Era el primer cop que m’apuntava a un tour turístic. Un simpàtic argentí ens duria a voltar per Berlín durant tres hores. Va ser un encert total. El tour et descobreix coses que sense un habitant local o sense algú que conegui el terreny no descobriries. I el que vaig descobrir em va encantar, però el que més em va copsar va ser la política de memòria del poble alemany, una memòria honesta amb ells mateixos i amb la veritat, una memòria justa amb tot el seu passat, fos el del mur, el de la RDA o especialment amb el del nazisme. I entre aquests últims em van impressionar les lloses del monument als jueus assassinats a Europa, un monument situat en el que eren els jardins de l’antiga cancelleria de Hitler.

Les persecucions mai comencen per l’acte més greu, tal i com indica la mida de les lloses del monument als Jueus assassinats d’Europa. Les primeres lloses del monument són baixes, insignificants, escalables… però a mesura que t’endinses dins del monument aquestes es van convertint en més grans, van creixent, comencen a superar-te, comencen a convertir-se en un bosc ombrívol , en un laberint de lloses altes on no veus què et trobaràs en el següent encreuament, no veus l’horitzó i on només veus un petit fragment del cel. El guia argentí ens va donar una petita explicació sobre el que podria significar aquest monument en sí, una que segons ell no era la versió més oficial, però que sí que li agradava més, una explicació que a mi em va semblar prou simbòlica i prou vàlida. I “si non è vero, è ben trovato”. La explicació venia a dir que el bosc de lloses representaven els atacs que havien patit el poble jueu, que les lloses més baixes representaven els prejudicis contra aquest poble, els rumors, els acudits, les fames immerescudes, però que això conduïa a les lloses més grans, i que com  més altes eren representaven atacs més grans, fins a arribar a la fosca central de l’holocaust.

Tot extermini té un petit inici, uns petits símptomes. Però vas augmentant la temperatura de l’aigua a poc a poc, que la gent no ho noti, que tot ho trobi normal, corrent… que tot el discurs vagi quallant. “El efecto sin que se note el cuidado”, com diria aquell. Però la qüestió és quan es comença a augmentar, quan la temperatura per dur-la a ebullició l’ou de la serpent incubat durant temps comença a eclosionar i quan aquesta comença a reptar entre la societat, enverinant i devorant.

En el cas jueu és molt paradigmàtic aquest fet. En l’ascens del nazisme poca gent creia que l’odi contra els jueus pogués arribar a tant, que es poguessin arribar a actes tan terribles com els que hi va haver. Durant anys i anys s’havia anat incubant l’odi contra els jueus, des dels primers prejudicis, ja fossin per avars, per “enemics d’Alemanya”, per acaparadors, per connexions amb els “enemics d’alemanya”, per qüestions religioses… a poc a poc s’anaven convertint en els culpables de tot e que no anés bé a Alemanya, i la gent començava a veure normal que els ataquessin i els perseguissin, si no volien el “bé d’Alemanya”, per què s’havien de solidaritzar amb la seva sort? A més, tampoc creien que anés a molt més.

Relacionat amb això, i mentre passejava per la part més fonda del monument, em va venir a la ment Joseph Roth. Roth, intel·lectual austríac d’origen jueu de primers de segle XX i un dels primers denunciants del nazisme com a destructor del poble jueu. Aquest estiu em vaig llegir La filial de l’infern a la terra, un recull de la seva obra periodística en contra de les polítiques del Tercer Reich a l’inici d’aquets, un recull que va de l’any 30 al 38, quan el tercer Reich encara no havia ensenyat del tot la seva cara, però on ell ja l’havia sabut trobar. Un llibre duríssim, però on tot el que s’hi explica acabà passant.

Però la part més interessant del llibre era l’intercanvi epistolari amb Zweig que tancava aquest volum. Hi ha cartes molt dures, especialment les escrites els anys 38 i 39, on ell recrimina a Zweig la contemporització amb  el nazisme, el no haver sabut veure-ho abans, l’amargor d’haver clamat sol al desert. Roth no va arribar a veure com el nazisme desenvolupava el seu odi cap als jueus fins a l’últim extrem, el fetge li va petar a París al maig del 39, poc abans de l’inici de la guerra. Pocs anys després a la seva dona se li van aplicar les lleis eugenèsiques i la van matar per preservar la raça. Tota la seva família desapareixeria en els camps d’extermini. Zweig es mataria amb la seva dona en el seu exili a Brasil l’any 42. Roth va morir, però va saber detectar l’ou de la serpent que devoraria al poble jueu, encara que no servís de res perquè ja era massa tard.

Perquè els ous de la serpent han de ser esclafats quan han acabat de ser posats, no se’ls pot deixar créixer, pensant en que no seran res, en que no passarà res i que tot s’encarrilarà, ja que pot ser que sigui així, però potser no ho és? I si no ho és? Hi podem jugar amb una cosa així? Països com Alemanya, com demostra el monument, ho tenen claríssim. Saben el que va passar, saben el que van fer, accepten el que van fer, no deixaran que torni a passar. La llàstima és que no tots els països són Alemanya.