De vegades, tinc l’estrany costum de tornar de Barcelona amb tren, la qual cosa implica un trajecte llarg, en viure en un lloc allunyat de Barcelona i de tot el què és la gran ciutat. Durant aquests trajectes d’anar i venir diaris, els meus entreteniments o són un bon videojoc o el Twitter.
No gaire més lluny del què creia, la notícia principal és que l’Audiència Nacional ha acordat presó incomunicada pels set activistes dels Comitès de Defensa de la República detinguts el passat dimarts. A més de la flagrant injustícia de les circumstàncies de la detenció (nens de deu anys apuntats amb armes per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, pirotècnia de festes populars feta passar fal·laçment per bombes llestes per atemptar contra les persones) i de l’empresonament, les set persones que podem denominar amb tota certesa com a presos polítics han d’aguantar, a més de l’establishment de l’Estat en la seva plenitud i el seu monopoli de la violència física legítima, la casta catalana que corona les elits independentistes. Més que això, les podem anomenar amb rotunditat forces de l’establiment processista català.
El món processista català, format especialment per ANC, Òmnium, el PDECat, la Crida, el Consell per la República, Esquerra Republicana de Catalunya i el Govern de la Generalitat en bloc (President Torra inclòs) ha caigut, de quatre grapes, en el resultat que va obtenir el Doctor Martin Seligman després d’un experiment més que polèmic, conegut com la indefensió apresa.
L’experiment de Martin Seligman
La indefensió apresa és la condició per la qual, una persona o animal, s’inhibeix davant de situacions aversives o doloroses quan les accions per evitar-ho no han estat fructíferes, desenvolupant passivitat davant aquest tipus de situacions. Seligman va arribar a aquesta conclusió posant dos grups de gossos en dues gàbies, i els va exposar a tots ells a descàrregues elèctriques ocasionals.
El primer grup de gossos va ser recol·locat en unes gàbies on tenien la possibilitat de posar fi a les descàrregues accionant una palanca, i el segon grup les havia de suportar, sense cap possibilitat d’evitar-les.
De nou, els gossos d’ambdues van ser traslladats a una altra gàbia, on hi havia una petita tanca que podien saltar per escapar. Llavors, els gossos del primer grup van saltar sense cap tipus d’inconvenient, mentre que el segon grup va quedar arraconat, deprimit i sense dur a terme cap acció, dins la gàbia. Aquests havien desenvolupat la indefensió apresa.
Si Seligman estudiés el conflicte català, segurament constataria que la indefensió apresa també és extrapolable als col·lectius de masses, tenint com a paradigma el poble català. Les persones deixen de tenir iniciativa i, si la tenen, és per realitzar accions gens fructíferes per la finalitat que es persegueix. Emocionalment, la persona amb indefensió apresa desenvolupa un estat depressiu, on els sentiments predominants són el dol i el penediment.
I això ho constato un cop més: la immensa part del poble català que simpatitza amb l’independentisme es troba contaminat per la indefensió apresa que ha afectat a les institucions, associacions i partits de l’establishment independentista per l’empresonament dels seus líders. Per altra banda, aquests han intentat desactivar la resposta de la ciutadania amb la mateixa tàctica que l’Estat espanyol va exercir amb ells, demanant presó per activistes independentistes, o enviant la Policia de la Generalitat a apallissar manifestants pacífics.
I és per això que us demano que, entre tots, obrim els ulls. No fem cas de consignes, no comprem més samarretes, no assumim les lamentacions d’alguns que estan a la presó o a l’exili que han contribuït a aquesta situació. Hem d’alliberar-nos dels què ens intenten inculcar la indefensió apresa, i no ser esclaus de ningú mai més.
Bibliografia:
La indefensión aprendida: ahondando en la psicología de la víctima. Psicología y Mente