Dimarts 10 Desembre, 2019

Aznar: El Senador Palpatine

   

Per als pocs que no s’hagin deixat enlluernar per la dimensió operística de la nissaga d’Star Wars, una breu explicació. El senador Palpatine, també conegut com a Darth Sidius o “L’emperador” és un dels personatges més foscos de les sis primeres pel·lícules de la franquícia creada per George Lucas. En aquestes, un senador de la República Galàctica, aparentment un demòcrata, maniobra i conspira per crear conflictes de manera irresponsable fins a assolir el seu objectiu: destruir la democràcia i obtenir el control absolut de la Galàxia a fi d’esdevenir un imperi. Per a aconseguir-ho no dubta a provocar guerres contra enemics imaginaris, dividir políticament els aliats, controlar fermament la informació (i manipular-la), difamar i exterminar els adversaris polítics (com els Jedi) o cooptar alguns rivals, tot arrossegant-los al costat de la força (com Ken Anakin- Darth Vader).

Sí. Ja ho sabem. Això, en el fons és una tragèdia shakespeariana a dins una òpera wagneriana amb extraordinària banda sonora de John Williams. Tanmateix, també és una història que conté importants elements de ciència política, i que permet fer importants paral·lelismes històrics. De fet, el senador Palpatine comparteix importants elements amb el senyor de les tenebres del règim del 78, i que no és altre que José María Aznar, algú que ha provocat guerres contra enemics imaginaris, que ha dividit políticament els aliats, ha controlat i dirigit els mitjans de comunicació, ha difamat i buscat l’extermini mitjançant la repressió de l’estat i el seu “tot és ETA” dels seus adversaris polítics, ha cooptat rivals (el PSOE ha caigut sota el seu influx) i ha diluït tots aquells elements que feien pensar que Espanya era una democràcia per transformar-la perillosament en un imperi… bananer!

Aznar, un jove falangista que escrivia articles contra la Constitució i reivindicava el llegat polític del feixisme espanyol, procedent de les elits castellanes, va apropiar-se d’aquell búnquer franquista que, entre 1976-1977 havia abandonat la primera línia política per retirar-se a les catacumbes daurades dels consells d’administració de les grans empreses públiques, dels rangs superiors de l’alt funcionariat, del control subtil de les empreses periodístiques, de la banca protegida, de la diplomàcia i de tots aquells espais que permeten remenar cireres sense que es noti gaire, com encertadament descrivia Lluc Salellas a El franquisme que no marxa. Tanmateix, Aznar, als anys vuitanta, malgrat ser un jove diputat i president de comunitat autònoma, no era feliç. Considerava que la democràcia havia anat massa lluny. Que tímides polítiques de benestar havien empoderat massa a segments importants de la societat espanyola (i això, a qui té mentalitat de “señorito” de Los Santos Inocentes no agrada massa), que les llibertats polítiques havien portat a certa dissolució dels valors tradicionals, i finalment, el tema estrella: que les autonomies dels nacionalismes no castellans, havien anat massa lluny. Com a representant del franquisme sociològic, li molestava sentir parlar català a l’espai públic i no podia tolerar que es creessin espais aliens al projecte del gran Madrid.

