La presentació del nou armament dels Mossos d’Esquadra, hauria de ser considerat l’últim número del prestidigitador del procés. Un número on seguint un vell esperit marxista, la mateixa classe dominant ha fet evident allò que la subalterna no vol acceptar. La por i la violència són les expressions del poder i les armes del conflicte que ens governa.
Seguint un cert esperit oriental, la millor manera de combatre doncs, en aquesta nova etapa a l’enemic és fent que no pugui utilitzar la seva superioritat tecnològica i armamentística. O sigui, que no pugui utilitzar el seu poder. I d’altra banda, això ens permet de comprendre unes certes lliçons revolucionàries del conflicte català.
Quan diem que hem de fer que l’adversari no pugui utilitzar la seva superioritat armamentística, vol dir que el conflicte no pot ser violent. El clima insurreccional no pot prendre els carrers de Barcelona per un simple motiu. Tots els actors de l’ordre a Catalunya ja han explicat que passarà si arriba el moment. Trapero tenia un pla per tal de detenir el Govern el 27-O. Alhora que els “rebels” o sigui, els consellers a l’exili, han assegurat que no tenien cap pla per “aconseguir el control del monopoli de la violència” a Catalunya. Per tant, els grups que vulguin “continuar la política per altres mitjans”, es trobaran primer amb un gran rebuig de la ciutadania i després amb l’aplicació del pla ZEN a Catalunya. Per últim, s’ha d’afirmar que l’avantguarda del moviment ha demostrat des del novembre del 2017 no poder organitzar les masses en un context de violència al carrer. Els tres punts fan que el gas de pebre pugui ser utilitzat de forma sistemàtica a Catalunya i de mica en mica, el moviment republicà, menjat per la seva pròpia ràbia i impotència esdevingui marginal. En una confrontació tradicional, el gas pebre sempre serà efectiu. Complirà el seu paper com a arma.
D’altra banda, la temptació de la violència és un símptoma del desconeixement de la història. Si ve el poble català, és un poble especialment violent, com explica el nostre Xavier Díez, els objectius polítics d’aquesta violència sempre han estat derrotats. Des del 1714 fins a les revoltes carlines, passant per les bullangues, el pistolerisme, el terrorisme anarquista, el terrorisme independentista, els germans Badia, els maquis del Pirineu, tots els grups violents de l’últim franquisme, per no parlar de Terra Lliure, EPOCA, ETA, els GRAPO, etc. Tota una història dedicada a la resposta violenta cap al poder central. Però què hem aconseguit? Continuem sent espanyols, oprimits per la classe que domina el “capitalisme del BOE”.
Si parlem doncs, de lluita no-violenta no és des del pacifisme ridícul que creu que la crema d’una paperera és allò que separa la civilització de la barbàrie. Parlem de la lluita no-violenta, ja que pot ser molt més efectiva que qualsevol altre. Una lluita que explori autogestió econòmica, que faci servir tècniques de desobediència civil de masses per causar danys irreparables a l’adversari. Què sigui efectiva. Posem un exemple.
El dia 21 de desembre del 2018, les masses independentistes tenien com a objectiu trencar els cordons policials dels diferents check–points que salvaguardaven el govern reunit a Barcelona. Evidentment la força dels CDR no va poder fer res, excepte tallar uns quants carrers i causar algunes càrregues policials. Però en canvi, fent servir els postulats de la no-violència, hom hauria pogut bloquejar a la policia, podrien haver utilitzat tota la força en la seva contra. Tot l’armament de la policia haguera resultat inútil, ja que serien presoners del seu propi operatiu policial. Si la massa hagués impedit els moviments de la policia, el seu abastament, els seus relleus, així com que no tinguessin ni on anar a fer les seves necessitats. La policia haguera tingut molts problemes, la majoria dels quals no podria haver solucionat amb gas pebre.
La por i la violència són les úniques armes de l’adversari. Però en no tenir-les al nostre bàndol, simplement no les podem utilitzar. Així i tot tenim una quantitat immensa de recursos al nostre voltant, que desaprofitem constantment en pros d’un moment de redempció romàntica. La vida, però, és patètica. Per això mateix hem d’entendre que l’única manera de guanyar, davant d’un enemic tan poderós, és podent triar el camp de batalla i les armes que hem de fer servir. Un camp de batalla i unes armes que l’enemic no hagi fet servir mai. Per deixar-ho clar, hem de combatre en un lloc on el gas pebre no pugui ser utilitzat. I descartar qualsevol escenari en el qual pugui ser utilitzat.
Els prestidigitadors del poder, sempre ens ensenyaran de la manera més voluptuosa les seves armes. Sempre faran un truc per impressionar-nos. La qüestió, doncs, és ser intel·ligent i aprendre a combatre en el pla econòmic, social i cultural. Uns camps en els quals l’enemic és menys poderós. Aquesta serà la manera doncs de combatre el gas pebre, fer que l’enemic no el pugui utilitzar.