“Teatro… lo tuyo es puro teatro,
falsedad bien ensayada,
estudiado simulacro”
Alfonso Catalino Curet (bolero popularitzat per la cantant cubana la Lupe)
En aquesta postmodernitat que vivim, els cops d’estat, com el teatre minimalista, ja no fan servir els decorats dels tancs als carrers o el vestuari dels uniformes militars. Els grans poders actuen, més o menys a l’ombra, i fan servir tribunals, alts funcionaris, organismes estatals, lobbistes i intoxicadors mitjans de comunicació per fer més digerible les maniobres polítiques i atiar les masses descontentes en un procés que ja Malcom X va alertar com el mecanisme intel·lectual que permet odiar els amics i estimar els enemics. Només cal veure el cas de Lula, responsable d’un salt endavant profund de la societat brasilera, empresonat com un delinqüent per càrrecs extraordinàriament febles, i culpable d’haver provat polítiques que qüestionaven la dictadura de la minoria rica del seu país. Al Brasil es va perpetrar un cop d’estat postmodern, com a Catalunya es va fer via article 155, i com Espanya ha estat fent aquests darrers anys a còpia d’actuacions orquestrades dels seus òrgans estratègics des de la cimera del poder real, i a l’ombra.
Efectivament, Espanya és un teatre. Potser pocs intel·lectuals havien captat tan bé aquest joc tan brut i patètic com Ramón del Valle-Inclán (un gallec intel·ligent, i per tant, perifèric i dissident) a Luces de Bohemia. De fet, si haguéssim de qualificar aquest lapse de temps entre les eleccions del passat abril i les que vindran a la tardor, “esperpèntic”, adjectiu popularitzat per aquest oblidat escriptor, seria el terme més escaient. “En España, el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo”, que afirma el protagonista, Max Estrella, d’aquell teatre realista de principis del segle XX, i que ens remet a cent anys després.
L’aritmètica parlamentària sorgida, fins i tot el mapa electoral dels darrers anys, deixava ben clar que la societat hispànica reclamava un canvi radical en l’orientació política i social, cap a l’esquerra. Des del 15-M, noves generacions semblaven no voler carregar amb l’herència enverinada d’una constitució redactada a punta de pistola, i amb un frau electoral documentat pels historiadors, i ignorat en el debat públic. El “con Rivera no” corejat pels militants socialistes el dia de la (més o menys) victòria electoral del PSOE, que habilitava una majoria relativa d’esquerres, descrivia a la perfecció l’estat anímic de bona part de la societat espanyola. A l’altra banda, un PP desacreditat a còpia de fer de la corrupció un veritable modus vivendi, una maquinària de poder on els contactes caciquils valen més que el mèrit (i que expulsa bona part del talent del país). Rivera, com a subproducte de disseny de l’Ibex 35 (“volem un Podemos de derechas”, que ordenava Josep Oliu), ha esdevingut una caricatura de l’espanyol emprenyat, una mena de Frankenstein incontrolat a partir de la fusió dels cadàvers de l’aznarisme, el neoliberalisme, el franquisme, el nacionalisme espanyol més ranci, la catalanofòbia més radical i algunes dosis de l’ego superlatiu del macronisme. Tanmateix, allò que esperaven les elits de l’IBEX 35, un pacte PSOE-C’s, el partit d’ordre i els somnis humits del capitalisme més despietat, més xilè que anglosaxó, no van ser possibles pel fanatisme del líder de C’s, fet que explica la repetició electoral, i també les diverses desercions i conspiracions contra Rivera i els seus pròxims. És probable que algun cop intern el faci fora de la presidència del partit, i que sigui reemplaçat per algú tan fanàtic i mediocre com ell, encara que més procliu a l’obediència, i sobretot, més previsible.
