Ahir, ja tocant a mitjanit, més de 300 persones s’aglutinaven a la cruïlla de la Diagonal amb el Passeig de Sant Joan. Mentre anava retransmetent en directe via Twitter com la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra es coordinaven per dissoldre els concentrats se sent un comentari, “ei, que diuen que el president Torra farà un discurs”. Apatia total dels assistents.
Les jornades d’aquests dies han exposat amb molta claredat el que fa mesos que assegurem des d’aquest mitjà, i és que la desconnexió que hi ha entre el carrer i les organitzacions polítiques, així com els seus representants, era inevitable després de dos anys on s’ha estigmatitzat el carrer i s’ha titllat d’estúpids, ignorants i ingenus els qui es volien mobilitzar. L’efecte bumerang, com veiem, és devastador.
Ho hem apuntat moltes vegades, cal fer una radiografia no partidista i veraç sobre els fets de setembre i octubre. No estem parlant d’un exercici d’autocrítica, sinó posar sobre la taula el paper que varen tenir els protagonistes i els seus col·laboradors perquè l’1 d’octubre i el seu mandat siguin ara una molèstia.
Crec que és pertinent que aquells que el setembre i l’octubre del 2017 deien que l’independentisme ho tenia a tocar expliquin què era, exactament, el que tenien a tocar. És incomprensible que aquells que feien clams a la revolució a la plaça Universitat i davant el Departament d’Economia ara assegurin, sense rubor, que “tothom” sabia que la DUI era simbòlica, que el referèndum era una mesura de pressió i que, per tant, pensar que es podia fer la independència sense el 50% era “estúpid”.
El problema original de tot aquest moment és que, com proven els àudios interceptats per la Guardia Civil, érem en una batalla encoberta per l’hegemonia de l’espai independentista. Malgrat la presó i l’exili, dues mesures de repressió contra els qui representaven l’independentisme, els darrers dos anys s’ha invertit més temps en una guerra partidista irresponsable i amb una patètica confrontació per veure qui era més valent o responsable, els qui van anar a l’exili o foren empresonats, que en refer forces i constituir un bloc unitari honest. Però en lloc d’unitat hi ha hagut trets en la mateixa trinxera.
Potser els resultats electorals, i les majories parlamentàries, fan pensar als partits, i als seus representants, que gaudeixen d’autoritat moral. Però no és així, guanyen per inèrcia, per l’esperit de resistència dels votants per evitar que l’espanyolisme controli les institucions que va dissoldre amb el 155. Són victòries sense convicció, així es manifesta amb la insignificant autoritat i credibilitat amb la qual es dirigeixen al carrer. Les seves consignes són paper mullat.
Amb un Govern que comunica a la contra, i uns representants que pensen més amb què dirà la premsa de Madrid, el carrer pren la paraula per canalitzar la ràbia i la indignació contra la humiliació permanent. Han sigut dos anys on cap partit, cap líder, ha estat a l’altura de la gravetat politicosocial del país. Avui paguen les conseqüències. I per molt que intentin justificar els aldarulls amb una operació feta per infiltrats, que hi són -no en tinc cap mena de dubte-, ja és hora que algú es tregui la bena dels ulls i vegi que els qui cremen les barricades no són infiltrats, són també manifestants que intenten evitar que siguin atropellats pels furgons policials.
És l’hora de nous lideratges.
