Dimecres 23 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Mercrominah: “No vull viure en un món on tothom diu mentides”

    Ens trobem amb l’Ana Jiménez, alies Mercrominah al Craft Barcelona. Ens acompanya na Diana Colominas per immortalitzar el moment. L’artista de l’acudit quotidià acumula 68.500 seguidors a Instagram on penja acudits senzills sobre la nostra quotidianitat. Ara acaba de publicar el llibre “Traumitas” on recopila les irreverents vinyetes, en aquest cas inèdites. Ens acompanyen la bona Northen Monk i la fresca Pirata per tal d’amenitzar l’entrevista. Ens enfonsem en Mercrominah.

    Per què Mercominah?

    Vaig començar a fer servir aquest nom pel nick del messenger. M’agradava la paraula que veia en el pot que teníem a casa del medicament. Vaig començar amb aquest nom, simplement com a pseudònim. M’agrada la paraula i no té cap significat extra.

    La pregunta és evident, pel nom del llibre que presentes; ‘Traumitas’ i el pseudònim.

    No té res a veure. La mercromina va ser molt present durant la meva infància. M’agrada molt el color vermell, fins i tot me’l posava al cabell per tenyir-lo.

    Fa poc deies que si afegissis color a les teves vinyetes seria el vermell.

    Sí, ja que sóc de roig i negre. Treballo molt amb color per la meva feina de dissenyadora de videojocs i a l’hora de dibuixar no en vull fer servir massa, per oposició.

    Mercominah per Diana Colominas

    L’ interès per dibuixar d’on ve?

    Sempre m’ha interessat. Quan som petits, tots, destaquem en algun camp. El meu era el del dibuix. Vaig estar molts anys estudiant disseny gràfic per perfeccionar el traç. Però al final vaig saber que no trobaria la perfecció. Masses vegades ens passem més temps pensant en com quedarà el dibuix que fent-lo. Per això volia fer alguna cosa senzilla,  per això vaig al missatge. Aquesta era la meva norma; ho faig al moment, faig una foto i ho pujo. No penso en la forma, només en el missatge. De vegades els dibuixos que penjo a Instagram no estan centrats, doncs quina pena tu!

    El teu viatge a Suècia et va iniciar en Mercrominah?

    Sí, sempre explico aquest fet. Tot va començar fa cinc anys. Treballava en una empresa de videojocs. A l’empresa hi havia un programa d’intercanvi de sis mesos amb altres oficines. Teníem diferents opcions, Londres, Berlín, etc. I ho pagaven tot! Jo estava cansada del meu ambient. Havia estat una gran temporada amb parella, havia estat soltera, estava cansada de tot. Vaig parlar amb el meu cap i vaig acabar a l’última opció de la llista, Suècia. I a allà estava vivint un somni i clar, hi vas sola i experimentes, però la cultura sueca era molt complicada. A Suècia agafes un ascensor i si vas sol la gent ni et saluda. Per aquestes coses els comences a odiar. Allà tenen un nivell econòmic alt, tot és perfecte, però els acabes odiant, els vols acabar matant. Tot eren situacions que em semblaven gracioses. Necessitava explicar-les. Però estava sola i les vaig començar a dibuixar.

    Un bon dia em vaig fer el Tinder i vaig quedar amb un noi que hi vaig conèixer. La història és que ell era un autèntic personatge, va venir vestit d’esmòquing. Se’m va fer etern, no podia parar de riure per dins i al cap d’una hora vaig marxar. Vaig trucar a una amiga i li vaig dir; t’ho he d’explicar. Vaig dibuixar a aquell noi amb esmòquing amb les pertinents explicacions. Llavors les meves amigues em van demanar més dibuixos de l’estil. El vaig acabar publicant a Facebook, allà la gent també me’n demanava més.

    Llavors només podies parlar dibuixant.

    Sí, i em va començar a escriure molta gent d’Espanya i Sud Amèrica què em llegien. I de cop La Vanguardia o altres diaris em trucaven i tot era surrealista. Vaig acabar fent un fanzín que es va publicar a Espanya i el va vendre el meu xicot. Vaig passar de no dibuixar durant molt de temps a fer un fanzín.

