Des de l’interior de la caixa observa per un dels tres forats oberts en un dels laterals a mode de finestra l’exterior inhòspit que l’envolta. Sorra, dunes, calor,… per allí on gira l’ull i per tot on mira sols veu aquella immensa extensió àrida que l’enlluerna i li cega momentàniament la vista quan torna a la monotonia de l’interior de la seva austera llar; quatre parets llises tancades per un terra i un sostre, sense res, sense cap moble, sense cap comoditat. Un espai de confinament que a la vegada li proporciona protecció i seguretat, una complaença fingida sols qüestionada en el moment que torna a mirar pel forat.

Allà fora l’espera un món per descobrir, tot un desert inexplorat on seria molt fàcil perdre’s però que al mateix temps representa el desig de llibertat. Una invitació cap a allò desconegut, cap a un món bast i perillós a la vegada. No es decideix a abandonar el cau per bé que sap que algun dia caldrà tenir prou valor per enfrontar-se a la realitat. Quan l’infant creix, el refugi dels pares es fa petit i cal volar del niu per a explorar pas a pas l’exterior que l’envolta.

Poruc aixeca el cap i recorda els consells dels homes grans quan deien “Ningú es menja el món sense obrir primer la porta”. Així que s’omple de valor i surt a fora. El vespre ha caigut i la calor deixa pas a un cel ple d’estrelles. Mai ha vist res més bonic, vol apresar-les a totes, i s’allunya despistat tot buscant en l’horitzó noves aventures i coneixences. Potser no sap el camí i no podrà tornar, però sols fent camí s’aprèn a caminar, i ell està decidit a saber-ho tot quan la nit s’hagi acabat.

Poc s’imagina que si s’hagués quedat a la caixa, el Petit Príncep hauria portat el xaiet al seu planeta i que hauria pogut pasturar còmodament, amb la rosa com a companyia i menjant els baobabs que el futur li hagués enviat.

Foto: Diana Colominas