A mesura que la data per conèixer la sentència s’apropa les expressions més banals i nacionalistes que fa dos anys es varen sentir contra el referèndum de l’1 d’octubre tornen a ressorgir, i ho fan amb la certesa de sentir-se acompanyats per la impunitat.
Fa dos anys, dos, de les càrregues que van provocar un miler de ferits en la jornada de referèndum. Fa dos anys, dos, que el rei Felip VI, va abraçar i esperonar l’“A por ellos”. Fa dos anys, dos, que la Policia Nacional cridava “Que nos dejen actuar” a l’Hotel Pineda de Mar. Dos anys on la impunitat dels agressors segueix vigent, on el monarca no ha mogut un dit per rebaixar la tensió i on cap dels caps de l’operatiu de l’1-O ha condemnat els càntics dels agents.
Avui la caserna de la Guardia Civil de Sant Andreu de la Barca ha celebrat la Mare de Déu del Pilar, patrona del cos policial. Una celebració que ha acabat amb els comandaments dels Mossos d’Esquadra marxant després d’un discurs incendiari contra l’independentisme del general Pedro Garrido, el cap de la Guardia Civil a Catalunya.
Jo entenc que a les venes d’un càrrec com aquest hi pugui fluir sang nacionalista i senti, a vegades, l’impuls d’obrir-se la camisa i cridar “Viva España”, però això és propi dels hooligans que rere una porteria demanen el taxi sota les banderes del pollastre. Francament, el general no podia ser més desafortunat assegurant que ho “tornarien a fer”. Un policia ha d’intentar ser un exemple de tolerància, concòrdia i diàleg. El que avui ha fet és recuperar l’esperit del 2017, i a sobre en un acte on els Mossos han intentat rebaixar qualsevol mena de tensió amb la seva presència.
Els discursos del general i Felip VI són un autèntic perill, de la mateixa irresponsabilitat que ho varen ser els crits d’agents de l’ordre que bramaven “A por ellos” i “Que nos dejen actuar”. Una mentalitat d’autoritat, religió i tradició que és tòxica en un estat democràtic.
L’arenga del general no només és un cant de sirena per als agents, és també un avís a la dissidència: sortiu i rebreu. Una advertència que exigeix dues coses, la primera és no tenir por. Quan perds la por ells perden el poder. La segona, és insistir en el fet que seran jornades dures, però que han d’estar marcades per la serenor. Trobar l’equilibri entre la indignació i la reivindicació.
La desobediència civil i institucional que ha d’exercir l’independentisme no pot caure en les provocacions, ans el contrari, ha de ser més intel·ligent que l’adversari. Els hooligans tenen un defecte gegant, i és que es mouen per impulsos, estímuls primaris que són fàcils de neutralitzar. En el cas català, la no-violència activa és, de fet, la millor carta. L’1 d’octubre n’és l’exemple.