Cada època i cada sistema polític genera la seua particular memòria històrica. L’exposició Passat i present, la memòria i la seua construcció d’Ana Teresa Ortega (Alacant, 1952), comissariada per Pep Benlloch, aborda amb desagarradora bellesa aquesta qüestió i pot visitar-se al Centre del Carme Cultura Contemporània de la ciutat de València fins l’1 de desembre.
El projecte, que comprèn la seua producció des dels anys noranta fins a l’actualitat, lluny de constituir una retrospectiva a l’ús, dóna bon compte que els records poden convertir-se en una guia per a l’acció i la comprensió de l’experiència del món.
Ana Teresa Ortega va ser una de les primeres artistes que des de l’àmbit de la fotografia va trencar, a finals dels anys 80 i inici dels 90, amb el mitjà fotogràfic tradicional, ja que va traslladar la imatge a nous suports, amb les seues fotoescultures. En el corpus de l’exposició podem observar una certa primacia dels estils conceptual i reflexiu sobre el formal i l’estètic. Gràcies a les seues investigacions en l’Arxiu Militar d’Ávila, l’artista transcendeix allò purament estètic i contribueix a la recuperació de la memòria en el nostre context.
Un quadrilàter rep l’espectador quan entra a l’espai expositiu: representa les lluites de la Guerra Civil Espanyola. El muntatge ens va portant, amb solemnitat, pels racons de les estades sense ordre cronològic. Es tracta d’un relat i per tant està articulat amb magistral habilitat, establint narratives entre les peces escollides. Parla també sobre la memòria dels objectes, que són com talismans que et transporten a una història llunyana. Tant és així que una de les peces instalatives es compon d’una videoprojecció i un pupitre antic que remet a la infància de l’artista.
Els anys de major repressió i teror de la dictadura franquista van ser entre el 1939 i el 1948, però, de fet, fins el 1956, va continuar sembrant-se el terror. Posteriorment, encara que de manera menys descarada, el règim va continuar exercint formes repressives fins la seua desaparició el 1975. Com Franco durant el seu mandat va impulsar una política de propaganda i de censura de tot record i esment a l’anterior règim democràtic de la República, va encunyar una nova memòria històrica per a deixar palesa qui havia guanyat la guerra, qui tenia el poder amb la victòria.
Les vies utilitzades pel franquisme per imposar la seua història i la seua veritat van ser la legislació, l’educació, la censura, la repressió i l’adoctrinament religiós, polític i militar. Vora la continuïtat del record hi ha una història feta de fissures i àrees d’ombra. És per això que els soldats retratats en blanc i negre i convertits en una mena d’escultures fotogràfiques, les cares de pensadors, escriptors, intel·lectuals afusellats, se superposen amb tècniques sobre vidre, ferro i fusta, així com en projeccions sobre paret. L’ombra com a part del dibuix d’un rostre o d’una figura uniformada és una constant en les fotografies de l’artista, independentment de la varietat de suports i de etapes presents a la sala.
De la mateixa manera, hauran d’establir ponts entre passat i present que articulen els canvis i regressions respecte a la igualtat entre homes i dones, per exemple en les vitrines en les que observem documents relatius a les presons maternals (per preses amb fills menors de 4 anys) represaliades del franquisme. La documentació que acompanya a les obres de l’artista, les inspira i reforça, a través de diferents vitrines a la part central de l’exposició, és un punt d’objectivitat i necessària cruesa.
L’exili i els treballs forçats tenen rellevància en diverses obres. Si bé el tema de les fosses comuns no es fa tan evident, està present de forma implícita, atès que es parla de desapareguts. Les fosses de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista formen part de la recuperació de la memòria històrica. Alguns personatges que l’artista porta al present van ser represaliats, esborrats dels llibres, enterrats qui sap on. Amb l’obertura de les fosses que hi ha ara per a poder analitzar les restes trobades i retornar-les als seus familiars, o bé donar-los una sepultura digna, el treball de Ana Teresa Ortega ofereix una nova lectura. Indueix a comprendre realitats d’ahir i de hui perquè sigui vàlida a la construcció de la nostra col·lectivitat contemporània.