El feminisme fa segles que lluita per la igualtat de gènere. Malgrat això, en plena era de la informació, la normalització de la violència masclista és una realitat consolidada. El postfeminisme, basat en idees neoliberals, pretén fer creure que les dones tenen les mateixes possibilitats que els homes de complir els seus somnis. Aquest corrent és perillós, ja que no només nega l’existència d’un sistema patriarcal, sinó que propugna la idea que, sota la seva teoria, la dona, com a subjecte, està plenament empoderada. La qüestió és: empoderada per a qui?, a costa de què?
La normalització de la desigualtat de gènere ve marcada per una falta d’educació social. En una societat correctament educada, el postfeminisme no tindria cabuda com a tal. Tampoc no tindria cabuda que un partit amb representació política digués que “la violència no té gènere”. Per què hem arribat fins aquí?
En el nostre sistema deixem que els nens aprenguin per mitjà de videojocs de guerra i les nenes ho facin amb revistes estereotipades. Internet ha esdevingut el principal educador sexual dels adolescents. La socialització dels menors és un moment clau en el seu desenvolupament humà, deixar la mateixa en mans de la cultura mediàtica és alimentar la creació d’homes masclistes, agressius i, en el pitjor dels casos, violadors. També suposa crear dones submises i passives, les quals cauen en l’error de pensar que l’empoderament de les dones depèn de quant aquestes ensenyen el seu cos. Per tal de canviar aquesta situació es necessiten representants polítics conscients del problema, dones que ocupin alts càrrecs sense un sostre de cristall que les paralitzi, organitzacions feministes amb alta representació política… És a dir, es requereix un canvi radical de mentalitat.
“L’evolució” en el discurs feminista
Resta clar que la discriminació que patia la dona al segle XVIII no té res a veure amb l’actual. En conseqüència, és lògic que el feminisme com a moviment hagi evolucionat. El problema és el fet que aquest “postfeminisme” evolucioni en detriment del seu propòsit inicial, representant la violència masclista com un cas aïllat i no com un problema estructural.
Moltes dones no són capaces de detectar que estan sent víctimes d’assetjament perquè la cultura mediàtica que les educa normalitza aquest tipus d’actes. A més a més, el postfeminisme nega qualsevol manca en termes de gènere a escala política o econòmica. Aquest moviment considera que la dona depèn únicament de si mateixa per aconseguir allò que vol. Presenta la figura femenina com a empoderada i lliure, deixant a un costat totes les víctimes de violència masclista: dones fracassades que no han sabut respondre correctament al seu poder de seducció.
La cultura basada en el perillós discurs de ‘l’heteronormativitat’ i la ‘masculinitat’ impedeix arribar a una solució perquè, directament, nega l’existència d’un problema. Hi ha hagut una evolució positiva en la definició de la figura femenina? El fet que deixem de ser tractades com a objectes per passar a ser subjectes és positiu? L’evolució de la dona com a ‘objecte sexual’ per passar a ser ‘subjecte sexual’ és un fals progrés en el qual la cosificació es realitza de forma implícita fent a la dona partícip del dilema. Dona, et depiles perquè et fan fàstic els teus pèls o perquè has estat educada de manera que els mateixos et causin rebuig? Comparteixes fotografies nua perquè ets lliure de fer el que vulguis amb el teu cos o perquè algú t’ha fet creure que el teu empoderament tan sols és corporal?
Ningú no neix amb el discurs de la masculinitat sota el braç. El mateix s’aprèn a base de patriarcat. El negoci que les empreses han vist en la sexualitat de la dona falsament empoderada ha resultat mortal. En el moment que hem sortit als carrers, els corrents liberals han fet el possible per recordar-nos que hem de competir per arribar alt, fins i tot entre nosaltres. És perillós ironitzar amb la desigualtat de gènere, no només perquè normalitza la violència, sinó perquè posa en dubte la lluita social iniciada segles abans. No us deixeu enganyar.
