El nou independentisme que ve

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

És una tasca difícil la d’escriure enmig de la tempesta. És, segurament, la manera d’escriure més lúcida i arriscada que hi ha—la que et permet de sentir cada glopada de la lletra i lligar-la a la cadena d’esdeveniments greus i trepidants que omplen i dirigeixen la nostra vida nacional.

Catalunya ha viscut dos intensos anys d’antipolítica a causa d’haver fallat en la victòria del Primer d’Octubre. Vam guanyar i ens vam derrotar a nosaltres mateixos. La por, la por immensa va fer que no avancéssim amb pas ferm, fóssim conseqüents, i declaréssim la independència en el moment més propici, el 3 d’octubre de 2017.

L’antipolítica, marcada per la derrota, els errors de Puigdemont, les pulsions neoautonomistes i el 155 van ser fructidors en la figura del pagès murri de Santa Coloma, Quim Torra. L’enterramorts convergent, com l’anomena l’Enric Vila, ha estat la figura que ha mantingut viva la ficció que es feia alguna cosa mentre es guanyava temps, es consolidava la neoautonomia, i es continuaven gestionant les engrunes colonials.

Faltava el catalitzador, el revulsiu per obrir una escletxa i mirar de tornar al punt de partida del 3 d’octubre de 2017. Les sentències han estat aquest revulsiu. Però han estat un revulsiu inesperat, perquè ha significat, justament, la separació definitiva del sentiment i moviment populars independentistes dels seus polítics.

La Generalitat es viu i es veu descarnadament com el que ha estat sempre: una administració colonial espanyola. Els Mossos d’Esquadra, llevat de comptades excepcions, és policia espanyola amb vernís catalanista per fer la funció de la policia espanyola de sempre. Aquest cop, tanmateix, l’experiència del Primer d’Octubre i la força de l’independentisme han transformat el que es preveia que seria una protesta pels presos polítics en una autèntica revolta que vol continuar el Primer d’Octubre allà on el vam deixar pendent.

En aquest context, el nou motor de l’independentisme no han estat les típiques exhibicions de força i macromanifestacions viscudes els darrers anys. El jovent, els anomenats zoomers, generalment nois molt joves, han pres la iniciativa. I s’han desmarcat notablement de les tàctiques de resistència no-violenta i macrobotifarrades pacífiques dels darrers anys. Connectant amb la tradició de la Rosa de Foc i la revolta urbana, la generació del vídeo tutorial de Youtube ha emprès la via no-pacífica per la independència.

Cal entendre bé els zoomers: han crescut durant la gran recessió i l’anomenat procés. Han crescut ja en una societat plenament dominada per l’Internet i les xarxes socials. Han crescut també en un món sense oportunitats, sense il·lusió, amb creixents desigualtats, l’ascens de l’autoritarisme asiàtic, i una crisi ecològica evident. Han crescut, finalment, sota les promeses i mentides d’uns polítics independentistes aferrats a una manera de fer política que mai ha menat a cap resultat efectiu i conclusiu. Amb les revoltes d’octubre de 2019, els zoomers manifesten una manera de fer política i el nou independentisme que ve. I tot plegat s’acosta més a un lord Byron romàntic que a qualsevol model polític del segle XX.

Aquest nou independentisme dels joves ha rebut, evidentment, la resposta paranoica i criminalitzadora dels polítics del procés. Se senten intimidats per aquesta força jove de fer política. És una amenaça pel que representa la tradicional lluita de partits per a les engrunes colonials autonòmiques. És, alhora, l’exemple del fracàs del projecte polític de la CUP, que s’ha convertit en un altre partit autonomista en aquest galliner que vol controlar engrunes. Tanmateix, aquest nou jovent independentista segurament representa el millor esperit de la CUP tenia en la idea de poder popular. La diferència és que els joves ja no compren la camama de la resistència no-violenta perquè s’ha vist que era un mecanisme més de la castració colonial espanyola a Catalunya.

Quan Espanya sentencia per sedició els teus líders polítics, després d’haver-los acusat de ser violents i tal, una part de l’independentisme assumeix que essent no-violents no solament no acompliran res, sinó que sofriran igualment la repressió espanyola desmesurada. Les revoltes d’octubre de 2019 són l’experiment del nostre jovent per trobar l’encaix d’una nova via de lluita, una que necessiten de provar i que connecta amb una tradició de lluita profundament arrelada no solament a la Rosa de Foc barcelonina sinó també en el teixit urbà europeu de les revolucions contemporànies.

El no-pacifisme del jovent independentista és la nova energia que ha de maldar per reprendre la vigència del referèndum del Primer d’Octubre i enterrar l’antipolítica del neoautonomisme i d’en Quim Torra. És, paradoxalment, el que més ens permet d’accedir al món, un món que veu l’avenç de l’autoritarisme a nivell mundial i les reaccions populars violentes (ai, no-pacífiques volia dir) que es resisteixen a deixar morir les democràcies davant la inèrcia de polítics buròcrates, desgastats, i mancats de talent i imaginació.

La contradicció immensa en la qual es troba situada el govern neoautonomista d’en Quim Torra haurà d’explotar tard o d’hora. Amb el sentiment popular completament reviscolat i mobilitzat, amb l’Espanya autoritària que no falla en el secular conflicte ètnic contra els catalans, i amb el jovent portant el conflicte al cor de Barcelona, el govern de la Generalitat haurà de prendre una determinació. El primer polític que es desmarqui guanya. Serà el qui connectarà el vell i el nou i legitimarà amb organització política la nova lluita. Tant el moviment independentista mainstream de les macromanifestacions com els nostres joves sabran donar-li el suport necessari per fer possible el resultat del referèndum del Primer d’Octubre.

Aquesta és una via possible per fer la declaració d’independència de debò i reeixir, ara sí.


Text original de bvilallonga.com

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.