Un Govern reflex del carrer

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Crec que no m’equivoco si afirmo que el segon aniversari del referèndum de l’1 d’octubre fou fred, com a mínim en comparació amb l’efemèride celebrada l’any passat quan hi havia una calma tensa clarament escenificada amb el moment en el qual el president Torra es va dirigir als CDR per demanar que empenyessin.

Un any després no només ha quedat acreditada l’aturada en sec del procés -entès amb la dinàmica que va seguir entre el 2012 i el 2017-, sinó que també hi ha un assossec en la retòrica dels protagonistes molt destacada. Enguany no hi havia -falsos- vaticinis a una tardor calenta, ans al contrari, el republicanisme sembla navegar en un mar de sentiments que barregen la nostàlgia amb la resignació, la impotència amb la reivindicació. Però ho fa, a més, amb la serenor i el coneixement que tot i l’oportunitat perduda l’any 2017 no és, ni de bon tros, la darrera.

Ahir discutia amb un activista sobre la capacitat de mobilització de l’independentisme, que sembla anar a la baixa. Assegurava, i en això li dono la raó, que la victòria republicana no serà fruit d’un dia. De la mateixa manera que un davanter no marca si no hi ha un treball col·lectiu que concreta l’oportunitat, l’independentisme no ha de pretendre fer creure que en un moment donat s’alinearan els astres i sorgirà una finestra d’oportunitat que permetrà fer efectiu el seu objectiu polític. Com metafòricament mostrava el primer espot del moviment Tsunami Democràtic, l’olla només pot bullir si hi ha un foc constant que escalfa l’aigua. I per això és imprescindible dotar tota acció de contingut, de concreció.

Tinc coll avall que som un país que viu de les metàfores, i ho dic jo que sempre que puc intento buscar símils futbolístics, però crec que és encertat treballar en la idea conceptual del foc lent. Persistir és, ara mateix, l’objectiu prioritari de l’independentisme. Sobretot quan les urpes judicials estan a punt d’atacar els qui varen liderar el moviment fa dos anys.

L’acte de commemoració del primer d’octubre al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat fou trist, amb uns discursos que mancaven de credibilitat contextual. El Govern era el reflex del carrer, la fotografia del voler però no poder. D’insistir sense ànima. D’abraçar sense sentiment.

És difícil, per no dir impossible, que les mobilitzacions es mantinguin fermes si no hi ha la certesa que aquells que representen l’independentisme a primera línia estan cohesionats. I matiso, perquè conec el debat, aquesta cohesió no és en cap cas uniformitat. És, senzillament, que si el president de la Generalitat pren una decisió l’executiu li doni suport. Si no és així, el Govern no es pot permetre el luxe de preparar la resposta a la sentència sense tenir totes les conselleries remant en una mateixa direcció.

El Govern, com el carrer, necessita concretar una fita. Han de recuperar la cohesió perduda i pensar més en el país que no pas en el partit. Els dos actors no es poden quedar en la nostàlgia i el record, cal mirar endavant i fer-ho amb el convenciment que tots van en la mateixa direcció.

- Publicitat -