    Fins a quin punt penses el mateix que Mercrominah?

    De vegades em passo. Hi ha un punt en què estic parlant amb una persona i en realitat només veig acudits. Quan rius d’allò que et passa, ja res t’importa. Intento no fer les coses evidents, no vull fer mal a ningú amb els meus acudits.

    El teu Instagram no deixa de ser un gran còmic i en veure les vinyetes tenia la sensació que estaves cridant.

    Sí, ja que és el que em passa pel cap. Obro el Facebook i ja tinc temes. Dic tal qual el que penso i amb totes les seves conseqüències. El meu cap un dia es va cabrejar molt amb mi. I li vaig respondre, que no li deia res a ell, ho deia a tots els caps del món. Però clar, molta gent es dóna per esmentada. I és normal, ja que en el fons a tots ens passa el mateix. Tots tenim traumets, per això parlo de coses que ens passen a tots.

    Fas servir un humor molt cínic.

    Arriba un moment què penso, si amb això em vetes… Perdo el filtre, i això em passa, dic les coses sense més. Quan ets petits dius el que penses. Et fas gran i has de callar i jo ara dic el que penso sense més. I diria més coses, però també vull conservar la meva feina, els meus amics, etc. No vull viure en un món on tothom diu mentides.

    L’humor et defineix?

    Sí, destaco per això. A casa ho hem viscut molt. Els diumenges amb les meves quatre germanes de ressaca… Som quatre dones de les quals no se salva ningú. L’humor sempre hi ha estat, sempre he volgut professions que vagin amb la meva forma de ser. Jo no pensava que hagués acabat fent humor, però em defineix.

    Mercrominah per Diana Colominas

    El teu pseudònim té relació amb les imatges que evoques de casa teva?

    Crec que he acabat fent allò que volia fer quan era petita però sense buscar-ho. O potser buscant-ho d’una manera subconscient. Quan era petita jugava sempre a videojocs, però mai hagués pensat en dedicar-m’hi.

    Com a dona que es dedica al món del videojocs, t’has sentit apartada?

    S’ha fet un gran canvi, però clar, també em contacten i em posen en el mateix sac que Flavita Banana i és tot un honor però sempre penso; quin sentit té? Si jo no parlo d’això, jo no faig les coses des d’una perspectiva tan feminista. No penso en les connotacions de les paraules. Jo em veig més semblant a Javi Rollo que al monstruoespagueti. Però sempre posen al mateix sac les dones i en un altre als homes. En el món dels videojocs jo no he tingut cap problema, per lligar sempre funcionava. Però en l’humor; a El Jueves no hi ha lloc per dones si no parlen de coses de dones.

    Jo no tinc un missatge reivindicatiu, els meus acudits són més banals. De vegades m’han acusat de masclista. Tot per fer-li dir a un home en un acudit: “Xupa-me-la”, Però si faig que la dona digui menja’m el cony, res. El que faig és més absurd del que ens podríem pensar

    No deixes de descriure o fer broma de coses normals.

    És molt curiós tot el que una persona pot veure en una vinyeta. Els missatges que en desxifren. S’hi veuen molts missatges masclistes que jo no he escrit. Hi ha coses que si diu un home, no passa res i que en canvi, si les diu una dona, ja salta la cavalleria. També hi ha qui s’hi veu a ell mateix a la vinyeta, encara que no sigui així.

    De les escenes que recrees, quin és el tòpic que t’agrada més tractar?

    Tracto coses que preocupen. A mi em preocupa allò en el que ens estem convertint. El postureig de la gent. La gran mentida què són les xarxes socials. Jo critico la plataforma on estic. Tot és gent fent-se fotos a si mateixos, clar, ens rodegem de gent que penja fotos menjant-se un alvocat, bevent sucs naturals i després va als festivals de música a drogar-se. El gran missatge que mostren és una perfecció que no existeix. Tothom es passa el dia dient el s’ha de fer i ser i és una gran mentida. A la gent li agrada mentir, dir el que no és. A mi em pregunten si tinc xicot i els hi responc que sí, llavors exclamen per quin motiu no tinc fotos penjades amb ell. Però la gent pensa el què diu? Tot ha de ser a les xarxes i tot el que hi ha a les xarxes és mentida. A mi em preocupa pels que vindran, treballo amb gent de 25 anys que no entenc. Creixen en un ambient d’aprovació constant i això no pot ser. Si jo et convido a casa meva oi que no m’empiparàs? Doncs és una mica el mateix.

    De vegades és millor només tenir dos amics que tenir-ne centenars de falsos.

    En aquest sentit de l’exhibició i aprovació veiem com Laura Escanes n’és un paradigma.

    Un dia vaig parlar amb ella (és molt bona noia) i li vaig preguntar si realment estava parlant tal com afirmava pels comentaris d’uns seguidors, ja que deia plorar pels missatges rebuts. Jo li vaig dir que no els mirés, que no en fes cas. També li vaig preguntar si tenia un psicòleg, em va respondre que no. Aquests tipus de persones estan creixent buscant l’aprovació de persones que ni els hi va ni els hi ve. És com Black Mirror.

    Mercrominah per Diana Colominas

    També les xarxes han servit per llençar a la fama bons artistes.

    Sí, clar. Però encara seguim parlant de Mariscal. Tothom està endollat i al final només s’acaba parlant als mitjans de la gent amb contactes i que interessa, o que fan molt soroll.

    Fins ara hem parlat de com creus que la gent veu els teu dibuixos. Però per quin motiu creus que la gent et segueix?

    És curiós, però la gent té por de saludar-me. Creuen que sóc molt malcarada. Però a mi em sorprèn molt i sempre els hi faig dos petons i no sé què dir. Però clar, llavors veus que tot allò que has dit a les xarxes la gent ho ha retingut. Porto fatal que la gent em pugui reconèixer pel carrer. Molts hem diuen que jo dic allò que ells no s’atreveixen a dir. La meva felicitat ha estat trobar l’equilibri en realment dir allò que penso. Ho dic d’una manera sana i a mi em funciona.

    Jo faig vinyetes perquè ho necessito, no per l’aprovació del públic. Si començo a fer el que els usuaris volen, llavors em perdo. Si poso moltes vinyetes d’amor, tindré més “m’agrades”, però potser no vull parlant constantment d’amor. Jo ho poso i me’n deixo de preocupar.

    Mercrominah per Diana Colominas

    Després de parlar extensament dels motius de la teva creació, què trobarem en el teu nou llibre?

    No faré cap espòiler, però està dedicat a una persona que em fa fotre bastant. Sóc molt educada i en trobar-me-la no li vaig dir tot allò que li hauria d’haver dit. Li he dedicat per aquest motiu. Traumitas és demostrar a tothom que em va dir de no fer-ho, què jo ho he fet. Ric de les coses que m’han passat al llarg de la meva vida. Me’n ric de l’exxicot que em va fotre. Per mi és una teràpia.

    El nom i com està composat (Trau – Mi – Tas), ja diu molt.

    Sí, és que és una paraula que utilitzàvem amb uns amics quan estava soltera. Cada diumenge ens trobàvem dos nois i jo, que tots tres érem solters. I era el nostre dinar familiar. A la terrassa i durant la conversa sortia la paraula traumitas; un deia, “mira aquesta noia té traumitas” això el ‘traumita’. Ho vaig separar pel to; “Trau Mi Tas”. És complicat, però és com si parléssim de problemes petits.

    Quasi totes les vinyetes són noves, si t’has de comprar una cosa, vols que sigui nova. També que no et puguis llegir de peu a l’FNAC. És un llibre amb el qual relaxar-se al sofà de casa i riure una estona. Però sobretot per relaxar-se, això és l’important.

    5,263FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,541SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca