D’esquerra a dreta, de sobre i de sota. Com talps cansats de la foscor i desemparats de la llum, avui (ahir) Catalunya ha viscut una de les jornades més tràgiques i esperançadores. Els herois han de veure’s en la foscor, han de tornar-se desgraciats i derrotats en algun moment. Han de sentir que tothom els ha abandonat per renéixer en una expiació per vèncer el seu fat. I avui (ahir) va ser el dia que va passar això.
Des d’aquesta revista hem parlat, divagat i explicat els que ha succeït els últims dos anys. Des del dol al carnaval, hom ha vist una absoluta falta de tot el que s’hauria de tenir o fer per encarar una revolta. Però de la mateixa manera que hem dit això, avui hem d’afirmar que els carrers han renascut. Els herois tràgics (a la presó per fer allò que havien de fer i del que no es podien escapar) han estat preses del seu destí, alhora que en aquest moment expiatori, la meitat d’aquest país ha sortit al carrer a sembrar el caos de les maneres més efectives possibles. Les masses han tornat per alliberar els herois tràgics.
Què ha passat?
La plaça Catalunya a la una era un meeting point. Hom esperava formar part d’un engranatge secret, tacat pel sol. Cada u sabia secretament que era el dia d’actuar i deixar-se de foteses. Qui no actua quan les persones més poderoses d’un país són tractades com a bestiar?
El sol eixuga els llavis dels manifestants que corren cap al tren, tallat. Caminen sota un sol de justícia cap a la plaça Espanya caminant i tallant carrers. El sol esclavitza la set, però la gent segueix. Agafo el metro i baixo a l’última parada que amb previsió els mossos han deixat oberta. Allà amb dos amics ens auto organitzem per agafar un camí enmig de la malesa, per trencar tanques (el camp normalment està ple de tanques), i fer via a l’aeroport. Caminar per l’asfalt és cansat i farragós, net. Aconseguim arribar-hi i hom pensa que hi ha un pla predeterminat, que hi ha algú que ens assenyalarà i ens dirà com ho hem de fer. Però aquest algú som nosaltres i la gent pica a la finestra de l’accés a la T1 per animar els que estan al pati dels autobusos rebent cops de porra.
Som presos en les nostres cabòries, ens mimetitzem amb ells i actuem com ells. Comerciant amb els afers més bàsics, aigua, menjar, informació. Però trobes a qui has de saludar; vells amics i coneguts, companys amb els quals has fet pudor en una escola. Saps que la cosa està canviant quan dins teu no tens la por de la repressió sinó el somriure del deure fet.
Saps que rebràs, que la teva vida no serà igual, però que hi seràs. I els rumors corren per les diferents posicions de l’aeroport. La gent només té al cap una consigna, que s’ha de guanyar la posició i no retrocedir, ja que té la missió d’alliberar setze persones, un poble i un país. Sabem que allà a l’aeroport són amos del seu destí i això, quan ho has tastat és difícil d’oblidar. I ara, avui i demà el Prat serà això.
Ràpidament la situació canvia, deu minuts són una setmana, trets, tornen els cops al vidre de la primera planta, la filla d’uns turistes està plorant, un intenta saltar la barricada feta de carretonets metàl·lics. Crits, trets, la massa actua com en una pel·lícula de propaganda soviètica (la vida imita l’art), però una porrada a una dona de més de seixanta anys fa avançar la massa i recuperar 20 metres, la massa canta alegre per començar la guerra psicològica.
Plou i tot és xop. La policia dins les seves cuirasses no pensa en res. Ells són l’ordre i per tot el que cal lluitar en aquest món. Els joves amb la cara coberta saben que ells són el nou ordre, hi ha un somriure estrany a les seves cares.
La carretera de Castelldefels és un clam que actua com a entrada i sortida, els viatgers desesperats trafiquen amb solucions o paciència, els manifestants somriuen per haver complert el seu deute. I marxen en l’ocàs cap a casa seva. En una estampa d’aquest realisme màgic en el qual vivim. El de masses de persones organitzades per una consigna desconeguda que duen a terme proeses. Unes proeses que es materialitzen en imatges que no havíem vist mai.
El poeta deia que no es podia entrar dòcilment a la bona nit. Dylan Thomas tenia raó i avui (ahir) una massa de persones ha convertit el poema en un fet. Després de la sentència ningú va voler ser dòcil i va entendre que alguna cosa havia canviat de veritat.
El dia d’avui és tràgic pels condemnats, per les seves famílies, amics i persones properes. És tràgic ja que van ser escollits per fer coses que sabien que acabarien així. Però és esperançador, ja que ells mateixos han pogut veure que hi ha tot un poble que en el seu cor pensa, només nosaltres mateixos ens salvarem. Només nosaltres mateixos us alliberarem.