La setmana passada escrivia sobre l’aposta que havia de fer l’independentisme polític a l’hora de respondre a la sentència. El text demanava una reacció unilateral, no només perquè és l’única que fa trontollar l’Estat -així es va constatar durant els fets de setembre i octubre del 2017-, sinó també per la pèrdua de força que està tenint la causa independentista a Europa, com assegurava l’editor de POLÍTICO, Ryan Heath.
Massa vegades, sobretot des de les eleccions del 21-D del 2017, des de l’independentisme polític s’han invertit molts recursos per desprestigiar i ridiculitzar la via unilateral amb la idea que és un salt al buit. Una aposta arriscada, descontrolada i mancada de reflexió. No hi puc estar en més desacord.
Si en algun moment s’ha percebut d’aquesta manera tan negativa la via unilateral és, en poques paraules, perquè l’única vegada que es va aplicar erròniament fou amb l’executiu de Junts pel Sí, qui mancava de solidesa interna. Ras i curt, no tenia cap sentit fer una Declaració d’Independència amb les esquerdes del Govern i les conselleries fent veure que treballaven per fer efectives les estructures d’Estat.
És evident que l’escenari d’avui, pel que fa a l’executiu català, no és ni molt menys millor. Només cal donar un cop d’ull a les veus que reclamen eleccions per constatar que la data de caducitat del Govern no sembla gaire llunyana. Però aquesta debilitat institucional, que en realitat no és cap altra cosa que una manca d’unitat flagrant i, fins i tot, insultant, no és obstacle perquè es pugui respondre amb una idea transversal i unilateral. Que, al cap i a la fi, no és altra cosa que prendre la iniciativa com es va prendre amb la consulta d’Arenys de Munt del 2009, la consulta del 9 de novembre del 2014 i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.
El Govern, i les entitats independentistes, haurien de deixar de fer evident aquesta discrepància pública sobre l’eslògan d”Ho tornarem a fer’, perquè cap sap concretar exactament què és. Fóra bo focalitzar tots els esforços en una idea, i aquesta podria ser la d’intentar fer caure la figura que millor representa el centralisme, el poder, l’oligarquia, l’establishment i l’statu quo a l’Estat: Felip VI.
Una manera de reforçar el consens del 80% dels catalans que volen un referèndum és afegint el 75,9% que prefereixen una República com a forma de govern en lloc de la monarquia (12,3%). Segons les dades del CEO, el suport que té la República entre els votants de JxCat, ERC, Comuns i cupaires supera el 90% i frega el 70% en el cas dels socialistes. Unes dades que haurien de fer reflexionar el republicanisme polític i social.
Felip VI va decidir deixar de ser el rei dels catalans -si és que algun cop ho va pretendre ser- quan es va posar al costat de les porres i la repressió. El que molts consideren que fou el cop d’Estat que el va consolidar és, en realitat, el moment que podria fer caure la seva corona. El missatge reaccionari del 3 d’octubre del 2017 és la punta de llança de la repressió contra la dissidència, la connivència amb les clavegueres de l’Estat i els fils de les titelles del Tribunal Suprem.
Amb el judici l’independentisme ha perdut la iniciativa, i amb la sentència no es pot jugar al contraatac. Carregar contra un concepte abstracte com la justícia no reforçarà el moviment, és en la concreció i la representació on es poden unir més esforços. El Govern hauria de demanar l’abdicació del rei Felip VI si la sentència és condemnatòria. Encetar, unilateralment, una demanda que, com indica el Centre d’Estudis d’Opinió, és transversal.