Dimecres 23 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    No seràs tu també una feminazi! I vegana?

    M’he despertat amb una pau interior . envejable i m’he posat a meditar per estrenar la meua estoreta nova. Quan portava cinc minuts, m’han tocat al timbre. Holy shit!

    Mentre em menjava unes torrades ben calentetes, els informatius amollaven la xifra d’atemptats en nom del terrorisme masclista el que portem de 2019, la qual, per cert, ja no recorde. També han dit la nacionalitat de l’autor de l’últim crim, que ha tingut lloc a Madrid. M’ha sobtat perquè tenia entés que era una cosa políticament incorrecta. A mi em fa curiositat saber-ho per imaginar en quina cultura o manca d’aquesta han crescut. En definitiva: per posar en marxa tota una comitiva de prejudicis racistes.

    Després d’esta notícia ha vingut la de les eleccions. Disaster. He recordat, per encoratjar-me a votar, la frase d’Angela Davis que diu que en un món racista, no només cal no ser racista sinó antiracista. He refet la frase amb el terme masclista, i l’he tornat a refer amb el terme VOX. Per uns moments, una veu impulsiva i infantil, ha protestat: VOX fa tanta por com fàstic com riure, però si votes a Compromís –a qui obertament, ho dic ja, votaré-  i en lloc d’anar fent passes cap a una educació laica et posa una altra religió a fer en les escoles… redénia, tan difícil és posar una assignatura que es diga Història de les religions? Durant uns segons m’he vist el panorama cru sense adonar-me’n que estava jo fent tanta vergonya aliena com Abascal, per dir-ne un d’entre tants.

    Amb la indignació de persona simple que veu les coses fàcils, me n’he anat a rentar els plats.  Ella ventafocs, jo, he pensat en la nacionalitat del terrorista este que ha matat la dona i m’he tornat a preguntar pel seu medi social i com li pot afectar. Tan pueril com racista: este home s’ha criat en la selva, segur. No obstant això, m’ha vingut al cap una violació que em va dir ma mare que hi va haver al meu poble fa poc… Ací, com en quasi tots els pobles del món, hi ha hagut alguns assassinats en nom del terrorisme masclista. L’autor d’un d’ells era, -és, per desgràcia, encara viu- un advocat amb tota la “cultura” del món. Pels detalls del cas que conec, aquest element és un psicòpata de cap a peus. Però quina persona que viola, tortura o assassina per plaer no ho és? Per plaer. Hòstia, és greu la cosa.

    Deixant de banda eixa qüestió –em pareix impossible d’abraçar sense coneixements d’antropologia o sociologia– he arribat a la conclusió que el problema respon a un mecanisme molt més gran: el rol que ocupem homes i dones en l’amor, la nostra posició en les relacions home-dona i la concepció que ens hem construït de la masculinitat. Matar la colometa abans que un altre colom se l’emporte a sa casa. És eixe masclisme exacerbat conjuntament amb una creuada de cables el que acaba construint l’assassí? Quina és la situació vital i mental d’estes persones que de la nit al matí, de portes cap a dins, es convertixen en assassines? Ja ho eren, abans de passar a l’acció? Ningú ha detectat abans que és capaç de matar la dona davant de les filles abans de hui? Com reconèixer un psicòpata? Patrick Bateman.

    En aquesta notícia ha eixit una veïna del barri: “He salido a la calle a protestar como mujer y como madre para que esto no vuelva a pasar. Para que los servicios lleguen antes a salvar a la víctima, que han tardado veinticinco minutos.” Vint-i-cinc minuts en Madrid no és res, senyora. No volem que es salve una dona, volem que els homes no ens maten.

    Però eh, amb compte. Farà dos mesos, un xic -molt bon xic, gens masclista, segur que neteja sa casa i es llava la roba- em va confessar que el seu amic es va estranyar que quedara con la feminazi esa. Ten cuidao, que seguro que es vegana. Fotre, no em vaig alçar d’allà per la cervesa i per demostrar -veges tu, a quin sant- que no soc una feminazi.  I açò és un xicotet exemple de tants. Amics, coneguts, el cuñao de torn, el teu nou rotllet, vostè senyora que protesta como mujer potser també, seguireu dient-nos exagerades, feminazis! a les que ens importen els costums culturals de cada dia, la música que escoltem, la ficció que consumim, la roba que portem, els missatges que projectem. Les que ens qüestionem i explorem diverses formes d’estimar perquè no ens funciona amb el que ens han educat. Les que fem pudor de relacions tòxiques. Les que anem a les tendes de roba i protestem pels models de bellesa que ens imposen, per la imatge de dona com a producte sexual per tot arreu. Les que farem xerrades als instituts en el dia de la dona i tots els dies que faça falta. Les que defendrem sempre tota identitat que s’identifique com a dona però que alhora volem carregar-nos el gènere. Les contradictòries que lluitem contra la violència i escoltem Lana del Rey perquè en la ficció la violència és eròtica; les que estan en lluita i les que no ho estan perquè no saben o no poden. Merda. Les que volem eixir a córrer sense por. Les que volem viure. Ens estan violant i matant, però es veu que som unes exagerades, i res hi té a vore amb res.

    5,263FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,541SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca