La desproporció entre obres protagonitzades per dones i nombre d’autores reconegudes fa pensar. Fa quasi una dècada que la valenciana Carmen Amoraga, escriptora i actualment directora general de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana, quedara finalista del Premio Planeta (2010) amb la intensa novel·la de vides encreuades El tiempo mientras tanto. Si bé el guardó portava uns anys de qüestionable qualitat fins a la data, ara remunta amb els premiats Javier Cercas (guanyador) i Manuel Vila (finalista). El segell barceloní arrabassa així un parell de pesos pesats a les seues rivals Literatura Random House i Alfaguara. És la notícia del dia en una Barcelona encara convulsa per la sentència del Procés: anit van guanyar dos bons escriptors, dos hòmens pels que els grans grups editorials són capaços de lluitar.
Tan sols unes hores abans celebràvem el no tan sorollós dia mundial de les escriptores. Aquelles que s’atrevien a compartir llistats d’obres escrites per dones rebien la típica reprimenda condescendent de què açò ja és massa. Per a què volem rebre premis nacionals o internacionals si ja tenim convocatòries exclusives per a dones en què participar? Pareix que les dones, en un afany de protagonisme desmesurat, deslligades per l’època del #MeToo, pretenguérem aspirar a ser jutjades per igual, demanem que a tothom se’l mesuri per la mateixa vara de mesurar, massa desvergonyiment!
L’estat de la qüestió pot ser interpretat com una invitació o com un desafiament. Els premis Nobel de Literatura, Cervantes i Planeta reflectixen les grans desigualtats. Que la guanyadora siga una dona és tan excepcional que fins i tot correm a aprendre la pronunciació d’un cognom polonés amb autèntica eufòria, tendra emoció desbordant del premi de consolació, davall la sospita constant de quotes i paritat forçosa.
Tornem al Premio Planeta, aquest ha distingit menys d’una vintena de dones des de 1952. No hi ha dones escriptores? En el cas de aquest premi deu una presentar-se, potser és que no es presenten ni tan sols baix pseudònim? Com quan es deia que hi havia menys dones cursant estudis universitaris perquè preferíem fer altres coses. Els sostres de vidre tenen com a metàfora el vidre precisament perquè és transparent, perquè no es veu a simple vista, perquè quan ho intentes trencar pots tallar-te i danyar-te també.
Hi ha el concurs de narrativa escrita per dones organitzat pel Consell de les Dones del Baix Llobregat, el concur Relats de Dones i Còmics per la Igualtat organitzat per la Conselleria d’Igualtat de l’Ajuntament de Tarragona, el Premi Literari de Narrativa de Dones que promou la regidoria de Dona i Igualtat de l’Ajuntament de Bétera, i una infinitat de certàmens menors, no per això menyspreables, centrats en donar visibilitat al talents de les escriptores o calmar els ànims sense necessitat d’aspiracions majors.
Sorprén que ens queixem tan poc d’aquestes coses. De la mateixa manera en què el color d’una bandera té la capacitat de paralitzar carrers, autovies, aeroports, inundats de manifestants, mentres el pronunciament públic pels assassinats masclistes diàriament vaja quedant relegat a un minut de silenci en concentracions protocol·làries i manifestacions innòcues. Alguna cosa passa amb les dones, importem menys i està malament dir-ho en veu alta. Així que continuem escrivint encara que no ens premien per això. Perquè quan en veu alta no es pot dir cal escriure-ho. No importa el format, novel·la, assaig, poesia, el poder de la paraula té major duració que el d’una flama.