Aznar no es conformava amb la tradició franquista, és a dir, la versió mesetària del feixisme clàssic, amb el seu component d’intervencionisme econòmic, il·liberalisme, aïllacionisme, catolicisme inquisitorial i morilaintel·ligencisme. Obert a les noves tendències ideològiques de la seva família, se sentia àmpliament identificat amb els processos de fons del neoconservadurisme nord-americà que creixia a l’ombra de Ronald Reagan i Milton Freedman consistent a acabar amb l’estat del benestar i crear estats d’opinió en base a cadenes de notícies a l’estil de Fox News. És per això que, connectat amb el món mediàtic, va preocupar-se per influir en les noves cadenes privades en la liberalització de la televisió i la ràdio amb un model similar d’intoxicació mediàtica. Es tractava de generar un marc mental afí als seus principis. Això es va complementar amb l’aliança, a principis d’aquest segle, amb Estats Units i el Regne Unit a la guerra de l’Iraq tot traint a una Unió Europea que veia en l’aventura militar promoguda pel petit dels Bush i els seus homes de les tenebres (Rove, Rumsfeld i el “vice” Cheney) en una operació de saqueig i sacseig a Orient Mitjà amb conseqüències funestes de desestabilització internacional. El “trio” de les Açores va enverinar el panorama geoestratègic fins al punt que el desordre mundial actual té massa a veure amb la concatenació d’errors que va posar Espanya en el punt de mira de l’islamisme, amb tràgiques conseqüències. I també va tenir iniciatives estúpides, exemple de “minimilitarisme teatral” a l’Illa de Peregil que podria haver provocat una guerra de debò contra una potència probablement més ben equipada militarment que una Espanya amb un exèrcit més dissenyat per a la repressió de la dissidència interior que per a un conflice convencional.

Aznar, durant l’època en què va governar no va deixar d’actuar al més pur estil Palpatine, derivant cada cop més en el Darth Sidius i una mena d’Emperador d’espardenya. Tanmateix, els efectes de les seves accions van ser perdurables. Acabat l’Aznarato, Espanya era un país més desigual, menys lliure, més intoxicat, més depenent de bombolles econòmiques i més vulnerable a les crisis i en fase de descomposició social i nacional, amb un País Basc cada vegada més lluny i una Catalunya cada vegada més independentista. Tanmateix, la seva derrota electoral de 2004 va comportar una era de ressentiment ultra acompanyat d’una actitud conspiranoica que ni el millor dels psicoanalistes podria tractar. Com en el franquisme clàssic, va atribuir el seu fracàs personal i ideològic a una mena de conspiració “judeo-maçònica-marxista-separatista” en què definia clarament els objectius a abatre, amb una especial predilecció pels catalans. Apartat de la primera línia, va penetrar de nou en el món de les ombres per continuar actuant entre les bambolines del poder a fi d’anar enderrocant la democràcia a partir del seu control i influència sobre els poders fàctics. Això vol dir, tribunals estratègics, consells d’administració de l’Ibex 35, premsa, corona, alts funcionaris de l’estat,… en resum, la degradació profunda de les institucions de l’estat fins a convertir Espanya en l’estrella de la mort de l’imperi bananer (reconec la paternitat d’aquesta metàfora al meu bon amic Antonio Baños).

Aznar, que va esmerçar bona part dels seus esforços a amargar l’existència a Zapatero i assetjant al PSOE fins arrossegar-lo fins al costat fosc de la força, considerava el seu propi partit com a una colla de “fluixos”, incapaços d’aplicar la voluntat dictatorial que implica el pitjor del franquisme amb el pitjor del neoliberalisme. Des de l’aixopluc ideològic de la FAES, va anar creant certa competència a la dreta tot potenciant diversos invents nacionalistes amb UpD, posteriorment amb C’s, i ja darrerament, i sense gaire recances ni dissimuls, amb un VOX que representa una estranya hibridació entre els zombis del Valle de los Caídos y els projectes feixistoides supremacistes de Steve Bannon. Per descomptat, la seva presència més o menys subtil inunda unes forces de seguretat, uns barris de Salamanca i una nissaga borbònica que no dubten a reivindicar-se com a membres d’un partit que se n’orgulleix dels crims del franquisme i que voldria implantar el nacional-catolicisme-neoliberalisme.

És clar, que per contra, va i resulta que davant d’aquesta involució, apareixen uns rebels, uns indepes que resulten ser els dipositaris de la tradició republicana i que desafien aquesta involució (i aquesta abducció de bona part de la societat espanyola pel reaccionarisme) en una estranya aliança heterogènia de classes i gent de procedència diverses, inclosos uns cavallers jedis que prenen la forma de CDR, fet que explica l’especial obsessió d’un emperador bananer i els seus mariatxis judicials, polítics i mediàtics.

6,118FansM'agrada
1,044SeguidorsSeguir
15,582SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca