Dilluns 18 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Ja n’hi ha prou

    Després de dos anys, per fi, tornen a aflorar les emocions. Tinc una sensació d’agitació semblant a la que sentia de manera continuada els últims mesos del 2017; havia arribat a creure que la ràbia i la impotència havien desaparegut -pensant que havíem acceptat sotmetre’ns a l’Estat després de tot el sacrifici que va implicar arribar al 27 d’octubre- però m’equivocava. Ha plogut molt des del setembre de fa dos anys, però seguim aquí, de la manera que bonament podem, aguantant i, en el moment que menys esperava i alhora el més indicat, els sentiments han ressorgit.

    Costa assumir que la repressió sigui la millor manera d’activar la població, però sembla que funcionem així. La mobilització als carrers fa temps que ha anat disminuint progressivament, però l’Estat ha mogut fitxa ampliant la llista de presos polítics i, automàticament, ha despertat un moviment que semblava destinat a desaparèixer per si sol. Si hem de parlar de jugades mestres, parlem d’aquestes, de les que fan que la gent desperti, de les que motiven que la gent torni a apartar les ideologies polítiques per lluitar per un objectiu comú, de les que retornen l’esperança que ens havien robat entre tots.

    És moment de prendre consciència del que ens ve a sobre, perquè demà pots ser tu. I no és un eslògan polític, és una realitat. Fins fa pocs dies l’Estat espanyol només s’havia atrevit a empresonar preventivament els líders independentistes, però ara ja van a per totes, sense cap mena d’escrúpol: ha començat la persecució de gent de carrer, de membres dels CDR, de persones que han donat la cara a títol personal sense tenir cap vinculació a cap partit polític. A pocs dies que la sentència surti a la llum, la policia espanyola ha entrat a casa nostra de matinada per emportar-se directament a Madrid membres del CDR. Se’ls acusa de pertànyer a una presumpta organització terrorista.

    El moviment independentista ha estat sempre cívic i pacífic -el primer d’octubre en va ser el clar exemple- però l’Estat necessita el relat de la violència per poder actuar i intervenir Catalunya i, com que no l’hem creat nosaltres, s’han encarregat de crear-lo ells utilitzant tots els òrgans dels que disposen.

    No som els primers en rebre repressió per part del Gobierno, Euskal Herria té una llarga història marcada per el conegut “Todo es ETA”. Persecucions, detencions, tortures, violacions, desaparicions, empresonaments, il·legalització dels partits independentistes per suposades vinculacions a ETA, entre moltes altres actuacions, han condicionat el dia a dia del país.

    Sota l’excusa de l’existència d’una banda armada van criminalitzar-ho tot i a tothom. Però a Catalunya no poden agafar-se a cap situació similar, per tant, per tal d’aturar una revolta popular no-violenta van haver de recórrer a l’aplicació de l’article 155. Però compte, que la línia que separa la realitat dels desitjos de l’Estat és el poder de crear muntatges per part de l’establishment.

    Fa molts anys que sentim la frase “no doneu la imatge que busquen, és la foto que volen” i resulta que després de desenes de manifestacions i protestes sense deixar ni un paper a terra, ens han construït el relat de la violència igualment.

    El desgast que ha generat el procés és bestial. ERC, JxCAT i la CUP s’han trobat enmig d’un merder que encara no saben com sortir-ne. Hem sentit discursos que no concordaven amb allò que deien quan vam sortir a defensar les urnes, hem aguantat que es tiressin els plats pel cap públicament, hem hagut de cedir al xantatge emocional que han utilitzat per tal de desmobilitzar-nos amb l’excusa que tenim el govern empresonat, hem acceptat un govern efectiu que no convenç a ningú, hem acabat acatant tot el que se’ns ha imposat a causa de l’avorriment i cansament que portem acumulat. Però això s’ha acabat, s’ha d’acabar.

    Les set persones que fa pocs dies que dormen a presó són gent com qualsevol de nosaltres. No hem de permetre que això es normalitzi de cap de les maneres. La frustració i impotència que ens genera el fet que ens persegueixin ha de ser suficient per plantar cara, per dir prou. I no per dir prou a l’Estat sinó per dir prou a tot aquell que tingui intenció d’obstruir la protesta legítima davant d’una vulneració de drets com aquesta. Ja n’hi ha prou. Si en toquen a un, ens toquen a tots.

    Les emocions mouen el món. Empoderem-nos. Plantem-nos. Canalitzem els sentiments de la manera més productiva possible per fer-nos costat. Cuidem-nos. Apartem el partidisme i tornem a l’esperit de l’1 i 3 d’octubre. Fem que tot el que hem perdut hagi estat per aconseguir alguna cosa millor. Sabem com fer-ho, nomes ens cal voler-ho fer.

    Ens veiem als carrers!

    5,537FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,573SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca