Quan vaig arribar a l’Argentina, en plena temporada estival, i mentre els líders polítics valencians i els vostres cosins —i els meus, és clar— estaven de vacances, el primer que vaig percebre va ser fred, molt de fred. Buenos Aires em va rebre amb un fred que pelava…en ple juliol! Jo, feliç mentre observava la ciutat des de dins del col·lectiu (així diuen ací als autobusos, i no m’ho he inventat, Giuseppe Grezzi) em sentia com Evita Perón quan va arribar, sense absolutament res, a guanyar-se la vida a Buenos Aires des del seu poble. A la capital, perquè clar, a l’Argentina, com a l’Estat espanyol, els qui no som de la capital som de províncies, i estem per ofrenar —siguen glòries, energia, cítrics o el que siga—.
A més a més, l’altra cosa que em va cridar l’atenció llevant l’absolutament magnífic menjar (el locro, les empanades argentines, la pizza amb kilos de formatge, la milanesa o l’asado) va ser la implicació dels argentins per la memòria i per la cultura. Si bé la memòria la deixem per a altra entrega de Què envaïm ara?, ens centrarem en la cultura. Passejant per la Calle Corrientes i veient la quantitat de llibreries, literatura i pel·lícules que vaig trobar al meu camí vaig sentir, de sobte, una emoció molt forta: un dels meus somnis s’havia fet realitat. Després, repassant hemeroteca vaig pensar en una frase de l’expresident uruguaià José Mujica, que resava que “si no canvia la cultura, no canvia absolutament res”.
Quan vaig tornar a la meua residència actual a Santa Fe vaig pensar, per a mi mateix, que eixa fascinació per la cultura solament existiria a Buenos Aires, i que no devia fer-me il·lusions. Jo, que vaig créixer a un poblet de 5000 habitants anomenat Enguera, sempre vaig enyorar (tot i que no els havia viscut) aquells temps en què hi existia un espai jove on organitzaven un cineclub, que posava pel·lícules que van marcar a tota una joventut, d’ideologies diverses però crítica i oberta. Ara, que el cine va tancar i no hi ha espais per als joves més enllà de la casa d’apostes i els bars i pubs, pense en tants xiquets que, com jo, hauran de prendre contacte amb el cinema motu proprio, gràcies a converses amb amics o a la formació que els donen els seus pares. I…sincerament, quina llàstima.
Continuant amb la meua història argentina…vaig arribar a Santa Fe, província de Santa Fe i bressol de la Constitució de l’Argentina. Al poc de prendre contacte amb els meus professors, però, vaig adonar-me’n que, lluny del que m’imaginava, la cultura ací estava més viva que mai. I vaig començar a conèixer activistes de la comunicació, gent que hi havia lluitat per la Llei de Serveis Audiovisuals (popularment coneguda com a Ley de Medios). Als pocs dies vaig adonar-me’n que hi havia un cineclub. A les poques setmanes, que hi havien unes 8 sales per tota la ciutat. Posaven pel·lícules crítiques a preus populars. Pantalles velles, que hi havien perdurat durant molt de temps a la societat argentina. Sindicats que oferien pel·lícules per ajudar a la formació dels seus militants, organitzacions que altruistament oferien el servici: col·loquis, presentacions, cicles de cinema, des d’Agnès Varda fins el cineasta marxista britànic Ken Loach.
Des d’eixe dia són moltes les vegades en què he anat. Per vore cinema social argentí i cinema europeu. Per gaudir sol o en companyia. Per aprendre i per passar el temps. En definitiva, per aprofitar una oportunitat que cada vegada veiem menys a les nostres societats europees. Com cantaven Los Chikos del Maíz, “derribaren el vell cinema i hui és un Starbucks”. Que vinga la globalització, que vinga tecnologia de tot tipus, que vinguen canvis profunds en la societat…però que mai ens lleven eixes xicotetes coses, com els cineclubs, que ens fan somiar, que ens ajuden a ser millors persones i que ens servisquen com a eina per tenir ben clar allò que som com a poble i, com no, allò que ens envolta. Encara hi som a temps, nostàlgics…salvem els cineclubs i els cines populars! Acabe amb una pregunta: és una societat avançada la que va deixar que tancaren els Cinemes Albatexas a València?
