Dimecres 23 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Nosaltres a Montserrat

    A 120 quilòmetres per hora, les idees són fugaces. Heu confós mai la realitat amb un somni? Heu tingut dubtes reals sobre allò que veieu? Com si el vostre caminar fos una seqüència prèviament establerta per un altre? A 120 quilòmetres per hora costa copsar certes coses, jo estava en un cotxe, en una cafetera vermella. Arribava a Montserrat i la massa muntanyosa estava prenent forma davant meu. Els escaladors pujaven, el sol es ponia. ‘Llum i llibertat‘ estava en marxa. No sabia que volia dir.

    El dilluns a la nit vaig vetllar l’1-O, el dia que ho va marcar tot. El novus ordus seculorum, un dia en el qual un espetec d’obscenitat va rellevar el vell ordre de les coses. Ho vaig fer per culpa d’en Marc Sellarès al cim de Sant Jeroni a 1200 metres d’altitud i entrevistant al President Quim Torra. Tal com ha transcendit a la premsa, entre el dia 30 i el dia 1, 131 cims de Montserrat van ser il·luminats per homenatjar la història dels presidents de la Generalitat de Catalunya. Un petit exèrcit d’escaladors, bombers, tècnics, etc, conformava l’organització de l’acció. Les xifres, com sempre en les grans obres dels catalans són eixordadores. El domini d’un mateix, l’esperit d’espectacularitat i la bona voluntat han creat un dels exemples més grans de Land Art del món. Artistes de la República, Òmnium, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya i l’ANC han creat un exemple grandiós que sublima les manifestacions dels últims anys.

    Gràcies a una curiositat mal entesa i a cert esperit col·laborador, el dia 30 a les set de la tarda estava al Monestir fet un sac de nervis. Poques vegades a la vida m’he sentit tan interrogat per una obra amb una voluntat estètica i política, potser per això estava nerviós. A l’ambient hi havia un altre món que emergia en l’obscuritat del paisatge. A les nou ens vam posar a caminar amb la comitiva del President Quim Torra.

    Vista dels cims il·luminats

    Per situar-nos hem d’explicar el trajecte que férem. Des de l’última parada del funicular del monestir fins al cim de Sant Jeroni. Unes dues hores de caminada en total. La comitiva presidencial era llarga, escortes, agents de premsa, passavolants, fotògrafs, periodistes, una munió de llanternes lligades a les diferents closques que disparaven a terra. En fer el camí, aquest es convertia en un periscopi en la que el cilindre del sender estava envoltat d’estrelles. Moltes d’elles llum de cims. Es confonien els plans, les voluntats. Hi havia un món en la negror que envoltava els estels, artificials o naturals. La plana amb la via humana era llum més, com un país de fireta que emergeix d’una glopada de somni.

    El resultat va ser l’obra de l’home que amb auto domini i disciplina ha desafiat la natura per arribar a un punt en un moment determinat. Impulsant-se en els seus propis músculs. Ell mateix, l’home i la dona en perfecta harmonia amb el seu voltant havien creat una cosa única, havien fet justícia al seu fat, crear noves coses i dominar-les. No eren aprenents de mags invocant una violència de carnaval. Eren homes que volien expressar el regne que tenien dins seu.

    Diuen que els somnis són records, i jo caminant cap a Sant Jeroni els veia. Tenia la sensació de ser en un paisatge de Hayao Miyazaki, i en mourem només pensava en com el gegant del deure històric, de l’emoció i la mateixa història ens acompanyava. Un gegant que tenia per ulls els leds dels 131 cims, cec, sense forma, com la greu melodia de la pluja. L’emoció que m’acompanyava era la mateixa il·lusió d’un nedador en localitzar la bossa d’oxigen que el farà sortir de l’aigua. Les tenebres feien que hom s’esguardes en la llum, en el símbol d’una cosa que vindrà i trobés els seus companys de fatiga en una constel·lació, una serra rebregada llunyana. Esguard i avís d’un temps nou que vindrà, és el que volien veure en les 131 llums.

    Però fora de les meves sensacions mundanes, que era allò que els meus ulls no creien? L’acció ‘Llum i llibertat’, és un molt bon exemple d’art polític, ja que realment alterna l’ordre establert. Ho és ja que a més de donar forma als sentiments col·lectius, ha desenvolupat en ella mateixa una organització autogestionada que ha derivat cap a l’empoderament personal dels seus participants. En formar part d’una obra tan gran, quina no podran conquerir en acabat? En aquest sentit, l’acció artística trenca amb un fals estigma sobre l’art polític, esdevingut una il·lustració més propera als acudits del New Yorker que a altra cosa, incapaç de transmetre el sentiment d’un moment. I perquè diem que enguany s’ha transmès?

    Ho ha fet, ja que en primera instància mostra l’esgotament d’una etapa històrica de protesta. No envà, quan una cosa deixa de ser útil esdevé art. La manifestació coreogràfica ja anat perdent sentit en el context canviant del país. Així si des del 2012 les manifestacions eren a peu pla, aquesta és la seva versió més barroca. Elevada i fruit de l’horror vacui, ha portat a l’extrem un fet normal, sublimant-lo, alhora que qüestionant-lo.

    D’altra banda en un moment de desorientació política, el fet de situar 131 llums en 131 pics, fa que hom s’inspiri en la història per tal de projectar-se en el futur. Com el déu Janus les llums miren cap al passat (cap a les presons, cap a tots els presidents que es van sacrifica al càrrec, etc.) Alhora que albiren un futur, són una esperança en un mar de tenebres.

    Per últim les llums actuen com a far, com a senyal que indica un perímetre. Com un senyal per evitar la col·lisió. És un senyal d’alerta a tota una societat, a tot un moviment que com una hidra, mou els seus caps, uns s’aparten i els altres intenten menjar-se als primers.

    El procés independentista ens ha donat grans escenes dramàtiques, tràgiques, còmiques. Ha entrat en el realisme social i ha sortit de l’opereta. Però ara també ha entrat en el realisme màgic. I hi ha entrat de la manera més espectacular possible, recordant-nos que el fet oníric també forma part de la vida. No som en aquesta trinxera per aplicar la idea que un home va tenir un dia? Amb l’exemple de l’aplicació pràctica de ‘Llum i llibertat’, hi ha moltes coses que no ens haurien de semblar impossibles.

    A 120 quilòmetres per hora quan m’apropava a la muntanya, no pensava en aquesta profunditat de camp. La immediatesa d’unes xarxes que perverteixen la paraula i només es fixen en qui la fa més grossa, evita contemplar la bellesa d’una idea aplicada. A 120 quilòmetres per hora, la màquina domina a l’home, potser ara, veig, després de pujar a la muntanya que l’autodomini sempre venç. Per això no cal res més que un mateix per arribar a les fites més grans de l’home, per això calia caminar i astorar-me. Per això només hem de ser nosaltres mateixos.

    5,263FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,541SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca