Quan tanca l’aixeta de la dutxa observa com les darreres gotes d’aigua regalimen esquena avall. Aigua potable, fresca i clara en contrapunt a l’aigua salada d’un mar on ha estat abandonat durant una eternitat.

Amb les mans es recolza sobre les rajoles al recordar la sensació del vaivé marejant del vaixell de rescat, una nau de coberta immensa on tenien refugi les pobres ànimes que travessaven maldestrament el mar.

Una barcassa massa plena sortida del nord d’Àfrica, una tempesta en alta mar, la banda de babord  que s’inclina massa i xiscles de la gent espantada en veure com la darrera onada escombra la coberta precipitant tot el que queda al seu pas.

Abatut, desconsolat i plorant es pregunta perquè va deixar anar la mà de la seva germana, perquè no la procurà aferrar, perquè no nedava més de pressa, perquè es rendí quan el mar la engollí cap a les profunditats.

El lament es clava profundament en el seu cor, la culpa el persegueix, l’apunyala i el fereix de mort. Una vida que ja no torna, una ànima perduda en el desconsol.

Deshidratat, malferit i exhaust el troben aferrat sobre la panxa d’un petit bot salvavides cap per avall, surant en les aigües del mar adriàtic enmig de les restes d’un naufragi on lamenta no haver-se ofegat.

Una manta sobre l’esquena, un vol de sopa calenta, un tros de pa per rosegar. Aixeca el cap i observa com l’emblema de dues mans vermelles li ofereix ara l’oportunitat de tocar terra ferma i poder descansar, refer-se de la mala experiència, de tornar a començar.

Sobre la coberta reconeix altres companys de la barcassa, el cor s’eixampla i es fonen en un abraçada immensa com l’emblema del rescat. Res uneix més a dues persones que han viscut la mateixa experiència i són vius per a poder-ho explicar.

Un nou camí davant seu pot recórrer, una nova esperança s’obre pas. El record i la pèrdua l’acompanyaran per sempre, però ara decideix seguir lluitant.

En l’horitzó es perfila la ciutat d’Il.líria, qui sap què hi trobarà. Potser riqueses inimaginables, potser pròsperes amistats. Potser amors impossibles, potser tot plegat.

Potser s’adonarà que Viola no morí ofegada i que segueix viva en realitat. Que oculta sota un vestit de mosso de quadra s’enamora bojament d’Orsino, noble hereu que persegueix a la bella Olívia que al seu torn sols té ulls per un mosso de quadra acabat d’arribar.

El càsting aviat determinarà si pot optar de nou a fer el paper de Sebastià: “Nit de Reis” de William Shakespeare de nou es representa, amb una nova versió adaptada als temps actuals. Els actors aquesta vegada no hi tenen cabuda: tots els papers són per a immigrants.

Somnis truncats quan l’únic que tenia era l’esperança d’arribar a demà.