I sí, efectivament, el culebrón veneçolà d’aquest any l’ha protagonitzat les difícils relacions entre Podemos i PSOE. No va existir cap cosa que s’assemblés mínimament a una negociació. L’estat profund espanyol havia vetat la presència d’un partit al govern aliè a l’establishment que pogués fer ni que fossin mínimes dosis de polítiques socialdemòcrates. Al cap i a la fi, el seu programa polític és d’una timidesa virginal, amb mesures innocents, incapaces de qüestionar un statu quo que fa del règim del 78 l’actualització maldestra del sistema operatiu instal·lat el 1939. És de suposar que en les deliberacions del govern, al qual Sánchez no volia Iglesias ni ningú de la seva família ni en pintura, estiguessin marcades per les constants i il·legals ingerències dels poders econòmics i alt-funcionarials d’un estat que sembla una bugaderia industrial de draps bruts o una funerària repleta de cadàvers als armaris. Com abordarien, per exemple, la negativa a investigar l’atemptat d’agost de 2017 a Barcelona, i el paper dels serveis secrets i l’audiència nacional en l’afer? Com resoldrien les clares irregularitats judicials en casos com els d’Altsasu o la doctrina de “tot és ETA”? Com es gestionaria el cas del Cástor, d’en Florentino Pérez i d’una dotzena d’homes com ell que té en l’estat la seva gestoria? Què passaria amb tots els centenars de persones influents que tenen companyies fantasmes als papers de Panamà? Per descomptat, hi ha la qüestió catalana, que va ser atiada per fer polítiques partidistes fa més de dues dècades i avui ja és un incendi incontrolable que ha cremat en la prevaricació més absoluta tots els poders de l’estat. I finalment, tenim el poder reial, amb una família que no oculta la seva simpatia per VOX (aquest partit que és majoritari entre les forces de seguretat, la judicatura, el periodisme madrileny i les zones exclusives dels barris de Salamanca), i que ha perdut tota mesura en les seves gestualitats (és a dir, instruccions) davant els diversos òrgans que haurien d’aparentar mínimament la separació de poders.
Per això, tot és, com cantava en forma de bolero la llegendària cantant cubana La Lupe, puro teatro, falsedad bien ensayada, estudiado simulacro. Respecte a l’ingenu votant d’esquerres, Pedro Sánchez ha estat el protagonista de la lletra: “fue tu mayor actuación / destrozar mi corazón.”
Perquè, efectivament, el que s’ha esdevingut en els darrers anys, ha estat un cop d’estat, perpetrat pel mateix estat i totes les seves institucions estratègiques: tribunals, alts funcionaris, govern, mitjans de comunicació, policia. Tenim presos polítics, tenim les forces de seguretat (i els seus grups paramilitars, coneguts amb el nom d’ultres) reprimint la dissidència, entre els quals diputats electes del mateix Podemos, que ara comproven com els tracten igual que si fossin independentistes catalans, processats per fer costat a les víctimes dels desnonaments. Per això, ni la llei mordassa, ni la reforma laboral, instruments irrenunciables d’aquest cop d’estat i d’aquesta involució antidemocràtica dels darrers anys, així com l’obediència deguda a una Troika europea que, més que perdre el nord, fa que l’ordoliberalisme prussià s’ho emporti tot, no poden ser derogats. Per això intentaran repetir tantes vegades com puguin eleccions fins que, com bé encertava Jaume Asens, en comptes de canviar de govern, Sánchez aspiri a canviar de poble.
Esclar, que queda una sortida. Ja sabem que els paral·lelismes històrics els carrega el diable. Tanmateix, allò que un cop va ser podemos i que avui sembla un paradigma de masoquisme polític, podria optar per tractar de mobilitzar el carrer (hi ha desenes de raons) i practicar la conspiració republicana, com va succeir durant l’etapa de Primo de Rivera. Això vol dir, constituir una mena d’aliança amb la perifèria al més pur estil “Pacte de Sant Sebastià”, per aterrar les estaques, “a on estem tots lligats”. Sí, efectivament els espanyols també estan lligats de mans i peus, i acabar amb el règim del 78 podria ser una bona opció per a ells.
