Els fils que suturen

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Fa més d’una hora que estic visionant vídeos i llegint tuits. Alguns, molts, parlen d’odi i repressió, uns altres diuen que eixe no és el camí, hi ha qui acusa la policia de ser la que provoca els incendis i qui defensa que l’única via que els queda és la força.

Dins de tot este maremàgnum, diria d’opinions  —però són poc més que pensaments a correcuita per la incomoditat d’allò que veiem—, el cervell ha de buscar vies per a entendre i justificar la desfeta que s’està vivint a Catalunya.

De tots els vídeos, m’ha cridat l’atenció este frame en què es veu una parella. Estan mirant una barricada en flames al passeig de Gràcia al mateix temps que ell l’agafa del muscle donant entendre que la vol protegir. Que la protegirà. Ampliant la foto veig que ella somriu mostrant orgull. Un orgull de Poble que potser consideren absolutament necessari davant la situació en la qual s’han vist immersos en estos dos últims anys.

Ell té el rictus de qui pensa i no troba solució ni remei. Potser el xic trobe desproporcionada l’actitud de la gent que ha eixit al carrer a protestar per una sentència exagerada i inadmissible que, segons han dit diversos juristes tant estatals com internacionals, no té més raó de ser que la d’acovardir. I la por, normalment, immobilitza.

Estem veient gent que, des de la comoditat de les seues cases, demana la solució final. Amb un poc de sort el dijous faran un crowdfunding per a comprar napalm i ajudar les fogueres aleatòries però des de casa, des de la seua realitat pretèrita i naftalènica. I açò no hi ha qui ho puga parar, amb raó el xic de la foto està preocupat mentre ella somriu. Per a ella ja és una victòria, encara que el caliu que dóna eixe foc efímer, s’apague esta nit i mai torne a encendre’s, almenys no com hui.

Què passarà demà? Qui anirà a apagar eixos focs? Qui apagarà tants anys de negació a l’enteniment? Si la independència basca es va demanar des de la violència més cruenta, el poble català va optar pel diàleg i per arribar a acords. Cap de les dues fórmules funciona. Què fem amb este tap de bassa que de no deixar córrer l’aigua i l’acaba convertit en un podrimer que paga el Poble?

De moment, córrer fugint dels qui defensen, a colp de porra i tuit, una unitat estatal que s’enfonsa cada dia que passa, bé siga per la ineptitud o per una magnífica estratègia política que no es poden traure de les mans.

O no volen traure’s de les mans! Cantava Maria Ostiz l’any 77 això de que “con una frase no se gana un pueblo ni con disfrazarse de poeta (…) a un pueblo hay que ganarlo con respeto, porque un pueblo es algo más que una maleta…”.

Deslliguem allò que està lligat. I ben lligat. Que encara estem a temps d’evitar que eixes famílies dividides per una qüestió ideològica es facen un mal irreparable. Crec que ara, més que mai, hem de saber qui som i d’on venim i qui ens ha acompanyat en eixe camí de tants anys. És moment de protegir-nos entre tots perquè ací ens va el futur a tots. Tant si portes una o quatre ratlles roges en la bandera. Ni la primera et dóna la impunitat que creus per a dir el que és correcte, ni l’altra per a deixar que et diguen com has de viure.

Que les banderes són de fil i es poden apedaçar, però els fills són de carn i eixa marca de sutura queda per sempre. Com deia Ciceró Amicitiae nostrae memoriam spero sempiternam fore (espere que la memòria de la nostra amistat siga eterna).