Festival de Sitges: Jean Dujardin i Elijah Wood presenten les seves noves pel•lícules

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Una de les estrenes més esperades del Festival de Sitges d’aquest any, ‘Le Daim’, no ha deixat a ningú indiferent. El francès Quentin Dupieux , que fa uns anys va revolucionar el festival amb la seva original ‘Rubber’, pel·lícula sobre un pneumàtic assassí, ha tornat amb un títol que barreja autobiografia i comèdia absurda.

Le Daim

Jean Dujardin – conegut internacionalment pel seu paper a ‘The Artist’ – interpreta en Georges, un home de mitjana edat en plena crisi existencial. Si a ‘Rubber’ el protagonista era un pneumàtic, a ‘Le Daim’ l’estrella de la pel·lícula es una jaqueta de pell de cérvol que es compra el protagonista. La seva obsessió s’acaba convertint en una malaltia que deriva en violència i absurditat. El resultat: una pel·lícula difícil de catalogar i oberta a tot tipus d’interpretacions.

Un altre personatge a destacar és el d’ Elijah Wood a ‘Come To Daddy’, pel·lícula que ens narra el retrobament entre pare i fill després de que el patriarca de la família marxés de casa quan el seu fill només en tenia 5.

Still 2 – Jamie Leigh Gionopoulos

El retrobament no resulta ser com el protagonista esperava, i aviat ens endinsem en una espiral de violència i persecucions d’allò més previsibles. Exceptuant algunes escenes amb bones dosis d’humor negre, ‘Come to Daddy’ és molt fàcil d’oblidar.

‘Swallow’

El toc més independent del dia el va posar ‘Swallow’, una proposta protagonitzada per una brillant Haley Bennett en el paper d’una esposa de classe alta estatunidenca. Aviat començarà a interessar-se per empassar-se caniques i altres objectes quotidians, un passatemps que acabarà desvelant secrets sobre el seu passat. Dirigit per Carlo Mirabella-Davis, aquest thriller és difícil de digerir i resulta força incòmode per a l’espectador, ja que centra tota l’atenció en la protagonista i les seves emocions. Amb una estètica i fotografia impecables, l’únic punt en contra del film és el seu gir de guió final, que deixa l’espectador amb ganes de saber més.