En plena onada de produccions destinades a la xicoteta pantalla i, sobretot, a la seua distribució a través de plataformes de V.O.D, el Festival Internacional de Series de Barcelona (a.k.a Serielizados) no només es consolida en l’agenda cultural de la ciutat sinó que s’expandeix amb una edició quasi paral·lela a plena Gran Via de Madrid. Però l’interessant d’aquesta proposta festivalera no és només la raresa que pot comportar el fet que el que es mostra al certamen no són pel·lícules sinó capítols de sèries televisives. A més a més, la programació s’enfoca, un any més, en descobrir i exhibir produccions peculiars que escapen dels circuits mainstream sense deixar de reivindicar els que sí que hi formen part. És aquí on recau tot el mèrit d’un festival que any rere any creix no només en xifres sinó en interès per part d’un públic que no es conforma amb la cultura del trending topic i busca —i sembla trobar— en la xicoteta pantalla un producte de qualitat, que escapa de la producció —i assimilació— express que sembla caracteritzar alguns shows, i inclús d’un star system que a estones apunta a l’absurditat i a la superficialitat.
Segurament això explica que el país al qual se li ha posat el focus enguany és Dinamarca, amb la intenció d’emfatitzar el bon estat de forma de produccions no només del país sinó de la regió escandinava, que ha donat al món de les sèries grans hits com Borgen —el creador de la qual, Jeppe Gjervig, és un dels convidats estrella del festival—, Forbrydelsen, Bron/Broen o Skam —Noruega—.
La programació del Serielizados d’enguany, però, no només apunta als països nòrdics com un dels focus més interessants de produccions televisives, sinó que també s’enfoca cap a altres països com ara el Regne Unit, amb més raó després del triomf aclaparador de la sèrie de la BBC Fleabag als Emmys celebrats la setmana passada. Com a prova d’això, la première mundial del primer capítol de la cinquena temporada de la gran sèrie de culte de la BBC –disponible a l’Estat espanyol gràcies a FilmIn–, Inside no.9, no és només un regal per a l’espectador, sinó un homenatge a un dels pocs productes televisius contemporanis destinats a transcendir generacions i a convertir-se en objecte de culte.
El panorama nacional també ha tingut un paper central durant el transcurs del festival, sobretot a partir de dos esdeveniments que han tingut un pes molt important dins de l’engranatge del certamen aquests cinc dies. D’una banda, la celebració del 20è aniversari de Plats Bruts, per la càrrega emocional que comporta i pel fet de recordar que fa vint anys a TV3 es passava una sèrie que no tenia res a envejar de sitcoms americanes —hui dia de culte— com Friends. D’altra banda, la sessió La Casa de Papel: Com muntar un atracament, amb la intervenció de quatre dels principals muntadors de la que segurament sigui la producció espanyola més exitosa dels últims anys. Cal afegir que a la Secció Panorama s’han pogut veure dues produccions catalanes, El mort viu —capítol pilot del qual va ser presentat anteriorment al mateix Serielizados— i l’estrena de la segona temporada de Les Molèsties, ambdues sota el paraigua de betevé.
Aquesta 6a edició, doncs, presenta el festival més que mai com un far que enlluerna a través de la seva programació les propostes serièfiles més interessants del panorama nacional i internacional. Tot i això, el certamen no deixa de ser un inevitable tastet —una catació massa selecta— per un parell de raons. La primera, perquè tot i la projecció dels dos primers capítols de la producció sudcoreana The guest o de la israeliana Nehama, la programació no deixa de tenir una marcada tendència occidental —europea i americana—. I és més; és possible que l’espectador més freak —o no— trobe a faltar alguna proposta d’animació, un gènere injustament marginat dins d’aquest boom de les plataformes digitals. I la segona raó per la qual en alguns sentits el Serielizados pot no acabar de satisfer, és el fet de projectar com a màxim un parell de capítols per sèrie i sessió. Els amants de les llargues sessions i les nits èpiques haurien d’o (o, millor dit, hauríem) d’organitzar una recollida de signatures per aconseguir com a mínim una llarga marató nocturna a la següent edició, la qual faria honor, sense dubte, al veritable esperit de la xicoteta pantalla actual: digerir sense cap mena de mirament una temporada de 8 o 10 capítols en només unes hores. Aquí queda la proposta.