven els meus pares, i una JVC digital d’ús domèstic, ambdues comprades per Wallapop i que foren venudes per famílies que ja no feien servir. Treballar amb elles, per mi, té un component simbòlic pel fet que hagin enregistrat, des de la voluntat, a famílies que van voler perpetuar records que consideraven importants.

    Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?

    Aquesta resposta podria ser terriblement immensa. Aniria des de l’escena de “Mi vida sin mi”, on actriu i actor es troben dins un cotxe sota la pluja escoltant “Senza fine” de Gino Paoli (un geni) i on ella diu: “-Si no em fas un petó ara em posaré a cridar”.

    Passant per l’escena final de “Los Idiotas” de Lars Von Trier (un altre geni) on Karen, la protagonista, va a casa de la seva família després de temps sense contacte, per demostrar a la comunitat en la qual vol viure, una realitat “idiota”, i mastegant el pastís, mentre se li cau pel vestit el seu pare li colpeja a la cara.

    Acabant pel final de “La Misión”, una obra mestre que mostra colonitzadors disparant la tribu protagonista mentre entonen un “Ave María” en Guanarní i que poc a poc, les seves veus tremoloses, es deformen aferrant-se a una fe esperançadora.

    Tot i que, si cal respondre’n alguna en concret, seria des de la decepció de l’escena final “Otto en los ojos de Anna” de Los amantes del círculo polar, on la protagonista és atropellada tràgicament a Rovaniemi, la Lapònia Finlandesa mentre sona Sinitaivas d’Olavi Virta, que significa “cel blau” en finès. Aquesta escena, que presenta el relat final de la pel·lícula de Medem, està mal editada perquè Anna, en dues de les preses de vídeo de la protagonista atropellada, té el braç en posicions diferents.

    Revisar l’escena per internet després de veure el film, va provocar-me decepció que no treu qualitat a la història ni al film, que és una meravella, però en ple clímax de la història, no pots “permetre’t” com a cineasta, errar d’aquesta manera per molt que es tracti de 0’20 segons. No obstant, quan vaig veure l’error, que descobreixes i ja no pots deixar de veure’l, vaig aprendre que durant l’edició d’un treball en vídeo, mai ha de treballar-se com espectador, perquè és fàcil deixar-se emportar per la poètica de la imatge, i cal treballar-lo com a relator. Des d’aleshores ho tinc molt present en el procés d’edició i si durant les revisions finals, veig errors amb aquestes característiques, penso en la frustració que devia sentir el pobre Medem quan va descobrir l’error després del llançament, tot i que no sé si el director n’és conscient perquè mai l’he sentit esmentar-lo.

    Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?

    Aquestes dues qüestions tenen relació i no, que podem disgregar, ja que considero que buscar un “objectiu de vida” és resultat d’un context territorial i geo-polític concret emmarcat en uns valors morals de persones que escullen, tenir una finalitat en el seu pas de vida per dotar-la de sentit. Des d’aquesta perspectiva, si és tinc un objectiu de vida, és comprendre fets que vénen construïts per esferes de dominació i poder i dotar-les d’altres sentits que alliberin informació críptica per posar en dubte relats oficials sobre la realitat. Em molesta i violenta molt que el mercat ens defineixi com a societat i com individus particulars, condicionant les relacions i estats d’ànim, així com els paradigmes de realitat que conformen injustament, classisme i “nivells” socials, dividint-nos entre dominadors i dominats tal i com Hegel exposa a la dialèctica de l’Amo i l’esclau. Així doncs, potser un dels meus objectius de vida, és continuar amb el “deure” que considero hauríem d’assumir, basat en propiciar equitat, igualtat i drets d’aquells/es que per diverses qüestions, estem en posicions “desiguals”. En aquest cas, si parlem de situacions desiguals i particularment en el meu cas, parlo sobre com la sexualitat, condiciona la llibertat, ja que l’homofòbia és latent 365 dies a l’any en forma de mínimament, mirades o comentaris. L’orgull LGTBIQ, lamentablement i en països “alliberats”, encara és necessari i donar-se de la mà pel carrer, tot i que sigui incòmode, sempre ho he vist com un acte de reivindicació encara que a vegades acabis esgotat de “tenir” aquest deure ètic. Hem d’ajudar-nos i propiciar aquests actes quotidians per nosaltres i per tots/es els i les morts/es que ara mateix, estan succeït per la seva sexualitat.

    Respecte al sentit de la vida, que té un forma basada en els objectius anteriors, suposo que de la mateixa manera que la resta del món, encara el busco, però intueixo que en sí mateix, existir, ja és el sentit epistemològic que conforma la qüestió. La qüestió és amplia i pot partir des de l’espiritualitat fins la reproducció, passant per plantejar que pensar-ho és absurd perquè ja en tenim prou per sobreviure en un ambient hostil. De fet, em sembla molt interessant la pregunta tractada per una persona que neix i creix en una ciutat i una que neix i creix en un ambient rural, on tot i haver arribat la industrialització en forma de mètodes d’intercanvi i producció, la existència i el sentit de la vida és més efímer del que podem pensar en un aparent “estat avançat de benestar”. De fet i per il·lustrar-ho millor, explicaré una petita anècdota al voltant d’aquesta diferència en el sentit de la vida al voltant de l’existència vist per una persona rural i urbana. Actualment visc a Badalona, en una petita casa antiga molt a prop d’una zona de descampats i el polígon de Can Ribó, que té amb un petit jardí on sovint, apareixen ratolins, fet molt normal. En un inici, vam posar trampes amb les que posteriorment alliberar-los, però sempre acabaven tornant i dic tornant, perquè n’hi havien un grup molt recognoscible. Parlant amb el meu pare, un home de camp, vaig comentar-li el “problema” i va preguntar-me estranyat, “¿Perquè els deixes vius? Sempre tornaran a buscar menjar, has d’eliminar-los”. Aquella pregunta va fer-me pensar en la relació natura – existència – vida i sobre com la dominació de la natura en mans dels homes per inclús, qüestions tan bàsiques com d’higiene (tenir ratolins a casa pot ser perillós perquè encomanen malalties), condiciona la forma de veure l’exisitir i per tant, el seu propi sentit que des de la contemporaneïtat, s’ha basat molt en la longevitat de la vida.

    En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?

    Un pregunta molt peculiar aquesta… Si entenem per famós/a una persona que apareix o ha aparegut, per exemple a TV, ràdio i que acaba sent conegut/da pel que fa, crec que seria el cantautor xilè Victor Jara, tot un referent internacional de la Cançó Protesta dels 70’. Vaig conèixer el seu treball durant el 2015 i per casualitat, fent Los Triángulos: crònica d’una cooperativa, projecte resultant de la Beca de Creació de La Casa Elizalde on vaig realitzar un vídeo-documental que explica l’origen del barri de Diagonal Mar de Barcelona que oficialment, es considerava s’havia conformat a partir del Fòrum de les Cultures al 2004. Durant diversos anys, vaig viure en aquest barri de la Diagonal dels “pobres”, com en deien els veïns/es, format per tres places triangulars que donaven nom al barri, amb edificis dels 60’ i 70’ i actualment, rodejat d’hotels i centres comercials. Passar pel barri i observar la reveladora diferència entre banda i banda de la Diagonal, és veure clarament com Barcelona ha creat una ciutat d’aparador destinada al consum, ocultant o invisibilitzant un passat que institucionalment, podria arribar a contradir la imatge que es pretén projectar. El cas és que mentre vivia al barri, vaig observar dos fets rellevants: que hi havia molts fills de parelles d’avançada edat, que vivien allà des de la creació del barri, que tenien fills amb problemes físics i intel·lectuals relacionats amb diversitat funcional i un altre que, buscant per internet, no apareixia l’origen del barri, fet que va fer decidir-me realitzar-lo en vídeo a partir d’entrevistes i material d’arxiu de veïns/es.

    Victor Jara, mural Antonio Larrea

    El primer fenomen responia a que la fàbrica que van tenir davant durant anys, La Macosa, diàriament expulsava gasos que arribaven a matar en hores, les plantes dels balcons i les veïnes embarassades, van començar a observar problemes en nadons. El fet va acabar en l’oblit, amb desenes de morts per càncer, algunes indemnitzades i altres no, i vaig voler que no es perdés el relat per dignificar aquelles històries d’un grup d’immigrants del sud d’Espanya que van crear una cooperativa del no res. El projecte va començar-se perquè un dia, passant per davant de les escombraries, vaig veure un seguit de cintes VHS i Super8 (sempre que les veig els agafo i digitalitzo per veure el contingut) i un conjunt de LP’s entre el que es trobava un de Victor Jara i que posava la BSO a un barri format per proletaris buscant una vida millor. Una de les millors cançons, “Te recuerdo Amanda”, una meravella fa que pensi que probablement aquest cantautor, tindria una visió horitzontal de la societat que considero que caldria replicar-se tot i que, finalment, la supervivència fa que existeixin estaments i per tant, amos i esclaus.

    Tria una característica que admiris de la humanitat

    Em fa feliç que davant un accident greu i en pocs segons, es generi de forma espontània, una auto-organització ràpida i eficaç per vetllar d’un/a accidentat/da. Paradoxalment i en contra d’algunes noticies on apareixen persones en perill i sense atendre, crec que existeix una força com “espècie”, i poso cometes intencionadament, on davant un/a accidentat/da, un grup de persones té la capacitat innata d’organitzar-se, sense parlar-ho prèviament i quasi telepàticament, per trucar una ambulància, ocupar-se’n o oferir el que calgui al/la ferit/da. Fa uns mesos vaig viure una situació molt dura dins el metro de Barcelona, on una persona propera va caure accidentalment per les escales, lesionant-se greument la columna i provocant una situació d’incertesa que va durar hores, sense saber si podríem tornar a casa a peu o sobre rodes que caldria aprendre fer servir en una cadira. Després de la caiguda, literalment, devien passar pocs segons, un grup de 5 persones desconegudes entre elles, van rodejar-nos i organitzar-se per trucar a l’ambulància, avisar al personal de TMB, donar-li aigua, aguantar-li el coll i donar-nos ànims en un escenari que pronosticava el pitjor i que constava de creure. Fins que no va arribar el personal sanitari (que va trigar uns 5 minuts) cap de les persones va marxar i inclús, em tranquil·litzaven en veure’m perplex davant una situació que afortunadament, ha acabat molt millor del que s’esperava.

    Aquestes situacions et fan creure de nou en la humanitat i et fan recordar que com a grup, podem fer el que calgui per salvar una vida sense posar per davant l’aspecte, la classe o el gènere. Mirat des de la distància, va ser un moment preciós que va demostrar-me novament, que per molt que el neoliberalisme insisteixi en deshumanitzar-nos i individualitzar-nos, hi ha una força superior, intueixo que molt més profunda i d’origen “animal”, que fa que ens aturem i ajudem a altres en una situació extrema per preservar-nos.

    Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?

    He de confessar que sóc tremendament melòman… Faig servir Shazam constantment i escolto des de música barroca o romàntica (sóc un apassionat de Debussy i Chopin) passant per Rocksetady (sobretot dels 60′) i acabant amb BSO’s d’Ennio Morricone… de fet a casa canto molt en karaoke amb vídeos de Youtube per gestionar l’estrès de la feina. Aquests dies estic molt enganxat a cantar La caza, una tema de 1969 d’un grup hispano-filipí que es deia Juan y Junior que va durar dos anys i que em recorda al meu pare netejant a la plaça de davant de casa, el seu Ford Fiesta vermell amb tapisseria de pota de gall blanc i negre, mentre sonava el cassete de l’únic disc que va treure el grup. La música em serveix per posar distància, pensar en el que escolto i com a pràctica per posar BSO a una realitat que converteixo en escenes amb les que comprendre moltes coses que vistes sense aquest filtre, costa d’analitzar àmpliament.

    El karaoke és un fenomen que m’apassiona i un dels artistes que ha treballat millor el tema, que vaig veure al CAC de Sevilla al 2011 a l’exposició La canción como fuerza transformadora, és Phil Collins amb el treball del 2005 The world wont listen on va treballar en països geo-políticament en conflicte com Bagdad o Turquia, creant escenaris pintats i idealitzats de cada país i on apareixen personatges locals cantant versions en karaoke de grups de música pop com The Smiths. És un treball brillant on la combinació de música pop i oci de forma entranyable, mostra personatges que deixen entreveure a persones que mitjançant la música, projecten desitjos íntims en veu d’altres. Després de I’m not the girl who misses much de Pipilotti Rist, un treball insuperable a tots els nivells que vaig conèixer per casualitat amb 16 anys al programa Metrópolis de RTVE2 un divendres a la nit tornant de festa i que va fer-me decidir definitivament estudiar Belles Arts, el treball de Phill Collins és dels millors que conec i que crec, no em cansaria de veure’l.

    Ens comparteixes una mania curiosa?

    Crec que no sóc una persona de manies però en tinc algunes, com per exemple haver de treure el cartró dels iogurts per posar-los a la nevera perquè veure’l mullat per la humitat, em posa una mica nerviós, de la mateixa manera que aquelles persones que van al metro mirant vídeos amb el mòbil des de l’altaveu, als i les que sempre me’ls o me les quedo mirant i que gairebé sempre, baixen el volum. El metro, quan vaig arribar a Barcelona i abans de la popularització dels Smarts Phones, era un lloc perfecte per llegir i prendre notes i actualment, que l’agafo durant espais de temps molt llargs, es fa complicat concentrar-se perquè els mòbils han fet desaparèixer el poc silenci que podies trobar en un vagó pràcticament buit. El que estic fent últimament quan em trobo en aquesta situació, és començar a llegir en veu alta i parar de fer-ho quan escolto que s’acaba el vídeo. La gent mira callant i el o la persona del mòbil, gairebé sempre capta el missatge, i si torna a escoltar-se un vídeo amb altaveu durant el trajecte, em poso a llegir de nou en veu alta per a que es capti definitivament el missatge. En un principi pensava que era, únicament, una qüestió de respecte on caldria educar-nos en comú respecte als i les altres i sobre l’ús en públic de tecnologia personal i tot i que considero que també és una qüestió educativa, veig que hi ha gent que no li molesta gens escoltar música de l’altaveu d’un altre passatger. Així doncs, potser si que és mania personal: que les persones vagin tots/es amb auriculars en públic i que si escolten música des de l’altaveu del telèfon, ho facin amb un nivell baix de so.

    Què penses del nudisme?

    Normalment vaig a platges nudistes. Capbussar-se nuu és una sensació molt agradable on connectar amb la natura per molt idealitzat que pugui sonar. A més a més, les platges nudistes, són perfectes per a que les persones disminueixin els seus complexes mostrant el seu cos sense embuts. De fet les platges, aquest escenari d’oci tan contemporani, també s’han convertit en un espai de relacions jeràrquiques on els banyadors, diuen molt de les persones que els porten: marques grans, complements de metall o augmenta “volums”… Tot un espectacle on el pocs metres del tela de vestir que es porten a sobre, han de dir “molt” de les persones en un primer cop d’ull. No obstant a les platges nudistes, sovint trobes homes, solen ser-ho, que enregistren vídeos sense consentiment de persones. M’he trobat en aquesta tessitura un parell de vegades i em llevo, els crido, els insulto o dic a tothom que vagin amb compte posant-lo en ridícul. Em sembla una violació de drets en tota regla on el nudisme és mal interpretat des del sexe, i amb la popularització dels Smarts Phones, encara s’ha fet més latent aquesta tendència de relacionar nudisme i sexe. Crec que hauríem de crear lleis i normatives molt més estrictes al voltant de l’ús d’imatges i educar des de les escoles, en qüestions ètiques al voltant de les xarxes socials, la lectura d’imatges de cossos despullats, el vestir com a fenomen diferenciador i l’afectació de la política del cos en l’àmbit público-privat.

    5,791FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,572SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca