Dilluns 18 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Una dissolució de l’autoritat, un buit de poder

    Un dels assaigs més influents i llegits d’aquesta dècada, Why Nations Fail?, partia, com bé indica el títol, de la pregunta per què hi ha estats que fracassen, i per contra, altres tenen èxit. El llibre, signat per l’economista Daron Acemoglou i el politòleg James A. Robinson, exposava un grapat d’exemples negatius de com una societat pot decaure i degradar-se, que encapçalava l’Imperi Espanyol. La tesi del llibre, la resposta a la pregunta inicial, era diàfana. L’èxit o fracàs dels països estava íntimament lligada a la qualitat de les seves institucions. L’evolució divergent d’Egipte i Corea del Sud, que compartien a mitjans de segle passat, índexs i característiques, tenia molt a veure amb els defectes del primer i les virtuts del segon.

    Entre el gremi dels historiadors, d’altra banda, és una idea de consens que l’estabilitat d’una societat es fonamenta precisament en la solidesa i credibilitat de les seves institucions. I que l’enfonsament, ja sigui lent o sobtat, té a veure amb el col·lapse i degradació d’aquestes. Un testimoni que val la pena de llegir per comprendre de què parla aquest article és L’estranya derrota (L’Étragne Défaite) de l’historiador Marc Bloch, que testimonia l’enfonsament militar, polític i moral de França el maig de 1940, viscut en primera persona, i que atribueix la desfeta a una concatenació de factors -pèssima organització militar, desconfiança entre grups socials, enfrontaments polítics irreconciliables, decisions estúpides,…- que enfonsen la Tercera República. Bloch, un dels millors historiadors de la seva generació, jueu, resistent, assassinat per la Gestapo dos mesos abans de l’alliberament, entenia que la desconfiança respecte dels lideratges, l’absència d’autoritat entre les persones o organismes que tenien poder, va portar al fracàs, i finalment, al col·lapse.

    Les ràtzies de la setmana passada, les amenaces reiterades de la ministra portaveu, els numerets de Ciutadans o el PP al Parlament, l’assetjament obsessiu d’alguns jutges del TSJC contra els llaços grocs o els muntatges mediàtics d’unes televisions desacreditades en ple context de la tensió semblen indicadors de l’enfonsament institucional.

    Anem a pams: les forces de seguretat, amb un desplegament desproporcionat de voluntat intimidatòria (recordaven els paracaigudistes del general Massu a La Batalla d’Alger), han provocat un absolut descrèdit i falta de confiança en la institució en general, i la Guàrdia Civil en particular. Els estudis demoscòpics que indiquen al feixista Vox com a la preferència majoritària entre el cos, un passat negre, i un “tombar portes de matinada” han aconseguit, no només una absoluta falta de respecte per aquesta policia militar, sinó temor i ressentiment. En altres paraules, la resolució del Parlament que exigeix la retirada d’aquesta institució ben segur coincideix amb la majoria de la societat. També, ben segur, guàrdies civils que porten anys aquí, i que devien tenir bones relacions amb l’entorn, de cop copsen la creixent hostilitat que explica el desig de marxar. Una policia sense autoritat, només esdevé un cos repressor que compta amb el menyspreu de bona part de la societat.

    Per la seva banda la judicatura, encapçalada per una Audiència Nacional, que ara ja tothom sap que és un tribunal d’excepció, versió (no massa) maquillada del sinistre TOP franquista, que compta amb alguns jutges obsessius, amb casos escandalosos com el d’Altsasu, Sandro Rossell, o per contra, la no investigació del terrorisme ultra o l’atemptat del 17 d’agost i les seves ramificacions amb els serveis d’intel·ligència, fa que una majoria de la societat catalana desconfiï absolutament de la justícia. Una justícia que, d’altra banda, també compta amb alguns tribunals on determinats noms i cognoms són associats a una croada personal contra l’independentisme, i on es dissimula molt poc la simpatia pel franquisme de Vox. El món jurídic sol ser força críptic, tanmateix és de suposar (a partir d’actuacions contradictòries) que bona part de jutges i fiscals deuen viure amb una gran incomoditat aquesta deriva ultra i molts deuen patir per la seva ètica professional. Tanmateix, com a conclusió, és que quan un sistema judicial pren decisions que van contra la lògica més elemental i, tot recordant a Bertold Brecht, pot arribar a ser tan incorruptible que no hi ha manera que actuïn amb justícia, és un estament que ha perdut tota autoritat. I això és una invitació a la desobediència.

    Què dir dels partits polítics, entitats que, teòricament, haurien de servir per canalitzar ordenadament els interessos de diversos sectors socials i les sensibilitats ideològiques de la ciutadania, i que tanmateix han esdevingut un instrument de corrupció i clientelisme, o, com en el cas de Vox i C’s, un canalitzador i atiador de l’odi, o un frustrador de les demandes d’un gir social a l’esquerra (PSOE), o bé una lluita d’egos instrumentalitzats pel poder real. També és de vergonya aliena fer servir el Parlament, el Congrés, els ajuntaments com a teatre polític per protagonitzar espectacles lamentables. Tenint en compte que la política ha de crear lideratges, és a dir, aparentar ser millors, més preparats, més ètics, més disciplinats que el comú de la ciutadania, el resultat és depriment. I de fet, la seva actuació és extremadament greu en el sentit que promouen la toxicitat en les relacions entre els grups que representen.

    El món econòmic, l’empresariat, és a dir, qui gaudeix d’una posició econòmica privilegiada, i que hauria de promoure certa responsabilitat per mantenir una estabilitat que, sobretot els convé a ells com a col·lectiu, han actuat com a depredadors (amb les seves pressions per lleis mordasses o reformes laborals) i han actuat al dictat de la monarquia a l’hora d’intentar muntar una operació de sabotatge contra Catalunya. El seu egoisme i miopia recorda l’estupidesa tan ben descrita per Carlo Maria Cipolla: “És estúpid tot aquell que actua amb ganes de fer mal i alhora es fa mal a sí mateix”. Perquè, aquest Ibex 35 sembla estar patint una campanya de boicot en una sorda batalla econòmica que, malgrat l’absència de dades fiables i la molta tinta de calamar de les estadístiques, fa perdre mercat, prestigi i rellevància internacional. També aquests (com ara La Caixa, el gran desnonador) han perdut tota autoritat i respecte davant el comú de la gent.

    Els intel·lectuals, amb els seus lamentables pronunciaments a favor de la repressió, o més generalment, amb els seus silencis còmplices, han exposat, sobretot, la seva fragilitat. És difícil saber fins a quin punt el seu silenci, o el seu paper menor de mariatxi de la repressió, és sincer o obligat per mantenir subvencions, visibilitat pública o evitar l’ostracisme decretat pel mandarinatge cultural que s’ha fet servir contra aquells que han denunciat l’evident injustícia del moment, com és el cas de Ramón Cotarelo o Suso de Toro. En altres paraules, els escriptors, artistes, pensadors, han evidenciat la seva gran covardia i excessiva dependència per un sistema que no ha permès, mai, la llibertat de pensament, tret dels marges, l’exili o l’autoexili. Sense lideratges morals, sense veus independents i crítiques, una cultura està condemnada.

    Lligat a tot això, també hi ha el col·lapse del sistema mediàtic. El gir involutiu del quart poder fa recuperar aquella observació de Georges Orwell quan, al seu “Homenatge a Catalunya” havia vist que la premsa espanyola no es dedicava a fer manipulacions més o menys raonables, sinó que exposava allò que volia que passés, que s’inventava les notícies sense cap mena de pudor ni sentit del ridícul. El grau de mentides, muntatges i manipulacions és difícil de digerir per a qualsevol espectador amb un mínim criteri. No parlem de El País, que pretenia ser un dels grans diaris prestigiosos globals i que ha esdevingut una caricatura infumable i obedient fins al límit de l’esperpent. O La Vanguardia, que malgrat el seu conservadurisme i prejudicis de classe, mantenia una certa qualitat, i que ara es dedica a fer de l’estudiant aplicat que escriu allò que li dicten des de la Zarzuela. El grau de degradació és tan gran que s’ha traduït en una caiguda de vendes només disfressada a partir de convertir-lo en premsa gratuïta distribuïda als transports, hotels o facultats. La paradoxa és que mitjans com La Directa, abans alternatiu, és una de les publicacions amb més credibilitat a la Península Ibèrica, i que tothom que vol saber què passa, inclosos els periodistes mediàtics dels mitjans públics a qui encara resta ètica professional, se l’han de llegir a fi de documentar-se.

    I, esclar, trobem la més desacreditada de totes, una monarquia que representa un franquisme sense Franco. Literalment! Una institució a la qual el 90% dels catalans qualifica amb un “molt deficient” i que tampoc compta amb la simpatia d’un nombre desconegut (a propòsit!) dels espanyols, que, malgrat els publireportatges en prime time, és una de les cares visibles d’aquest gir reaccionari que ha adoptat el règim espanyol una vegada constatada la degradació global que empeny vers una dissolució social, cultural, moral i nacional, del que consideren el seu país. Una dissolució de l’autoritat que pot portar, en cas de prova d’estrès, a una estranya derrota.

    Tanmateix, la dissolució de l’autoritat va acompanyada d’una paradoxa: un buit de poder. Un buit que s’ha pogut percebre en les ràtzies de la setmana passada, i en bona part de les iniciatives que es veuen dia a dia. Una operació que es va produir quan el president espanyol Sánchez era a Nova York, sense que el ministre de l’interior tingués cap notícia, que ha causat gran incomoditat entre bona part de jutges, que s’ha filtrat a la premsa afí una instrucció en teoria secreta, que fins i tot les proves presentades per la Guardia Civil farien riure sinó fos pel dramatisme de més persones innocents empresonades per càrrecs inventats.

    Aquesta actuació que se salta la jerarquia i els mecanismes legals establerts revelen (com passa constantment i com ja va passar en el caos de l’1 d’octubre i els atacs dels paramilitars ultres posteriors) l’existència de diversos grups dins de l’estat que actuen al marge de la legalitat. És obvi que el govern espanyol no controla l’estat, ni l’estat es controla a sí mateix. Més aviat, aquests indicis porten a pensar que hi ha individus i grups que actuen pel seu compte tot desafiant els seus propis teòrics superiors i que, gràcies als contactes privilegiats (o fins i tot la pertinença a determinades nissagues de jerarques del règim) se saben impunes i gesticulen per humiliar la Moncloa i les Corts. És difícil, com assenyalava Bernat Deltell, no establir una connexió entre la ràtzia de la Guàrdia Civil i l’autorització de l’exhumació de Franco. De la mateixa manera que, mesos enrere, tampoc era difícil veure una lògica perversa entre els revesos judicials europeus i altres ràtzies com les que van tenir com a víctimes la Tamara i l’Adrià, o registres i actuacions judicials. Tanmateix, el govern espanyol no s’atreveix a actuar per no palesar la seva feblesa. Tampoc no és d’estranyar. La presència de ministres que van per lliure com Borrell (imposat a dir per altes instàncies), que no dubten a finançar una fàbrica de mentides com España Global permet escenificar el buit de poder existent en el conjunt d’unes institucions fortament degradades, que semblen només sustentar-se en l’odi i menyspreu contra Catalunya.

    En resum, dissolució de l’autoritat i buit de poder són els ingredients clàssics de la desestabilització. Una desestabilització no pas causada pel procés, com a molts els agrada fer creure, sinó que precisament aquesta degradació de l’estat espanyol, que va aparentar ser una democràcia durant les dècades dels vuitanta i noranta, ha tornat a esdevenir un franquisme sense Franco, i ha disparar un independentisme que més aviat esdevé conseqüència d’aquesta situació. Al cap i a la fi, el conflicte Espanya-Catalunya, com no m’he cansat de repetir, té a veure amb una cultura política antagònica. I Espanya, com considerava Acemoglou i Robinson, s’entesta a fracassar com a nació. El búnquer conspira embolicat en la Rojigualda. I això, des del punt de vista dels espanyols, representa una veritable catàstrofe.

    5,534FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,573SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca